Torn pacific

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 22,2 KB

 

TEMA7:

M1.LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC


L’1 de Desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhust, en el qual es posava a disposició dels espanyols. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos el 29 de Desembre de 1874, va accelerar la proclamació d'Alfons XII com a nou rei.


1.1.Un nou règim polític

La restauració de la monarquia va ser programada per polítics conservadors, homes de negoci i militars d’alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l’Estat.


El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánoves del
Castillo, amb l’objectiu de superar els problemes de la monarquia d'Isabel II.


Aquesta nova etapa s’havia de fomentar en una Constitució moderada com a marv jurídic del sistema i en la creació d’un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s’alteressin pacíficament en el poder (torn dinàstic).


1.2.La Constitució del 1876

La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l’objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou partir arribava al poder. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren:


-Una àmplia declaració de drets i llibertats. Els governs conservadors ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu.

-Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei.

-El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, format per membres en funció del seu càrrec, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe.

-El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern. La Llei electoral del 1878, tramitada pels conservadors, va establir el vot censatari. El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal.

-El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l’Estat.

-El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país.


1.3.La fi dels conflictes bèl•lics

L’estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. A Catalunya, les forces carlines, sota el comandament de Ramón Tristany i de Francesc Savalls, van aconseguir algunes victòries, com la d'Alpens (1873) i la Castellfollit (1874). Al llarg de l'any 1875,l'ofensiva de l’exèrcit liberal va aconseguir derrotar els carlins a Catalunya, al País Valencíà i a Aragó.


El conflicte va continuar uns quants mesos més al País Basc i a Navarra, on es va traslladar una part important de l’exèrcit governamental. El febrer de 1876, el pretendent Carles va travessar la frontera francesa b direcció a l'exili i la guerra es va donar per acabada a tot el territori peninsular.


La conseqüència inmediata de la derrota carlina va see l'abolició definitiva del règim foral. El 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració estatal una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials.


El final denla guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Déu Anys, 1868-1878). El 1878 es va firmar el Conveni de Zanjón, en el qual s’incloïa una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud (aprovada el 1888) i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. L'endarreriment o l'incompliment d'aquestes reformes va provocar l'inici d’un nou conflicte el 1879 (Guerra Chiquita) i la posterior insurrecció del 1895.


2.EL BIPARTIDISME I EL TORN POLÍTIC


2.1.Un sistema bipartidista

Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s’alteressin en el govern sense haver de recórrer al suport de l’exèrcit en forma de pronunciament o Cop d'Estat.


Els partits dinàstics o partits de torn, van ser:

-El Partido Liberal - Conservador. Va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo.

-El Partido Liberal - Fusionista, fundat l'any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas.


Eren partits de notables, de líders polítics amb les seves respectives clienteles, els seus òrgans de premsa i els seus suports locals. La missió del líder era mantenir unides les diferents faccions del partit.


Tots dos partits coincidien ideològicament en la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada, així com la consolidació d’un Estat unitari i centralista.


2.2.El funcionament del torn dinàstic

La Restauració invertia en el procés quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió, o quan els líders polítics consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern.


El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició i rebia, el decret per a la dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions, amb l’objectiu d'aconseguir un nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar.

El resultat de les eleccions era previst per tots dos partits.


2.3. El desenvolupament del torn de partits

Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals.


La primera etapa de govern conservador es va estendre des del 1875 fins el 1881, quan Sagasta va formar un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis municipals (1882). Després de la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar u acord entre conservadors i liberals, l’anomenat Pacte d’El Pardo, que tenia com a finalitat donar suport a la regència de María Cristina d’Habsburg i garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder davant les fortes pressions de carlins i republicans.


Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un avanç important en el terreny de les llibertats individuals: es va regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació. Una nova Llei d’associacions (1887) va permetre l’entrada en joc polític de les forces opositores, i una Llei del jurat (1888) va establir la celebració de judicis per jurats. També es va abolir l’esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va aprovar el sufragi universal masculí (1890) a les eleccions generals per a homes més grans de 25 anys.

L’any 1890, els conservadors van tornar al poder, el 1892 hi van arribar els liberals, i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins el 1887.


3.LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA

La Restauració va marginar de l’activitat política amplis sectors socials i polítics: republicans, carlins, socialistes i nacionalistes


3.1.El republicanisme

El republicanisme cc patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al desencís de part dels seus seguidors. Malgrat les seves divisions internes, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats, lq fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat(separació de l'església i l’Estat).

La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Emilio Castelar. El Partido Republicano Progresista, liderat per Ruiz-Zorrilla, era l'únic que confiava en una insurrecció de l’exèrcit per arribar al poder.

Va néixer el Partido Republicano Centralista, el principal líder del qual eea Nicolás Salmerón. El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Maragall, que a Catalunya tenia un elevat nivell d'implantació. Valentí Almirall, que va crear un partit catalanista d'àmbit estrictament català.


5.LA CRISI D’ULTRAMAR (Cuba I FILIPINES)


5.1 L’Imperi colonial espanyol

Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i algunes altres petites illes al Pacífic.


Cuba era la principal possessió, amb importants interessos i negocis espanyols i amb un gran flux d’emigració espanyola. La vida econòmica de l'illa es basava en una agricultura de plantació, que conreava la canya de sucre, cafè i tabac per a l'exportació. Aquesta activitat constituïa una notable font d'ingressos per a l’Estat i per a algunes empreses espanyoles.


La política aranzelaria que imposaven els governs espanyols convertia les Illes en uns mercats captius. Obligades a comprar a elevats preus els productes espanyols, com el blat castellà i els teixits catalans.


El cas de les Filipines va ser diferent perquè la població espanyola era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb el continent asiàtic. L'illa estava controlada per un contingent de l’exèrcit i tenia una gran presència d’ordes religiosos.


5.2. El problema cubà

Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. A l'illa, el sector més intransigent, va formar el Partido Uníón Constitucional, mentre que els grups més progressistes, van fundar el Partido Liberal de Cuba.


La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. Sagasta, durant els governs liberals que va presidir, no va poder aconseguir l'abolició de l'esclavitud fins el 1888. El 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre Antonio Maura va ser rebutjat a les Corts per l'oposició del seu propi partit, el conservador.


El malestar de la població cubana es va incrementar a partir del 1891,quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes no procedents d'Espanya, l'anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta manera va incomodar als Estats Units, que adquiria el sucre i el tabac illencs, però que havia de pagar forts aranzels pels productes que venia a Cuba.


6. LA GUERRA CONTRA ELS Estats Units I LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES


La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb els Estats Units. Per la seva banda, l’opinió pública i la majoria dels polítics estatunidencs eren favorables a la intervenció militar a Cuba.

La insurrecció cubana va ser l’oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als independentistes cubans. El 1897, el nou president McKinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte.

Els Estats Units van fer servir com a pretext l’explosió i enfonsament, a principis del 1898, del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la badia de l’Havana. La negativa d’España a renunciar a l’illa i a atacar l’ultimàtum estatunidenc va provocar l’enfronatment entre els dos països. Com a extensió del conflicte, aquell mateix any es van reprendre la insurrecció a les Filipines.

A Espanya es van subestimar el potencial militar dels Estats Units, que van destruir facilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la Pau.

El Tractat de París es va signar el 10 de Desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto rico i les Filipines als Estats Units.

Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir-les i fer efectiva la seva ocupació. Amb això mateix es perdien les últimes restes de l’antic Imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.


7. LES CONSEQÜENCIES DE LA CRISI DEL 1898


La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar humiliant per a tota la societat espanyola i va comportar una commoció moral col•lectiva‍. L’impacte es coneix com el desastre del 98i va despertar les consciències dels seis contemporanis mostrant el panorama d’un Imperi definitivament derrotat i d’un país en crisi.

El desastre va originar un profund pessimisme, que es va plasmar en un grup de literats i pensadors, coneguts com la Generació del 98 (Pió Baroja, Miguel de Unamuno, Angel Gavinet) Tots ells van intentar analitzar el “ problema d’Espanya” en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les últimes restes de l’Imperi espanyol, havia arribat l’hora d’una regeneració moral, social i cultura del país.

Tot i que la guerra va comporta notables pèrdues materials a la colònia no fou així a la metròpolí, on va tenir fins i tot algun efecte beneficiós a mitjà termini. Tanmateix els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies com també d’uns mercats preferents. D’altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l’origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d’Espanya en iniciar-se el Segle XX.

El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot a Catalunya i al País Basc on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics.

La necessitat de renovació i regeneración del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista, que va denunciar els defectes del sistema de la Restauració.

Entradas relacionadas: