Supressió del delme

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,67 KB

 


En el Segle XVIII va significar, en el conjunt d’Europa, l’ inici d’un cicle demogràfic caracteritzat pel creiexement interromput de la població. En aquesta nova dinàmica hi va tenir un paper decisiu el descens de la mortalitat com a conseqüència de la fi de les grans pestes, fet que va comportar la desaparició de les grans mortaldats, la millora de les tècniques Agrícolas, la introducció de nous conreus i la llarga època de Pau relativa a Europa. Catalunya va ser una de les regions perifèriques amb un creixement demogràfic més gran. Així la població es va doblar entre el 1717 i el 1797 i va arribar gairebé al milió d’habitants, i la fecunditat matrimonial (infants nascuts vius per cada mil dones casades) es va situar entre les més altes d’Espanya. Ara bé el creixement no va ser uniforme les comarques pròximes a la costa especialment, el Barcelonès, el Maresme, el Baix Llobregat i el Baix Camp, van augmentar la població en una proporció molt superior a les de l’interior i, sobretot, a les pirinenques, on l’ increment fou especialment modest.


L’1 de Gener del
1820 el coronel Rafael del Riego, al capdavant d’una companyia de soldats acantonats a Las Cabezas de San Juan (Sevilla), pendents d’embarcar per combatre a les colònies americanes, es va revoltar i va recórrer Andalusia proclamant la constitució del 1812. Van restaurar una bona part de les reformes de Cadis , com la llibertat d’indústria, la liberalització dels intercanvis comercials, l’abolició dels gremis, la supressió de les senyories jurisdiccionals i de les primogenitures i la venta de béns dels monestirs. Així mateix van establir la disminució del delme i reformes en el sistema fiscal del codi penal i l’exèrcit. Finalment, van iniciar la modernització política i administrativa del país: es van formar ajuntaments i diputacions electius i es van desenvolupar la Milícia Nacional com a cos armat de voluntaris format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l’ordre o de defensar les reformes constitucionals.


La invasió francesa va obligar els diferents corrents ideològics a prendre partit davant l’ocupació militar i la nova monarquia napoleònica. Una minoria d’espanyols, qualificats d’afrancesats, entre els quals hi havia intel·lectuals, alts funcionaris i una part de l’alta noblesa, van col·laborar amb la monarquia de Josep U. La majoria eren partidaris del despotisme il·lustrat, se sentien vinculats amb el programa reformista i advocaven per un poder fort per modernitzar Espanya, sense risc d’excessos revolucionaris. Al final de la guerra molts van haver d’exiliar-se a causa de la persecució iniciada per Ferran VII.


La causa isabelina va tenir en un primer moment el suport d’una bona part de l’alta noblesa i dels funcionaris, així com d’un sector de la jerarquia eclesiàstica. Però davant la necessitat d’ampliar aquesta base social per plantar cara al carlisme, la regent es va veure obligada a aconseguir l’adhesió dels liberals. D’aquesta manera i per comprometre la burgesia i els sectors populars de les ciutats en la defensa de la seva causa, María Cristina va haver d’acceptar les demandes liberals que exigien la fi de l’absolutisme i de l’Antic Règim


Els partits polítics del Segle XIX no eren pas com els entenem actualment. No es tractava de grups compactes i homogènia amb una ideologia i un programa ben definit, sinó que mes aviat constituïen agrupacions de personalitats al voltat d’algun notable, civil o militar. Més que partits organitzats, eren corrents d’opinió o camarilles vinculades per relacions personals o per interessos econòmics que s’unien per participa en les eleccions i controlar les diferents parcel·les de poder.


Els moderats es definien ells mateixos com a persones d’ordre i eren un grup heterogeni format per terratinents, comerciants i intel·lectuals conservadors juntament amb restes de la vella noblesa, l’alt clero i els altres comandaments militars. Defensaven el dret a la propietat com a garantia de l’ordre que volien preservar i restringien el sufragi segons la riquesa dels electors. Consideraven la llibertat un bé individual però hi feien passar davant els principis d’autoritat i d’ordre social, de manera que desconfiaven de la participació de les masses en la política, que havia de restar en mans de la minoria propietària i il·lustrada. Entre els seus líders cal destacar Ramón María Narváez i Francisco Bravo Murillo.


Defensaven també el principi de la sobirania compartida entre les corts i la corona a la qual atorgaven amplis poders d’intervenció en la vida política (nomenar ministres, dissoldre les corts, vetar lleis, etc..) També es mostraven partidaris a limitar els drets individuals, però especialment els col·lectius com la llibertat de premsa d’opinió de reuníó i d’associació. Finalment defensaven la confessionalitat de l’Estat, atorgaven a l’Església Catòlica una gran influència social i representaven, per tant, l’opció més clerical del liberalisme.


Els moderats que consideraven il·legítims la nova dinastia i continuaven fidels als borbó van plantejar una oberta oposició al nou monarca. El seu principal dirigent, Canovas del Castillo, va anar atraient molta dissidents unionistes i progressistes i els va convèncer que la restauració borbònica en la persona del Príncep Alfons, fill d’Isabel II, era una garantia d’ordre i d’estabilitat. La nova opció alfonsina va tenir el suport de l’església, contrària a la nova situació sobretot després del decret que obligava el clero a jurar la constitució del 1869 També va fer-li costat l’elit dels diners, oposada a un règim que legislava en contra dels sues interessos i establia l’abolició de l’esclavitud a Cuba i la regulació del treball infantil.


Mentrestant els carlins, beneficiats pel clima de llibertat introduït pel nou regim s’havien reorganitzat com a força política L’arribada d’Amadeu de Savoia va donar arguments a un sector del carlisme per tornar a la insurrecció armada l’any
1872 després de la mort d’Isabel II iniciaren un nou conflicte armat encoratjats per les expectatives de posar al tron al seu candidat Carles VII. La rebel·lió va començar al País Basc i es va estendre per Navarra i per zones de Catalunya, però, malgrat no comportar un autèntic perill va esdevenir un focus permanent de problemes i d’inestabilitat A més una altra facció del carlisme va començar a proposar-se com una força política d’orientació ultra catòlica i oposada a la nova monarquia.


El 1868, amb l’ anomenat Grito de Yara, s’havia iniciat el conflicte de Cuba (guerra dels Déu anys) La insurrecció dirigida per alguns criolls (blancs nascuts a l’illa), va aconseguir ràpidament el suport popular gràcies a la promesa de posar fi a l’esclavitud. El govern amadeista va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques. Però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba, que eren en bona part, catalans, va frustrar la possibilitat d’una solució d’una solució pacifica al conflicte i va convertir la guerra en un problema greu per al govern


També l’any 1872 es van produir noves insurreccions de caràcter federalista en les quals es combinava l’acció dels republicans amb la influencia de les idees internacionalistes, especialment de caire anarquista. Tot i que van ser ràpidament reprimides van fer augmentar el distanciament d’una gran part de la població envers la monarquia amadeuista. Així la participació electoral a Barcelona es va situar en el 19% l’any 1872, una xifra inferior a la ja feble mitjana del període (31%)


Amb tot la crisi final del regnat d’amadeu de savoia va ser conseqüència directa de la desintegració de la coalició governamental (unionistes, progressistes i demòcrates) així doncs en dos anys es van formar sis governs i va caldre convocar eleccions tres vegades; mentrestant a partir del 1872 l’oposició practicava un abstencionisme total com a forma de pressió política. Finalment, privat de tota mena de suport, l’11 de febrer de 1873 Amadeu de Savoia va presentar la renúncia al tron i va abandonar definitivament Espanya. Darrere seu deixava la impressió d’un país ingovernable i contrari a l’establiment d’una monarquia democràtica.

Entradas relacionadas: