Tipus de plans cinema

Enviado por Chuletator online y clasificado en Música

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,35 KB

 
  • Moviment: Dogma 95
Definició i context d’aparició 
El moviment
Dogma neix a Dinamarca el 1995. Cansats i amb la sensació que no s’havia fet cap aportació rellevant al cinema des de la Nouvelle Vague i el Free Cinema, Lars Von Trier i un grup de directors danesos (entre ells Thomas Vinterberg i Søren Kragh-Jacobsen) s’uneixen el 1995 amb l’ànim de reinventar l’art cinematogràfic, buscant “la realitat profunda” i tot intentant donar un to més realista a les seves històries. 

Per aconseguir-ho, elaboren un manifest que inclou, fins i tot, Déu manaments que hauran de complir les pel·
Lícules si volen rebre un diploma que les certifiqui com a Dogma 95. S’ha d’entendre, això sí, que en la proposta hi ha cert gust per la provocació (Lars Von Trier ha estat i és un personatge controvertit.) És així com, en aquest cas, les característiques del moviment ens les donen explícitament els mateixos creadors (teniu els manaments-cracterístiques a la pàgina següent). Pàgina oficial de Dogma 95 (on trobareu el llistat de films als quals han atorgat el diploma)

Manaments del manifest (característiques):

“Juro que em sotmetré a les regles següents, establertes i confirmades per: - El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori). 

- El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. (No es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda). 

- La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats. 

- La pel·
lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. (Si hi ha poca llum, l'escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera). 

- Els trucatges i filtres estan prohibits. 

- La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. (Morts, armes, etc., en cap cas). 

- Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. (És a dir, que la pel·lícula succeïx aquí i ara). 

- Les pel·lícules de gènere no són vàlides. 

- El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm. 

- El director no ha d'aparèixer en els crèdits.”

  • El cinema d’autor
Context
 El concepte de “cinema d'autor” sorgeix cap a 1951, a mans d'una de les revistes franceses més prestigioses sobre cinema, “Cahiers du Cinéma”, en un article dels que serien els representats de la Nouvelle Vague (Rohmer, Godard, Chabrol o Truffaut). 
No es refereix exactament a un tipus de cinema que es pugui emmarcar dins un període concret com els altres moviments, sinó que fa referència a aquelles pel·lícules en què la direcció passa a tenir un pes molt important perquè ha tingut més llibertat creativa que en un film dels que entenem com a “comercials”. En tot cas, sí que podem dir que, als EUA, aquesta llibertat creativa per als directors creix amb la crisi “del sistema dels estudis” (és a dir, el sistema de fer films que tenia Hollywood durant el cinema clàssic) a partir dels anys 50.
L'expressió "cinema d'autor" comporta múltiples problemes d'interpretació. D'una banda, perquè duu implícita la idea que les pel·lícules d'un mateix director sempre han de ser iguals, cosa que no té perquè ser certa. D'altra banda, crea una separació entre els directors de "dins" dels sistema dels que estan fora, de manera que qualsevol autor de qualitat o no, només pel simple fet de no formar part d'una gran productora, es convertiria en "cinema d'autor". Finalment, hi ha qui critica el concepte perquè el cinema és un art per força col·lectiu: poques vegades ho pot fer tot una sola persona, com sí que passa en la literatura, per exemple.

 Malgrat tot, és indubtable que existeixen una sèrie de directors que tenen en comú una sèrie d'elements que se solen anomenar quan es parla de cinema d’autor: 

- Són directors que pretenen donar a les seves pel·lícules el seu segell personal 

- Autor "global": el director acostuma a ser també el guionista, i participa activament en tots els altres elements que composen la pel·lícula 
- Treballen sense les pressions i les restriccions que imposen les grans companyies cinematogràfiques 
- Busquen una manera de narrar diferent, més enllà de la narrativitat més tradicional 
- En aquest tipus de cinema no és tan important el que s'explica, sinó com s'explica 
- Utilitzen una sèrie de recursos (com: salts abruptes, preses molt llargues, plànols estranys) fora de l'habitual, sovint experimentals i sorprenents

Entradas relacionadas: