Utilitarisme i Ètica Epicúria: Un Anàlisi Comparatiu

Plantejament Utilitarista

A la primera meitat del segle XIX, a Anglaterra, va sorgir un corrent filosòfic nou: l'utilitarisme. Aquest corrent defensava un positivisme social, basat en la fe en la ciència, on la raó promovia els ideals de la industrialització i el liberalisme com a nou sistema econòmic.

No obstant això, l'utilitarisme expressava una gran preocupació pels problemes morals i socials derivats del primer capitalisme, com les desigualtats i injustícies. Per això, els utilitaristes consideraven que la societat necessitava una transformació.

Els principals exponents de l'utilitarisme van ser:

• Jeremy Bentham (1748-1832)
• James Mill (1773-1832)
• John Stuart Mill (1806-1873), fill de James Mill

Els utilitaristes creien que l'economia era fonamental per construir la nova societat, influenciats pel positivisme dels grans economistes del segle XVIII. Un antecedent clau va ser Adam Smith (1732-1790), qui, partint de la Il·lustració, va crear el concepte d'ordre dels fets econòmics. Smith sostenia que l'individu, en seguir el seu propi interès econòmic, beneficiava el bé comú.

Una generació més tard, economistes com Thomas R. Malthus (1766-1864) i David Ricardo (1772-1823) van qüestionar la visió de Smith. Per a ells, el progrés no era natural ni automàtic, sinó que requeria una direcció moral. L'acció humana havia de tenir un objectiu moral i econòmic, fent ús de la ciència.

A més, els utilitaristes buscaven millorar les condicions de vida de la població i eliminar les desigualtats econòmiques. Proposaven que els legisladors creessin lleis que maximitzessin la felicitat del major nombre de persones. Això implicava que l'interès individual havia de considerar el progrés general de la societat. Per tant, la utilitat esdevenia el principi rector de la conducta humana.

Els primers utilitaristes van ser fortament influenciats per les teories econòmiques. Quantificaven els plaers com a font de felicitat, considerant que la qualitat del plaer no era tan rellevant com el valor que una persona estaria disposada a pagar per obtenir-lo.

Ètica Kantiana vs. Ètica de J.S. Mill

La força vinculant o sanció última del principi d'utilitat es fonamenta en un sentiment amb base natural en la sociabilitat humana, que pot ser educat. Això indica que és empíric i adquirit.

Segons Kant, el deure o l'obligació moral no pot basar-se en el sentiment, sinó que ha de provenir de la raó, ja que aquesta dicta la llei moral. Els postulats de la raó pràctica fonamenten el deure.

En canvi, J.S. Mill considera que aquest sentiment, amb base natural i educable, és la sanció última. Kant proposa una ètica formal (sense objecte ni imperatiu categòric), mentre que Mill defensa una ètica material (amb contingut), on el bé suprem a aconseguir és la felicitat i el plaer.

Kant argumenta que l'ètica material és heterònoma per basar-se en el sentiment, mentre que l'ètica formal és autònoma per fonamentar-se en la raó.

Per a Mill, el sentiment clau és la simpatia, juntament amb l'educació, com a sanció última del principi d'utilitat. Per a Kant, la sanció última es justifica a través dels postulats de la raó pràctica.

Ètica Epicúria

Al segle IV a.C., l'època d'Alexandre el Gran va ser testimoni de grans canvis polítics, econòmics i socials. La creació d'un imperi immens i la intenció d'hel·lenitzar el món van provocar la desaparició de la concepció de la Polis. Es va crear una nova visió del ciutadà, que va passar de pertànyer a un estat a ser ciutadà del món, esdevenint cosmopolita.

Això va conduir a l'individualisme. Mentre que a l'època grega el destí de l'ésser humà era la participació política, ara, amb un món com a estat, l'individu se sentia perdut i es tornava individualista. Els seus interessos es dirigien a satisfer desitjos personals per assolir la pròpia felicitat, en lloc de buscar un bé comú.

La filosofia va passar de ser teòrica a pràctica, amb l'objectiu de curar els individus dels quatre grans mals:

1. Temor als déus
2. Por a la mort
3. Desig insatisfet
4. Pena o patiments

La filosofia es va dividir en canònica (teoria del coneixement, per al punt 1), física (per al punt 2) i ètica (per als punts 3 i 4). Per Epicur, el seny o la saviesa eren superiors a la filosofia teòrica, ja que l'ètica era més important que la canònica i la física.

Hedonisme

La part més important de la filosofia epicúria és l'hedonisme, ja que l'objectiu és la felicitat individual. L'ésser humà és lliure per triar la seva vida i està dotat de raó per decidir i pensar.

La felicitat s'identifica amb l'ataràxia (tranquil·litat de l'ànima o absència de dolor), lligada a un sentiment de plaer, l'hedoné. El plaer és la finalitat de les accions i el criteri de valoració moral: una cosa és bona si provoca plaer i dolenta si provoca dolor.

No obstant això, com a animals racionals, busquem un plaer calculant les seves conseqüències: un plaer momentani pot generar un dolor posterior, i un dolor momentani pot conduir a un plaer més gran (càlcul unitari).

El plaer segur prové de la satisfacció de les necessitats naturals. Per això, Epicur proposa una vida de serenitat i moderació, basada en la virtut de l'autarquia (la persona necessita poc per viure i no depèn de béns externs).

L'ètica d'Epicur és, per tant, individualista. Davant la formació dels grans imperis i la sensació de pèrdua de l'individu, busca la felicitat pròpia satisfent les seves necessitats en lloc de perseguir un bé comú.