Teoria de la realitat de Plató

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,47 KB

 
Des d’un punt de vista epistemològic, el pensament de Plató té com a objectiu buscar l’autèntic objecte del coneixement (igual que el seu mestre Sòcrates, vol trobar veritats universals, eternes i immòbils per superar el relativisme i l’escepticisme dels sofistes).
A més,sobretot per la influència pitagòrica, considerarà les matemàtiques com a model de coneixement.
Així, Plató s’adona que els matemàtics parlen de triangles, cercles, esferes o números dels quals els seus dibuixos no són més que meres i tosques representacions imperfectes, però no confonen mai el dibuix d’un triangle amb el triangle com figura geomètrica ideal (amb la idea abstracta).
De la mateixa manera, Plató planteja que el filòsof tampoc no ha de confondre la realitat física ni els esdeveniments particulars concrets del món físic (imperfectes, mòbils i múltiples) amb les idees de les quals aquests actes o coses són meres representacions (i que, si són objecte de la ciència –episteme han de ser perfectes, immòbils i únics).
La ciència –episteme ha de tractar d’allò universal que el coneixement pot abstraure per a tractar-lo sense les limitacions o les peculiaritats (accidents) dels individus particulars o físics.A partir d’aquí, si continuem generalitzant –ascendint en el nivell d’abstracció, arribarem a la noció més general de totes, a la idea més abstracta que inclouria qualsevol altre idea: la noció general de l’Ésser.
Plató pensa que han d’existir separadament de les coses sensibles les idees a partir de les quals es formen de manera imperfecta totes les coses que existeixen al món material.
Insistim: les idees existeixen separadament del món material.
Per a Plató, la filosofia (el coneixement en general, o la ciència en particular) ha de separar les Idees (immòbils, eternes i universals) de les seves representacions o manifestacions físiques (canviants, finites i múltiples). La filosofia ha d’interessarse pel coneixement de les Idees i no de les seves manifestacions físiques.


Sòcrates, oposant-se al relativisme i l’escepticisme dels sofistes, afirmava que era necessària l’existència de
definicions immutables i universals amb valor absolut –les definicions no són les coses, i que aquestes definicions no podien variar en funció dels desitjos o les necessitats dels individus. Si volem definir la justícia o la bondat, no ho
podrem fer a partir de les nostres necessitats o creences-opinions, doxa, no episteme, no veritable coneixement. Hi ha d’haver una definició única i invariable d’aquests termes. La tasca del filòsof és trobar aquests definicions.
Plató, per tant, parteix d’aquesta consideració socràtica per anar una mica més enllà i afirmar l’existència real –existència ontològica, real, tot i que no material d’ entitats immòbils, universals, úniquesi absolutes: les Idees.

Intenció ètica:


Vol trobar el fonament de l’areté–de la nostra virtut, és a dir, d’allò que ens fa ser éssers humans de manera plena, i trobar aquest fonament en la recerca intellectual. Per tant, Plató es continuador de la perspectiva socràtica segons la qual el coneixement és la veritable virtut –areté de l’ésser humà. Dit d’una altra manera, l’essència de l’ésser humà –allò que ens fa ser plenament éssers humans és el coneixement racional. Només podrem ser justos si coneixem la justícia, només podrem ser bons si coneixem la bondat. És també, per tant, una reacció al relativisme i l’escepticisme de la sofística, tal i com havia sigut pel seu mestre Sòcrates.

Intenció política :


Plató té la intenció de demostrar que els governats han de ser els filòsofs, és a dir, han de ser aquells que coneixen els ideals, transcendentals i absoluts, per dirigir l’estat. La democràcia, per Plató, significa relativisme, negació de valors absoluts; la democràcia defensada pels sofistes significa doncs la forma d’estat que ha de desaparèixer i ha de ser substituïda per una forma de govern que asseguri que els més savis siguin els que governin.

Intenció científica


La ciència només és possible si existeixen objectes immutables d’estudi. Com ja havia establert Heràclit, no pot haver ciència dels objectes mutables i múltiples, dels objectes sotmesos al canvi i la multiplicitat de la physis. Del canvi etern és impossible fer ciència, si no ens referim a allò que provoca el canvi i que ni canvia


Intenció científica


La ciència només és possible si existeixen objectes immutables d’estudi. Com ja havia establert Heràclit, no pot haver ciència dels objectes mutables i múltiples, dels objectes sotmesos al canvi i la multiplicitat de la physis. Del canvi etern és impossible fer ciència, si no ens referim a allò que provoca el canvi i que ni canvia
mai –el Logos en Heràclit, o les Idees en Plató.
 La teoria de les idees oferirà la possibilitat a Plató de pensar en objectes immutables i únics i,
per tant, en objectes que fan possible la ciència més enllà de la variabilitat i la multiplicitat dels objectes físics o sensibles.
 Per a Plató, les Idees faran possible el coneixement científic
 “La esencia de la teoría de las Ideas consiste en la aceptación consciente de una clase de entidades, cuya mejor denominación quizá sea la de universales, que son por entero diferentes de las cosas sensibles”, i hem d’entendre per universalsunes entitats reals no sensibles (i per tant, entitats existents, però no amb existència física) que es presentarien com a ideals, models o límits, de les quals els objectes sensibles serien còpies imperfectes.
Per a Plató, els objectes sensibles (materials) no són més que còpies imperfectes d’una realitat superior immaterial, immutable i eterna, i no sensible. Això també ha de quedar clar: les idees existeixen no físicament i, precisament per això, per a Plató tenen una existència més real, ja que no estan sotmeses a les limitacions del món físic; els objectes físics també existeixen, tot i que no amb el mateix grau de realitat que els objectes ideals, ja que la seva existència depèn de la existència de les idees. Hi ha una bellesa en si (idea de bellesa, immutable, universal, invariable i més real que els objectes físics bells). A partir d’aquesta idea de bellesa, els objectes sensibles seran bells, tot i que aquests mai arribaran a tenir el grau de bellesa de la idea.
De la mateixa manera, existeix la idea de bé i la idea d’ésser humà, de manera que podrem trobar éssers humans bons, però en ells mai podrem arribar a trobar la perfecció de les idees
de les quals participen.


Quina relació hi ha entre els objectes sensibles i les idees? Hi ha una mena de connexió entre els obj

ectes sensibles i les idees a les quals imiten? Com s’estableix la còpia? Com poden els objectes sensibles copiar objectes que no es troben al món sensible? .
Així parla de méthexis, participació de l’objecte en la Idea, és a dir, com si els objectes sensibles tinguin una mena de connexió amb la idea que els ofereix la possibilitat d’existir tal com són. 
- A La República però, ens parla de mímesis(imitació), és a dir, els objectes sensibles volen imitar o copiar la perfecció de la idea sense arribar a aconseguir-ho.
És potser per això que Plató afirma que el coneixement de les idees a través dels objectes sensibles és impossible, ja que, tal i com havia afirmat Heràlcit, el coneixement d’entitats immutables al món sensible és impossible.
“Los sentidos nos ofrecen un Mundó de hechos particulares cuyas cualidades se presentan ligadas y confundidas de un modo casi inextricable.
 Si nos aban-donáramós solamente a los sentidos, nunca seríamos capaces de desentrañarlas ni de dar con una comprensión clara de la estructura del Mundó.
 Pero, mediante la razón, podemos asir los universales en su forma pura y, en cierta medida, ver las relaciones necesarias que existen entre ellos.
Per tant, aquest coneixement només serà possible amb la raó. El coneixement ha de ser sinònim de certesa objectiva i infallibilitat, el coneixement pertany al món intelligible; l’opinió pertany al món visible, sensible, i és oposada al coneixement. Tal i com havia establert Parmènides, el coneixement de la veritat (episteme) només pot provenir d’objectes immòbils i eterns, mentre que l’opinió (doxa) sorgeix d’objectes sotmesos al canvi. L’ontologia platònica estableix la divisió entre objectes d’experiència i objectes de la raó. A La RepúblicaPlató ens mostra aquesta diferenciació a través d’un símil, conegut com el símil de la línia.


El món sensible i el món intelligible  estan dividits ambdós en dos àmbits o sectors diferenciats:
 Al món sensible tenim primer les imatges, les aparences i les ombres d’altres objectes ; són objectes semblants als objectes físics però no són físics, i tenen la mateixa relació que les còpies amb els models.
Els objectes físics  són els models de les ombres i figures; aquests objectes poden ser captats pels sentits i tenen exi
stència (realitat) física, però aquesta existència depèn d’altres objectes que pertanyen a un altre món, al món intelligible.
 Els objectes intelligibles poden ser captats en tota la seva realitat o a través de representacions.
Les representacions dels objectes ideals (les representacions que depenen dels objectes ideals o intelligibles) són els objectes matemàtics , és a dir, segons Plató el seu coneixement és el resultat de la investigació que parteix d’hipòtesis i mitjançant imatges arriba a les conclusions (argumentació deductiva).
Mentre que les Idees pròpiament dites són el resultat de la investigació dialèctica que a partir també d’hipòtesis, però sense imatges, arriba fins els primers principis i que ja no tenen caràcter hipotètic.
 En aquest cas, les hipòtesis só
n només excuses per a encetar una reflexió o diàleg que culminarà amb el coneixement de les Idees.
La realitat dels objectes matemàtics
depèn de la existència de les idees, que són primeres (primers principis).
 Dit d’una altra manera, si les idees no existeixen, els objectes matemàtics tampoc existirien.
Plató pensa que la relació entre les ombres i els objectes físics, dels quals les ombres són imatges imperfectes, és la mateixa relació que hi ha entre els objectes físics i les matemàtiques, o entre aquests últims i els Principis o Idees.
Hi ha una diferència de grau, una diferència qualitativa i proporcionada que va des de l’àmbit menys real (les ombres) a l’àmbit més real (les idees).

Entradas relacionadas: