Tema10

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Tecnología Industrial

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,33 KB

 
Sistemes mecànics. Estàtica de màquines.
Màquina:
és un sistema format per un o més conjunts mecànics amb parts mòbils i eventualment per altres conjunts (elèctrics, electrònics, òptics, etc.), concebut per realitzar una tasca determinada, que normalment comporta la realització de treball o la transformació d’energia.
Mecanisme: és un conjunt d’elements mecànics que realitza funcions de guiatge i transmissió relacionades amb els moviments i les forces en el si d¡una màquina. Un mecanisme, per tant, com ara una caixa de canvis, una transmissió, etc.
Moment: el moment (M0) d’una força (F) respecte d’un punt (0) es defineix com el producte vectorial del vector posició (r0) de la força respecte del punt, per la força.
Màquines simples.
Les màquines simples com la roda, la palanca, el pla inclinat s’utilitzen per amplificar forces, així s’aconsegueix elevar o desplaçar cossos o càrregues pesants fent petits esforços.
La Palanca: és una barra rígida que recolza en un punt de suport o fulcre.
La suma de moments a de ser = 0.
F·d
1 - R·d2 = 0
El torn: és una maquina destinada a l’elevació de càrregues. Consta d’un cilindre horitzontal recolzat en els seus extrems per dos coixinets. Dels extrems del cilindre surten dues barres en forma de maneta que permeten fer girar el cilindre on s’enrotlla una corda o cable en què se suspèn la càrrega.
F·r
1 = R·r2
Una variant és
el torn diferencial, on se situen dos cilindres concèntrics de diferent diàmetre, de manera que quan es pretén elevar un pes el cilindre de més diàmetre enrotlla la corda i el de menys diàmetre la desenrotlla.
El pla inclinat: és una màquina utilitza des de l’antiguitat per poder pujar els cossos més fàcilment.
El caragol: és una de les aplicacions més importants del pla inclinat. Efectivament, una rosca o caragol és un pla inclinat que remunta una superfície cilíndrica.
F·2ð·r = R·p

Unions fixes i unions desmuntables

Unions fixes Soldadures Rebladures Unions fixes Soldadures Rebladures
Unions desmuntables Cargolades Unions d’elements de màquines: Clavetes, passadors, coixinets, etc. Unions desmuntables Cargolades Unions d’elements de màquines: Clavetes, passadors, coixinets, etc.


El reblat.
Quan s’han d’unir peces planes de poc gruix s’utilitza el reblat.
El rebló està proveït d’una cabota en un dels seus extrems i s’introdueix en ens forats fets prèviament en les peces a unir, que sobreposades els forats ha de coincidir. Es pot fer automàticament.
Unions per recobriments, on les dues peces es sobreposen.
Unions per cobrejuntes, on les dues peces estan en el mateix pla, juntes i unides per mitjà d’una planxa reblonada que agafa les dues peces a unir.
Unions amb dos cobrejuntes, on les peces estan en el mateix pla, juntes i unides per mitjà de dues planxes reblonades.

Unions caragolades.

Quan dues peces s’hagin d’unir d’una manera no permanent és quan pensarem amb l’element d’unió roscat. El cargol fa funció de subjecció.
Les subjeccions amb caragols es componen dels següents elements: el caragol que està format per un cilindre roscat o pern, una superfície llisa o tija i un cap; la femella i la volandera.


Característiques d’una rosca
Una rosca queda ben definida quan coneixem el seu pas, la inclinació i la seva geometria.
Pas de rosca. Format per una superfície solcada formant un filet que s’enrotlla helicoïdalment sobre un cilindre, anomenat caragol.
Inclinació de la rosca. Segons on comenci l’enrotllament del filet podrem saber si el cargol ha de girar cap a la dreta o cap a l’esquerra; rosca dreta o rosca esquerra.

Geometria del filet. Formes triangulars, formes trapezials i quadrades, formes arrodonides o formes tallants o autoroscants.

Rosques normalitzades. Rosca ISO mètrica.
Les rosques també es troben sota normalització.
La que es fa servir més en la unió d’elements de màquines és la rosca mètrica de geometria triangular que pertany al SI i fou adaptada per UNE. El filet té forma triangular i l’angle que formen els seus costats és de 60º.
Caragols, femelles i volanderes. Tipus i representació gràfica.

Caragols i femelles. Aquests elements serveixen per unir entre si dues peces, de manera que es puguin muntar i desmuntar.
La volandera. El seu diàmetre exterior sobresurt del vèrtex de la femella. Es necessària en les següents situacions:
El material que s’ha d’unir és molt tou i no es vol aixafar.
Quan la superfície on ha de descansar la femella o la cabota del caragol sigui irregular.
Quan el forat del caragol sigui considerablement més gran que el diàmetre del caragol.
Si es vol evitar que la femella ratlli la superfície que pressiona.
Quan es vol augmentar la superfície de subjecció per evitar que el caragol es descolli.

Tipus de caragols. Per anar a comprar caragols i femelles cal definir: el mètric del caragol, la forma de la cabota i la seva llargada.


Unions d’elements de màquines. Clavetes, entalles, clavilles i passadors.

Les clavetes són unes peces, generalment d’acer, que van ubicades dins uns rebaixos o entalles d’una geometria determinada fetes a l’eix i al forat.
Clavetes transversals i passadors.
Les clavetes transversals
es fan servir per unit dues peces cilíndriques que han d’encaixar quan aquestes treballen a tracció o a compressió. Quan els esforços són petits es substitueixen per passadors o clavetes.
Clavetes longitudinals.
La finalitat d’aquesta claveta és la de transmetre un par de gir i al mateix temps assegurar la immobilitat axial de les peces que uneix.
Llengüetes
De vegades les clavetes longitudinals han de permetre el desplaçament axial de les peces acoblades sense deixar de transmetre el par de gir; reben el nom de llengüetes.
Molles i unions elàstiques.
Les molles i les unions elàstiques
es fan servir per absorbir energia o com a càrregues de xoc.
Reben el nom de molles tots aquells elements en què el seu material té la propietat elàstica, es a dir, que el material té la capacitat de deformar-se.
Classificació de les molles
Les més importants són les molles de tracció, les de compressió, les de torsió, les d’espiral, les de ballesta i les de goma.
Molles de tensió o tracció: estan fetes d’un fil de secció circular enrotllat helicoïdalment; els seus extrems es troben doblegats en forma de ganxo.
Molles de compressió: Estan pensades per aguantar esforços que intentin comprimir-les. Els seus extrems solen tenir forma plana per permetre un millor repartiment de la càrrega a suportar.
Molles de ballesta: consisteix a muntar fulles d’acer corbades una sobre l’altre unides pel mig per mitjà d’una brida. La seva aplicació més important es troba a la suspensió de vehicles.
Molles d’espiral:
la finalitat d’aquestes molles és acumular o esmorteir un moment de gir d’un eix que està unit per l’extrem interior de la molla,mentre que l’altre extrem es troba unit a una bancada o suport. S’apliquen en els recollidors de les cintes mètriques o per acumular energia en els mecanismes amb corda com els rellotges o les joguines.
Molles de goma: la goma s’utilitza en les suspensions de màquines, vehicles, aparells i sobretot es fa servir per esmorteir vibracions, xocs i soroll. També s’utilitza per articulacions que no requereixen manteniment i amb petites oscil·lacions angulars. Les molles de goma poden treballar a compressió i a cisallament, amb l’avantatge que es redueix considerablement el pes de la màquina en comparació amb una molla d’acer.
Rodaments.
El rodament,
també conegut amb el nom de coixinet, és un element intermedi muntat entre dos òrgans d’un mecanisme que giren un respecte de l’altre per aconseguir que la fricció entre ells sigui mínima i, al mateix temps, assegurar que aquests dos òrgans quedin units.
Parts d’un rodament.
Està constituït per quatre parts: un anell exterior, un anell interior, els cossos rodants i els separadors.
Lubrificants.
La lubricació consisteix en la col·locació d’unes substàncies, els lubrificants, entre les superfícies de peces mòbils que llisquen en contacte mutu per tal de disminuir les pèrdues d’energia i el desgast que es produeix entre elles.
Un lubrificant és aquella substància capaç de disminuir les friccions que existeixen en els elements de màquines quan es mouen els uns respecte dels altres.
Els més corrents són, però, els olis i els greixos.
Els objectius bàsics de la lubrificació són els següents:
Reduir sensiblement el fregament entre les superfícies en contacte.
Reduir el desgast.
Evitar la corrosió.
Dissipar l’escalfor generada pel fregament (refrigerar).

Característiques dels lubricants.

Viscositat o resistència a fluir.
Untuositat o capacitat d’adherència a les superfícies.
Punts de combustió, inflamació i congelació alts.
Poder anticorrosiu.
Poder antiespumant.
Poder detergent.
Resistència a pressions elevades.
La lubrificació amb olis.
Es fan servir olis quan les temperatures i les velocitats dels elements són altes.
La lubrificació amb greixos.

Es fa servir generalment en la manutenció dels rodaments. L’elecció d’un determinat greix dependrà de la temperatura a dissipar, de la velocitat en què es mouen els components a greixar, de les vibracions de la màquina i de la càrrega de treball que ha de suportar l’element.

Entradas relacionadas: