Trasllat del govern a València

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,83 KB

 

L’evolució de la zona republicana

L’evolució de l’Espanya republicana

El territori republicà va quedar controlat per diferents organitzacions i grups revolucionaris que impedien al govern imposar la seva autoritat. Les accions revolucionaries van dividir i debilitar molt el bloc republicà. Molts republicans eren contraris a les actuacions revolucionaries i consideraven imprescindible mantenir la unitat per enfrontar-se amb els militars rebels.

El 5 de Novembre de 1936 els anarquistes entraren al govern d’unitat que havia format dos mesos abans el socialista Largo Caballero; l’executiu recuperà progressivament l’autoritat perduda. Sorgiren discrepàncies entre forces polítiques tan diverses. Els fets de Maig de 1937 a Bcn precipitaren una crisi política que acabà amb la dimissió de Largo Caballero i l’ascens de Juan Negrín a la presidència del govern. El poder republicà es va reforçar i centralitzar, i la reorganització de l’exercit es va convertir en una prioritat absoluta.

La generalitat i el poder

Al començament el conflicte la Generalitat es va veure desbordada pel curs dels esdeveniments. L’executiu català va començar a assumir competències no previstes en l’Estatut d’Autonomia. Va crear la conselleria de Defensa i el Consell d’economia de Catalunya i es feu càrrec d’altres sectors estratègics. Això va provocar tensions amb el govern central i amb la mateixa presidència de la República, que ho van veure com a una usurpació de funcions de l’Estat. El 27 de Setembre de 1936 es va formar un nou govern de la Generalitat, on estaven representades pràcticament totes les forces republicanes i obreres de Catalunya.

La constitució d’aquest govern va permetre l’inici de la reconstrucció de l’aparell d’Estat a Catalunya. El nou govern va prendre mesures tan importants com el decret de col·lectivitzacions i la reorganització de l’Administració de justícia. Hi havia fortes tensions entre les forces polítiques i sindicals.

La CNT-FAI i el POUM volien aprofundir el procés revolucionari, que consideraven que era la única manera de guanyar la guerra.
ERC i el govern de la Generalitat volien recuperar el control de la situació i s’esforçaven a mantenir l’ordre públic. Els comunistes actuaven en la mateixa línia, ja que el PSUC seguia les directrius de la Tercera Internacional i donava suport als fronts populars antifeixistes.

Els fets de Maig de 1937

L’enfrontament es va iniciar el dia 3 de maig de 1937, quan la policia, d’acord amb les instruccions del comunista Rodríguez Salas, va intentar desallotjar l’edifici de la Telefònica de Bcn, aleshores sota el control de la CNT-FAI.

La noticia del intent de desallotjar l’edifici i el tiroteig que el va seguir van provocar que anarquistes i militars del POUM es revoltessin contra la Generalitat i aixequessin barricades pels carrers de Bcn. Les forces d’ordre públic es van enfrontar amb els revoltats; la confrontació va durar 4 dies: centenars de morts i milers de ferits. El govern de la república va enviar des de València 5.000 guàrdies d’assalt per restablir la tranquil·litat i va decidir recuperar les competències en matèria d’ordre públic.

Els fets de Maig marquen un canvi important en l’evolució política de la zona republicana. La influencia anarquista va disminuir i la presencia comunista va augmentar en tots els àmbits. El POUM va ser il·legalitzat i els seus dirigents van ser perseguits i detinguts. A Catalunya, l’ordre va tornar als carrers i les patrulles de control van ser dissoltes. Nou govern de la Generalitat , presidit per Lluís Companys i integrat bàsicament per ERC i el PSUC. La CNT-FAI va quedar fora del govern.

L’Octubre de 1937, el govern de la república es trasllada a Bcn. Comporta augment de la tensió en les relacions amb la Generalitat.

La zona franquista

De la insurrecció al nou Estat

El primer objectiu dels rebels era guanyar la guerra; per això l’ordre i la disciplina es van convertir en una exigència absoluta. El general que havia de posar-se al capdavant dels insurrectes va morir en un accident aeri. Inicialment es va constituir a Burgos la Junta de Defensa Nacional, que va aprovar alguns decrets que derogaven la legislació republicana.

A Salamanca, el 21 de Setembre de 1936, Franco va ser escollit pels generals de la JDN per exercir el comandament militar únic. Els generals van decidir concentrar en la figura de Franco tots els poders, de manera que es convertí també en la màxima autoritat política. Va sorgir el decret del 29 de Setembre, que nomenava Franco generalíssim de les forces nacionals i cap de govern de l’estat espanyol. Els traspàs de poders va ser l’1 d’Octubre a Burgos. S’estava produint una rapida concentració d’atribucions en la figura de Franco, que assumia progressivament un poder absolut.

Franco veia en les milícies armades dels falangistes i dels requetès un obstacle al seu poder creixent. El 20 de Desembre de 1936, es van militaritzar les milícies i es van sotmetre a la disciplina de l’exercit. A partir del Gener de 1937, Franco va iniciar una sèrie d’accions per dotar de més unitat el conjunt de forces que donaven suport als insurrectes i proporcionar un component ideològic i polític al nou Estat. El dia 19 d’Abril de 1937: decret d’unificació: falange i tradicionalisme s’unificaven.

La prioritat de guanyar la guerra i el poder creixent de Franco van fer que s’acceptés la unificació, tot i que comportava unir projectes diversos. Qualsevol oposició a la unificació va ser silenciada. S’instaurava una dictadura militar de caràcter feixista, amb un líder que acumulava tots els poders. En pocs mesos s’havia creat un Estat totalitari, Franco era el caudillo.

Repressió i violència

Foren practicades per tots dos bàndols. La repressió va formar part de l’estratègia dissenyada pels insurrectes per tal d’assolir el poder. El mateix General Mola insistia en que era necessari propagar una atmosfera de terror. En la zona nacional es va produir des dels inicis del conflicte una persecució contra les persones, organitzacions i institucions vinculades a la república. La repressió duta a terme pels grups paramilitars va ser contant durant la guerra.

El paper de l’Església

Les relacions entre el poder polític i l’eclesiàstic havien estat molt tenses en diferents moments de l’etapa republicana. Aquest fet, va portar la jerarquia eclesiàstica a donar suport actiu a la insurrecció militar. L’1 de juliol de 1937 es va publicar una carta pastoral de l’episcopat on es justificaven l’alçament militar i la guerra. El suport de l’església, va ser molt important a l’hora de mobilitzar els sectors catòlics en el bàndol rebel.

Els catalans franquistes

El juliol de 1936, Catalunya va rebutjar majoritàriament l’aixecament militar, van ser molts els catalans que se sentien afins a tot allò que Franco representava, i es van unir a la causa dels insurrectes. L’evolució econòmica i social que es va produir a la zona republicana va fer que empresaris, propietaris i membres de les classes mitjanes fugissin a la zona franquista i al estranger o bé s’amaguessin tot esperant la victòria franquista a fi de poder recuperar les seves propietats i restaurar l’ordre anterior. Van donar suport als rebels polítics de dreta com Cambó, empresaris com Valls i Taberner i intel·lectuals conservadors com Josep María de Segarra i Josep pla. Alguns van dur a terme una tasca propagandística a favor de Franco.

L’evolució militar del conflicte

Etapes i operacions militars de la guerra

La primera etapa de la guerra es va desenvolupar entre el juliol de 1936 i el març de 1937. L’objectiu dels militars rebels fou ocupar Madrid. Mola ho havia intentat des del nord, però va ser frenat. Franco va iniciar un ràpid avanç des del sud. Els nacionals van entrar a Almandrejo, Mèrida i Badajoz on va haver una forta repressió. En el seu avanç cap a Madrid, Franco es va desviar cap a Toledo per tal d’alliberar els insurrectes que estaven assetjats a l’alçàsser d’aquesta ciutat des del cop d’Estat.

A partir d’Octubre de 1936, l’exercit franquista va desencadenar una gran ofensiva sobre Madrid. El febrer de 1937, van atacar el sud de Madrid però no van aconseguir aïllar la capital. El mes de març, els italians van iniciar una gran ofensiva a la zona de Guadalajara que va fracassar.

Al febrer, els franquistes van ocupar la zona del Mediterrani fins a Mortil. La utilització dels avions va ser molt important en les seves ofensives. La flota, també hi va tenir un paper destacat: els vaixells bombardejaven les ciutats des del mar i bloquejaven el ports.

Al nord, el tancament de la frontera francesa va impossibilitar l’arribada de material bèl·lic a la zona republicana. El General Mola va ocupar Irún i Sant Sebastià el Setembre de 1936. L’Octubre del mateix any, l’exercit de Galícia va connectar amb Oviedo.

En una segona etapa, entre Abril i el Novembre de 1937, les accions militars es van concentrar en la franja cantàbrica. L’Abril de 1937 van desencadenar una gran ofensiva contra el País Basc, durant la qual es va produir el bombardeig de Gernika. Aquesta ciutat va quedar totalment destruïda. Després de durs enfrontaments, els republicans, van haver de cedir i el juny de 1937 els nacionals van ocupar Bilbao; a l’Agost va caure Santander i a l’Octubre, Astúries.

Els republicans van iniciar una ofensiva al centre peninsular i, posteriorment, al front d’Aragó. Totes dues campanyes van ser defensives: no van aconseguir avenços territorials significatius ni van impedir la caiguda del nord peninsular, ambla consegüent pèrdua de la seva industria metal·lúrgica.

Al Desembre de 1937 va començar una important ofensiva republicana sobre Terol, que inicià la tercera etapa de la guerra. Fou la fase més llarga del conflicte, ja que es perllongaria fins al Novembre de 1938. La ciutat de Terol va ser ocupada i reconquerida pels franquistes el febrer de 1938. El dia 29 de març els soldats van entrar a les localitats lleidatanes de Seròs, Aitona i Soses. A Lleida, els republicans es van retirar a la riba esquerra del Segre, i el dia 4 d’Abril els nacionals van ocupar la ciutat.

El riu Segre es va convertir en límit fronterer entre nacionals i republicans, i la ciutat va esdevenir primera línia de foc durant prop de nou mesos. Les tropes franquistes van arribar al Mediterrani per Castelló; això separava Catalunya de la resta de la zona republicana.

Les forces republicanes van ser vençudes a la decisiva batalla de l’Ebre. Va ser el darrer gran enfrontament de la guerra. La iniciativa la van prendre els republicans el 24 de juliol, i fou la seva ultima gran ofensiva per intentar canviar el signe del conflicte. La superioritat militar de l’exercit franquista, va decantar la batalla a favor seu. Els combats van acabar el 15 de Novembre de 1938.

La quarta i ultima etapa del conflicte va tenir lloc entre el Desembre de 1938 i l’Abril de 1939. Els republicans pràcticament no podien oferir resistència. Durant aquesta fase es va produir la campanya d’ocupació de Catalunya. El govern de Franco va rebre aleshores el reconeixement oficial de França i la Gran Bretanya. Azaña va renunciar al seu càrrec de president de la República.

L’ocupació de Catalunya i la fi de la guerra

La batalla de l’Ebre

El 13 d’Abril de 1938 les tropes franquistes havien arribat al Mediterrani. L’estat major republicà va intentar una darrera ofensiva: el 25 de juliol de 1938, el seu exercit va travessar el riu Ebre i va conquerir Ascó, Mora d’Ebre, Flix i altres pobles de la zona. Va prendre posicions a la serra de Pàndols, la serra de Cavalls i la Fatarella. Un cop establert al marge dret del riu, no va poder continuar avançant. Va començar una guerra de posicions. A les acaballes d’Octubre, una contraofensiva dels nacionals, va aconseguir avançar. El 8 de Novembre l’exercit franquista va entrar a Mora de l’Ebre i el dia 15 els republicans van acabar retirant-se a l’altra riba del riu. Les baixes foren molt elevades. La derrota va afeblir definitivament l’exercit republicà.


L’ocupació de Catalunya

El context internacional era força difícil per a la República. Alemanya s’havia annexionat Àustria. El perill d’iniciar-se una guerra europea era evident, i la Gran Bretanya i França van cedir davant Hitler en el pacte de Munic. Txecoslovaquia va ser sacrificada, i la república espanyola, abandonada a la seva sort. A finals d’Octubre de 1938, Bcn acomiadava els voluntaris de les Brigades Internacionals.

El 23 de Desembre de 1938 va començar la gran ofensiva de l’exercit franquista. Pel sud, les tropes italianes i el Cos de Navarra van atacar en direcció a Sarroca i Maials. L’ofensiva va avançar ràpidament davant una resistència aïllada i mal coordinada. El 15 de Gener els nacionals entraven a Tarragona. L’aviació franquista bombardejava nombroses localitats catalanes. El 26 de Gener l’exercit franquista entrà a Bcn. El 4 de febrer va caure Girona i el 10 de febrer de 1939, les tropes franquistes arribaren a Puigcerdà i Portbou. La guerra es considerava acabada a Catalunya.

La retirada de l’exercit republicà va comportar l’exili de milers de persones. Els presidents de la República, de la Generalitat, del Govern basc, el cap de govern republicà i el president de les Corts, passaren a França, el dia 5 de febrer de 1939. Negrín va tornar als territoris que restaven de zona republicana.

Els vencedors es van comportar com un exercit d’ocupació. El 5 d’Abril de 1938 Franco va procedir a derogar l’estatut de Catalunya. Amb l’ocupació, es va desencadenar una repressió especialment dura, que es va allargar molt més enllà del final de la guerra i va ocasionar milers de morts i empresonats.

La fi de la república

El govern de Negrín esperava poder resistir fins que esclatés la guerra a Europa. Però la migradesa de les forces i les diferencies entre els mateixos republicans ho van fer impossible. Els comunistes eren partidaris de defensar-se fins al final, però importants sectors de l’exercit republicà volien acabar la guerra.

El 5 de març de 1939 Casado va donar un cop d’ Estat a Madrid i va crear el Consejo de Defensa Nacional. Va excloure’n els comunistes i va intentar arribar a un acord amb Franco per aconseguir una Pau honrosa i sense represàlies. Franco va rebutjar qualsevol negociació i el seu exercit va entrar a Madrid el 28 de març.

L’1 d’Abril de 1939, Franco signava un comunicat en què donava la guerra per acabada.

El nombre de morts provocat per la guerra, i el nombre de víctimes de la repressió i la violència continua sent objecte de polèmica. La persecució a la rereguarda podria haver provocat unes 150.000 víctimes, que s’han d’afegir als més de 300.000 morts causats directament pel conflicte. També més de 300.000 exiliats i els centenars de milers de persones tancades a les presons, camps de concentració o batallons de treballadors.

El 9 de febrer de 1939 va entrar en vigor la Llei de responsabilitats polítiques. No era la primera llei de caràcter repressiu promulgada durant la guerra, ni seria l’ultima. Els partits i els sindicats van ser suprimits com tota mena de llibertats democràtiques. Van ser prohibides totes les manifestacions de la identitat catalana. Els vencedors van imposar un regim dictatorial per aniquilar tot allò contra què havien combatut.

Entradas relacionadas: