Tema 6: La poesia de postguerra fins els anys 70.

Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 16,9 KB

TEMA 1: Anys posterior a la G.C fins als 70

La postguerra espanyola, amb la supressió de les institucions democràtiques, la forta repressió i el bandejament cultural de les llengües peninsulars, significà per als territoris de llengua catalana un període negatiu, perquè s’hi produí l’exili geogràfic i/o personal dels nostres narradors. Així, fins als anys seixantes assistim a la reconstrucció del nostre mercat literari, en què els models de novel·
La psicològica (Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga) i de novel·la fantàstica (Pere Calders, Joan Perucho) dominaran la narrativa en català. A partir dels 60, els canvis econòmics i socials comportaran un relaxament de la censura i l’aparició de noves editorials, cosa que permetrà la introducció de corrents literaris europeus i nord-americans: la novel·la realista (amb voluntat de testimoniar la realitat i sobretot denunciar injustícies socials) amb la consolidació de narradors con Enric Valor i M.A. Capmany,i, als 70, la novel·la d’experimentació formal, amb Manuel de Pedrolo com a autor mes representatiu.

TEMA 2: Mercé Rodoreda

L’obra de Mercé Rodoreda(1908-1983) ha estat influïda pels esdeveniments vitals i socials que li toca viure: la influencia de l’avi que li va ensenyar a estimar la seua llengua (català) i el seu país (Catalunya); el matrimoni amb l’oncle, l’exili a París i Ginebra; les seues relacions sentimentals... Conreà poesia, teatre, conte i especialment novel·la. Podem dividir la seua obra en tres etapes: la primera d’aprenentatge, amb novel·les que desprès rebutja, excepte “Aloma” revisada el 1969; la segona de maduresa, on intenta aconseguir un estil propi (Plaça del diamant) i la del S.XX (Woolf: la condició femenina en un mon d’homes; Proust: el record que actualitza el temps passat; Man: la universalització descriptiva) es caracteritza pel profund tractament psicològic dels personatges, la incidència en la temàtica femenina i un estil poètic carregat de simbolisme.

TEMA 3: Enric Valor

Enric Valor nasqué a Castalla en 1911 i va morir a València el 2000. L’origen rural i l’estima del país: València, i la seua llengua: el català, marcaran la seua vida. Començà a treballar a Alacant (1930) en la premsa satírica: “El tio cuc” i posteriorment es traslladarà a València on col·laborà en la premsa nacionalista valenciana i comença la seua tasca narrativa, gramatical i lexicogràfica desprès de la guerra civil espanyola va recollir i refer 36 rondalles de gran valor folklòric i narratiu, tot i continuant. L’activitat nacionalista, per la qual cosa va ser empresonat pel franquisme (1996-1968) com a novel·lista parlà de les experiències de postguerra: “L’ambició d’ieix” i dels episodis anteriors a la Guerra Civil: “El cicle de cassana”. Finalment, com a gramàtic va contribuir a difondre les normes de Castelló: “Curso medio de gramatica catalana”,”La flexió verbal”, i a recuperar el lèxic valencíà: “Millorem el llenguatge”.

TEMA 4: Postguerra fins finals dels anys 70

Entre la dictadura franquista i l’estat de les autonomies apareix al territori catalanoparlant una poesia que si en principi s’enfronta al silenci imposat i a la censura, desprès destacarà pel dinamisme. En podem diferenciar cinc tendències. Primerament, als anys quaranta, Riba i Carner personifiquen la tradició simbolista, evasiva i desconnectada de la realitat, que als cinquanta, Brossa i Fuster representen la tradició avantguardista, que experimenta amb el llenguatge i els recursos visuals. Als seixanta i setanta apareix la realista amb Espriu i Ferrates que influïda pel Realisme social i amb un llenguatge directe i actituds profètiques reclamaria de la societat canvis i millores socials. Finalment, als setanta

apareixen noves generacions, la de la crisi del Realisme històric amb Estellés i Martí i Pol, i la literària, que amb Piera i Marçal rebutja l’estètica realista, utilitza avantguardismes i té un caràcter cosmopolita i culte.

TEMA 5: Vicent Andrés Estellés

Estellés va nàixer a Burjassot (1924-1993). Va sofrir la Guerra Civil i més tard la postguerra que reflecteix el sofriment del franquisme en els seus poemes. Una part de les obres escrites als anys cinquantes a causa de la censura es va publicar als setantes a partir de l’aparició del Llibre de les meravelles i Recomane tenebres o Les pedres de l’àmfora. En l’obra d’Estellés han influït March, Jaume Roig, Riba, Espriu i Pere Quart. Quant als temes; la mort es permanent; la quotidianitat que és una crònica dels temps i del lloc on viu; el compromís cívic mostra la influencia de Riba de les Elegies de Bierville, en les Horaciones descriu la vida valenciana dels seixantes i destaquen el Llibre de meravelles i Mural del País Valencíà; i la temàtica amorosa des del sexe als sentiments mes espiritualitzats on el cos de la dona es font de metàfores i el seu poema mes famós es Els amants. La seua llengua i estil es veu influïda per la llengua dels clàssics, la literatura catalana del XX i la llengua del carrer. Utilitza un registre col·loquial, trenca amb el to líric, utilitza comparacions, l’adjectivació i el poema de confessió i del diàleg.

TEMA 6: Salvador Espriu

Espriu nasqué a Sta. Coloma de Farners el 1913 i mori a Barcelona el 1985. La seua obra té dos eixos fonamentals: la diversitat de generes filósòfic, farcit de mites mediterranis: egipcis, jueus i grecs. Inicia la seua obra als anys 30: “El llibre dels contes” amb estil Barroc i crític. Durant la Guerra Civil explora nous generes: novel·les curtes, poemes en prosa, teatre... En la postguerra es decanta per la poesia (interiorització, misticisme, didactisme) per la seua facilitat divulgativa, sovint amb referències patriòtiques catalanes: “El cementeri de sivera” En 1960, període realista, publica l’obra amb mes ressò: “La pell de brau” on reflexiona sobre la llibertat, justícia... Finalment, als 70 i 80 la seua obra serà mes dispersa, i abans de morir enllestirà una revisió de les seues obres completes que podem qualificar com a rigorosa i unitària.

TEMA 7: Miquel Martí i Pol

Nasqué a Roda de Ter el 1929, on va viure i morir el 2003. Per entendre la seua obra cal considerar quatre trets fonamentals: el lligam i compromís amb la seua gent i país: Catalunya, la seua condició obrera i l’esclerosi múltiple que pati des de 1970. Primerament es un poeta del Realisme social, amb actitud compromesa i llenguatge assequible però acurat i farcit de metàfores : “El poble” i “La fàbrica”. Desprès, a causa de la malaltia, la seua poesia s’interioritza i apareixen els temes de sol·licitud i mort: “Vint-i-set poemes en tres temps” sense pedre l’optimisme: “Estimada Marta”. A finals de segle, es fa present la inseguretat personal i el desencís social “Haikús en el temps de guerra”. La seua poesia conforma una síntesi de rigor formal (Espriu) i de sensualitat i drama personal (Vinyoli). Esdevingué molt popular per la col·laboració amb el cantant Lluís Llach: “Un port de mar blava”.

TEMA 8: Postguerra fins als anys 70

Després de la Guerra Civil espanyola la cultura s’hi manifesta de tres formes: oficialment (recolzada per l’estat), públicament (sense cap finançament) i clandestinament. Així, per la prohibició del català e actes públics i l’exili dels professionals, el teatre en la nostra llengua constituïx un conjunt agònic i desvertebrat. Amb tot, a partir de 1946 (triomf dels aliats en la segona Guerra Mundial)el franquisme adoptà una política cultural més flexible. El 1955 es fundà l’Agrupació Dramàtica de Barcelona on

tingueren cabuda els clàssics (Shakespeare) i el 1960 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on s’assajà el mètode brechtià (reflexió, crítica, compromís social) i s’escenificaren obres catalanes contemporànies (Predolo, Espriu). També s’hi recuperà el teatre tradicional (sainet i melodrama) però sense referències a la guerra o la postguerra. Al País València fracassà l’afany d’alguns autors(Martí Domínguez, Gil Albors) a favor d’un teatre digne i l’escena teatral restà anquilosada en el clixé del sainet, però cap als 60, grups independents propiciaren un circuit alternatiu.

TEMA 9: Manuel de Pedrolo

Pedrolo (l’Aranyó 1918, Barcelona 1990). En esclatar la Guerra Civil espanyola va pertànyer a l’exèrcit popular. Durant la postguerra treballà en diversos oficis fins acabar sent assessor, corrector i traductor (Faulkner, Miller) en una editorial. Cal remarcar el seu compromís cívic, integritat moral i catalanisme. Com a escriptor provà diversos gèneres: poesia, teatre, novel·la... Destaca en la novel·la on tot seguit els corrents literaris de l’època (conductisme, existencialisme) tracta temes recurrents com la solitud, la incomunicació, etc. (Totes les bèsties de carrega) amb diverses tècniques: psicologia, simbòlica i fantàstica (Mecanoscrit del segon origen). El 1963 enceta un cicle de novel·les de temps obert que no acabarà. També, atret per la novel·la policíaca esdevé director de la col·lecció “La Cua de Palla”. Finalment, la seua activitat com a dramaturg s’enquadra en l’anomenat teatre de l’absurd (Beckett, Lonesco) on la reflexió surt a partir d’arguments desbaratats personatges buits i diàlegs incoherents.

TEMA 10: Narrativa dels 70 fins a l’actualitat

El revulsiu intel·lectual que provocà les revoltes estudiantils del maig del 68 francès va fer trontollar l’estil del Realisme historicosocial. Els nostres autors novells són majoritàriament universitaris, enlluernats per la cultura i societat europea i nord-americana que rebutgen la dictadura franquista i aprenen el català autodidàcticament. Als anys setantes apareixen diversos tipus de narrativa: novel·la psicològica (Moix, Ros, Mira, Moncada), experimental (Monzó, Mesquida) i històrica (Lozano). Alguns escriuen per copsar els seus orígens, d’altres retraten el mon present i el passat però tots mantenen una actitud de rebel·lia contra les convencions i l’educació i morals rebudes. Als vuitantes hi ha un retorn a les formes narratives mes clàssiques per contar histories (Torrent, Fuster) i es conrea l’anomenat “Realisme brut” (Helena Valentí). Actualment, hi ha una gran varietat de gèneres i d’estils, molta diversitat d’estructures narratives, i el negoci editorial permet que els nostres escriptors puguen viure del seu treball.

TEMA 11: Quim Monzó

Nasqué a Barcelona el 1952. Es donà a conèixer com a escriptor el 1976 guanyant el “Prudenci Bertrana” de narrativa. Les seues influències literàries són franceses (Quenau), nord-americanes (Barthelme),sud-americanes (Cortázar) i catalanes (Calders).Utilitza la improvisació com a procés literari, tot treballant el llenguatge, la ficció, la il·lusió les imatges estereotipades amb una gran capacitat analítica. Així, ironitza sobre la societat contemporània amb posicions lúcides que intenten desmuntar les tòpiques convencions. Conrea la novella(La magnitud de la tragèdia) tot barrejant els tons festius amb angoixes i autoenganys. Sobreïx, però en els reculls de contes(Uf, va dir ell, El perquè de tot plegat)on descriu i analitza temes quotidians amb un to irònic, crític i també absurd. Finalment amb la literatura periodística es descanta per una escriptura ràpida que redueix al ridícul tota mena de discursos, en especial els que anomena fonamentalistes mes o menys disfressats de progressisme.

TEMA 12: Característiques de la poesia actual

La poesia catalana actual comença en últim terç del Segle XX, quan apareixen importants canvis politicosocials a l’estat de les autonomies, la desaparició d’autors consagrats dona pas a la generació dels setanta. La poesia de la qual, recollida en antologies com “Carn fresca” i “La vella pell de l’alba”, no presenta una estètica formal i el caràcter cosmopolita, hi destaquen Marçal i Piera. Posteriorment, per la inexistència de referents poètics importants, evolucionarà a diversos plantejaments estètics, amb poetes com Perejaume, Enric Soria, David Castillo... I antologies de gran qualitat: “Versos per a Març”. Tot i això, la poesia catalana ocupa un lloc secundari en el negoci editorial (vendes i difusió), malgrat disposar de diverses vies de publicitat i divulgació com son els festivals, tertúlies, lectores...

TEMA 13: L’escriptura teatral actual

Des dels seixanta apareix al mon universitari i a cercles intel·lectuals europeus i americans grups de teatre (Lindsay Kemp,Líving Theatre) que rebutjaven l’escena comercial i sense pretensions dels aficionats, tot emmirallant-se en el teatre grec, medieval, renaixentista i tradicional.Com a conseqüència d’això apareix a l’estat espanyol, malgrat la censura, el “teatre independent”,que va tindre forta incidència sociopolítica i una gran irradiació social. Les seues característiques més importants foren:el compromís social, l’oposició al teatre de text a favor del considerat com a obra creació col·lectiva (fins i tot espectadors-actors) i l’obertura a tot tipus d’escenaris, barrejant-hi elements visuals i musicals. A Catalunya destaquen grups com Els Joglars, El Teatre Lliure, La Fura dels Baus; a València, Xarxa Teatre, El Rogle. No obstant això, a pesar del descrèdit del teatre de text, no tardaran a aparèixer nos dramaturgs com Teixidor, Benet i Jornet, Sirera, Belbel, Alapont,Alberola...

TEMA 14: Josep María Bonet i Jornet

Naix el 1940 a Barcelona i el 1962 ingressà en l’Escola d’art Dramàtic Adrià Gual, on aprofundí en l’estudi de les tècniques teatrals. El teatre és per a ell una experiència vital, una manera de poder interpretar el món i, tot desconfiant de la inspiració, considera que escriure és una tasca laboriosa i perseverant. Ha escrit una trentena d’obres de caràcter realista que expressen amb un cert caràcter determinista, no solament una reflexió sobre l’individu sinó també sobre la societat que l’envolta, tot utilitzant tècniques teatrals de distanciament pròpies del teatre èpic “La desaparició de Wendy”.El 1955 obtingué el “Premio Nacional de Teatro” per “Er” duta al cinema per Ventura Pons Actrius. També a escrit obres infantils i juvenils “Supertot” i des de 1970 escriu guions per a televisió “Poble Nou”,” Nissaga de Poder”,” El cor de la ciutat”.És un dels pocs autors que aconsegueixen estrenar obres amb regularitat.

TEMA 15: Joan Fuster

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) fou l’assagista més destacat de la literatura catalana del Segle XX, i la figura intel·lectual mes important de la cultura valenciana contemporània. La seua obra es divideix en tres vessants: estudis d’història cultura, centrats en els clàssics valencians (Març, San Vicent, Corella, Jaume Roig...) L’època de la decadència i la literatura del Segle XX; escrits sociopolítics, on tracta les peculiaritats socials, polítiques i culturals del País Valencíà, tot transmetent consciencia d’identitat nacional (Nosaltres els Valencians) i finalment l’assaig humanístic on, influït pels racionalistes francesos, reflexiona sobre l’activitat creadora del artista i l’especulació moral (Diccionari per a ociosos) i la crisi de l’esser humà en un mon canviant (El descrèdit de la realitat) Així, amb diverses formes de discurs (literari i/o periodístic) farcit d’un llenguatge connotatiu de lectura fàcil i amena, permet l’exposició de les idees

mitjançant un estil incisiu i desmitificador, ple d’ironia i paradoxes, d’expressions col·loquials i marques d’oralitat.

TEMA 16: Joan Francesc Mira

J.F. Mira (València 1939), escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromès, agitador cultural i polític ocasional, es actualment un dels mes destacats intel·lectuals valencians. La seua obra s’estructura en quatre eixos: el novel·lista (Els cucs de seda, Els treballs perduts) l’assaig polític, històric i literari, sensible a les qüestions de l’imaginari col·lectiu València i a les relacions entre cultura i poder (Els valencians i la terra, Població i llengua del País Valencíà, Els Borja, Vida i final dels moriscos valencians); també com a columnista, on a les seues mans els articles d’opinió esdevenen assajos en miniatura, i finalment la seua tasca com a traductor (La divina comèdia, Evangelis) La seua escriptura es caracteritza per ser directa, rapida, argumentada, irònica i en ocasions sensitiva. Guanyador de diversos premis (Nacional de traducció, Nacional de la critica, St. Jordi de novel·la, Joan Fuster t’assagis...) malauradament no esta suficientment reconegut per les institucions polítiques valencianes.


Entradas relacionadas: