Transformacions Socials i Transició a Catalunya (1960-1980)

Les Transformacions de la Societat

La societat espanyola va anar evolucionant durant la dictadura franquista i, malgrat el retrocés respecte de l'etapa republicana que van representar els primers vint anys de dictadura, durant els anys seixanta hi va haver transformacions profundes: hi va haver un procés d'urbanització, van canviar les pautes de conducta, va canviar l'estructura de classes i va millorar el nivell educatiu. També cal dir que el poder ideològic de l'Església va anar minvant amb el pas del temps.

Un dels factors de modernització de la societat espanyola va ser el flux irreversible d'habitants del camp als nuclis urbans. L'expansió de les ciutats es va caracteritzar per una absoluta manca de planificació, fet que va comportar la degradació de molts centres històrics i un creixement desordenat i de mala qualitat de la perifèria (exemple: Ciutat Meridiana, Bellvitge). El predomini de la societat urbana va comportar una modificació de l'estructura de classes al camp, l'especialització de la classe obrera i el creixement de la classe mitjana.

En el món rural, cal destacar el descens dràstic del nombre de jornalers, l'accés a la propietat dels arrendataris i la pèrdua de poder polític i econòmic dels terratinents. També cal destacar el canvi de mentalitat dels jornalers, que ja no esperen un canvi revolucionari que millori la seva situació perquè aquest ha anat evolucionant favorablement amb el pas del temps i els salaris són més elevats que en els primers anys de la dictadura.

Als nuclis urbans cal destacar l'increment del nombre de treballadors qualificats, en part gràcies a l'extensió dels estudis de formació professional. El moviment obrer va passar a organitzar-se al voltant de Comissions Obreres i va lluitar contra la dictadura des del propi sindicat vertical franquista i des de fora a través de Comissions Obreres. El tarannà reformista del moviment obrer, lluny de la voluntat revolucionària d'èpoques anteriors, va fer que les classes mitjanes el veiessin com una amenaça.

Pel que fa a la classe mitjana, es va donar un increment quantitatiu i qualitatiu. La nova classe mitjana, que va sorgir de les activitats econòmiques de les grans empreses, el mercat i els serveis va augmentar mentre que els components de la petita burgesia van disminuir.

La Condició Femenina

El franquisme va significar un pas enrere per la condició femenina. Tots aquells avenços que s'havien aconseguit durant la Segona República es van perdre i es va tornar a un sistema de valors masclista i tradicional. La dona estava sotmesa a l'home i la seva funció principal havia de ser la maternitat i la cura dels fills i de la llar. Aquesta mentalitat va perdurar, amb lleus matisos, durant tota la dictadura.

Des del punt de vista legal, es va derogar el divorci i el matrimoni civil, es va prohibir l'ús dels anticonceptius, la dona casada era representada pel marit i necessitava un permís del seu espòs si volia treballar fora de casa.

Pel que fa a l'educació, es va tornar a la divisió de plans educatius, es va prohibir la coeducació i es va imposar l'ensenyament de les tasques de la llar per acostumar i orientar la dona en la que havia de ser la seva activitat fonamental.

La legislació laboral dificultava l'accés de les dones al món del treball, que, per una altra banda, estava mal vist en amplis sectors de la societat. Una dona podia ser acomiadada si es casava o si tenia fills, el seu salari era inferior al dels homes i l'accés de les dones a l'administració i a determinats alts càrrecs era gairebé impossible.

A partir de la dècada de 1960 la situació va canviar, es va acceptar la coeducació en els centres públics i l'accés de la dona al món laboral ja no era tan difícil. A poc a poc les dones van anar accedint a l'ensenyament universitari i l'any 1972, el 36% dels estudiants universitaris eren dones, una xifra molt allunyada de les d'altres països europeus.

La dècada dels seixanta també va marcar el punt d'inici de les reivindicacions feministes. A Catalunya es van organitzar algunes de les primeres assemblees de dones, impulsades per militants de partits d'esquerra. Així, l'any 1965 es va celebrar a Barcelona la primera Assemblea General de Dones, en què es va constituir el Movimiento Democrático de Mujeres, que agrupava dones de tot l'Estat.

El Desenvolupament de la Transició a Catalunya

El crit "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia!" resumeix el sentiment popular català durant la transició. La impulsora d'aquest eslògan va ser l'Assemblea de Catalunya.

La qüestió de la cultura i la llengua catalanes es va abordar en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) on es van elaborar nombrosos documents que establien les bases del que es pensava que havia de ser la política de normalització cultural del país i la potenciació de la llengua catalana.

Al febrer de 1976, l'Assemblea de Catalunya va convocar diverses manifestacions, durament reprimides per la policia. Al setembre, el govern espanyol va autoritzar la celebració de la Diada a Sant Boi, on s'hi van aplegar 100.000 persones. L'any següent, es va convocar una manifestació a Barcelona i més d'un milió de persones van recórrer els principals carrers de la ciutat amb el suport de partits polítics i sindicats obrers.

La Reinstauració de la Generalitat i el Retorn de Tarradellas

Després de la mort de Franco, a Catalunya s'havia constituït el Consell de Forces Polítiques, que agrupava un ampli ventall de formacions polítiques de dreta i esquerra.

Al febrer de 1977, representants dels diversos partits es varen traslladar a França per entrevistar-se amb Josep Tarradellas i plantejar-li la possibilitat de tornar a Catalunya com a president de la Generalitat.

Mesos més tard, Adolfo Suárez va enviar un grup de persones per entrevistar-se amb Tarradellas. Suárez el va convidar a traslladar-se a Madrid per negociar el seu retorn i Tarradellas va acceptar. Després d'unes difícils negociacions van arribar a un acord per retornar a Catalunya i restablir la Generalitat amb caràcter provisional mentre es redactava un nou Estatut.

L'Estatut d'Autonomia

Un grup de parlamentaris catalans elegits a les eleccions espanyoles de l'any 1977 es va reunir al Parador de Sau per redactar un projecte d'Estatut. Posteriorment, aquest projecte va ser presentat a les Corts espanyoles que el van aprovar després d'algunes retallades i, finalment, el 25 d'octubre de 1979, el poble català va aprovar i ratificar el text mitjançant referèndum.

L'Estatut defineix Catalunya com una nacionalitat que es constitueix en comunitat autònoma per accedir a l'autogovern. Aquest autogovern l'organitza la Generalitat, que està integrada pel Parlament, òrgan legislatiu que representa el poble de Catalunya constituït per diputats elegits per sufragi universal. El Parlament elabora lleis i aprova el pressupost de la Generalitat i també controla l'acció del Govern.

El president de la Generalitat és elegit pel Parlament i nomena i presideix el Consell Executiu o govern. Aquest té les mateixes funcions que qualsevol govern democràtic: dirigeix l'administració, proposa lleis al Parlament, elabora i aplica el pressupost i dirigeix l'acció política del Govern.

A més, existeixen altres òrgans com el Tribunal Superior de Justícia, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes i el Consell Consultiu.

Les competències sobre les quals pot actuar la Generalitat són de quatre tipus:

• Exclusives: la legislació catalana preval sobre la de l'estat espanyol.
• Compartides: es pot legislar a partir de les bases establertes a les lleis espanyoles.
• Recurrents: l'Estat es reserva una part i la Generalitat, l'altra.
• Executives: Catalunya aplica les lleis espanyoles.

Les Primeres Eleccions Autonòmiques

El 20 de març de l'any 1980 van tenir lloc les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Convergència i Unió va guanyar còmodament i contra pronòstic amb 43 escons, seguida pel PSC-PSOE amb 33, PSUC amb 25, Centristes de Catalunya-UCD amb 18, ERC amb 14 i el Partit Socialista Andalús amb 2 escons. El Parlament va ser presidit per Heribert Barrera (ERC) i Jordi Pujol (CiU) es va convertir en el 115è president de la Generalitat de Catalunya.

Tipus de Fonts Històriques

Primària: Són els directes o de primera mà, els que no han estat interpretats per cap altra persona o que no han estat interpretats en el sentit que ens interessa. Són contemporànies als fets.

Secundària: Són els indirectes, no contemporànies dels fets, són elaborats i transmesos per intermediaris que han analitzat, descrit o interpretat documents primaris. Són, per tant, fonts de segona mà. S'elaboren a partir de les fonts primàries. Són reelaboracions a partir d'altres fonts i, per tant, testimonis indirectes. També s'anomenen fonts indirectes testimonis originals no reelaborats.