Teatre de Pedrolo, Assaigs de Mira i Obra de Rodoreda

Manuel Pedrolo: Etapes i Temàtica del seu Teatre

Podem dividir el teatre de Manuel Pedrolo en tres etapes, tot i que només presenta una etapa central sòlida. En aquest període, Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre la solidaritat humana i el conformisme davant la realitat. Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Trobem personatges empresonats, que lluiten per enderrocar els murs de la presó.

Aquests conflictes se situen en unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils. Preocupat per la condició de la persona en un sentit transcendent, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El seu teatre és pessimista perquè pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior. Molt sovint, viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tenen un passat que els confon.

Joan Francesc Mira: Assaig, Antropologia i Nacionalisme

Joan Francesc Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. Mira ha après de Fuster recursos essencials del gènere. Els coneixements antropològics li resulten útils per analitzar qüestions fonamentals. Compara allò que descriu i, a vegades, ho constata amb enveja. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, i la possibilitat de manipular tots aquests elements, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. És un escriptor conscient de les seves virtuts, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l'experiència vital i per la seva dedicació. Els clàssics i l'humanisme sustenten la seva forma analítica i reflexiva d'examinar la vida.

Mercè Rodoreda: Biografia, Guerra, Exili i Obra Literària

La producció literària de Mercè Rodoreda (1908-1983) està vinculada a la seva biografia. La seva obra es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, més encara, de l'exili. La seva obra està marcada per la Guerra Civil. L'experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que, entre 1933 i 1934, feia periodisme polític, publicava les primeres entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama.

L'experiència de l'exili amplià els límits del seu realisme literari. La novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant, no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. En els seus contes i en les seves últimes novel·les, apareixen exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen vagament en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i, sobretot, el monòleg interior. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit.

A Ginebra, duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que seran La plaça del Diamant, Jardí vora el mar i Mirall trencat. Als 50 anys, va començar a escriure La plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre reconstruir, des de l'exili, la memòria narrativa de la postguerra que transcorria a Barcelona.