Sóc doncs una cosa de veritat i que existeix de veritat
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,95 KB
TEORIA DEL CONEIXEMENT
Procés intel•lectual d’un objecte de la realitat.
Es el resultat d’un procés d’aprehensió intel•lectual d’un objecte que fa el subjecte. Cal tenir en compte que el subjecte no coneix tota la realitat, nomes coneix els aspectes que s’adapten als nostres receptors de coneixement, que son: La sensació: captació de les dades sensibles. La percepció: interpretació de les dades sensibles .La memòria: es d’allò percebut .La imaginació: suposa una elaboració de la percepció. (intervenen el pensament i el llenguatge que suposen el tractament de tota aquesta informació que ens arriba). Cal tenir en compte un altre aspecte: el coneixement sempre te una dimensió social, històrica i cultural. Aquest coneixement esta determinat socialment, històricament i culturalment. Models de la teoria del coneixement
El Racionalisme (s. XVII Descartes) L’origen del coneixement i la justificació es troba en la raó El coneixement sensible no es fiable Existeixen idees innates en la nostre ment que son les que fan possible el coneixement A partir d’aquestes idees innates es poden deduir totes les altres veritats, ja que son evidents S’utilitza el mètode deductiu (inspirat en la lògica i les mates), i les veritats que s’obtenen a traves d’aquest mètode son indubtables, universals, necessàries i certes.
EL DOGMATISME (dins del Racionalisme) 1) Posició segons la qual el coneixement humà no te límits. 2) Hi ha una confiança plena deles facultats de coneixement ja que podem conèixer la realitat talqual es. 3) Sota el dogmatisme la veritat es concebuda de forma: absoluta, universal i necessària. 4) Plató: podem conèixer la realitat absoluta de les idees. 5) Aristòtil: podem conèixer la substancia. 6) Descartes Descartes
Pare del Racionalisme modern Tautologia: “Penso doncs soc”, “Pienso luego existo” Descartes cerca en primer lloc un criteri de veritat que garanteixi els nostres coneixements Per Descartes aquest coneixement esta en termes absoluts (es verdader o fals) Per arribar a saber si es V o F Descartes parteix d’un punt: El Dubte Metòdic, consisteix en dubtar de tots els coneixements que no es presenten al subjecte com evidents i indubtables. Passos del dubte metòdic: 1.Dubtar de tot coneixement sensible: tot allò que captem amb els sentits es dubtós, no es evident. 2.Dubtar de tots els coneixements anteriors, pretén començar al filosofia de zero. “Penso doncs soc”: Descartes es planteja: ¿després del dubte queda alguna cosa de la qual no podem dubtar? Si, diu que no podem dubtar de la seva existència. No es garantia d’existir físicament sinó com a esser pensant. “Penso doncs soc” de forma evident clara i distinta. 1. Es o existeix per el fet de pensar/ El pensament dona existència al meu esser/ En la mesura que penso, soc. 2. Ell no pot dubtar de la seva existència, però de la nostre si, ja que no te una evidencia i nomes te un coneixement sensible que sempre pot fallar. En canvi de la seva existència te una evidencia. “Jo sóc una substància pensant” (substancia=realitat) Pensament adventici factici i innat. Son totes les representacions mentals possibles 1) Idees adventícies: contingut mental que sembla provenir de fora de mi. Idees de las quals jo tinc imatges (el que veig). Es capta a traves dels sentits. No significa que siguin veritat, nomes les tinc. 2) Idees factícies: idees les quals el subjecte no ve de fora. Semblen construccions del subjecte. Manipulacions que fa el cervell a partir de les idees adventícies 3) Idees innates: idees que no venen ni de fora ni estan creades per la meva imaginació. Idea innata per excel•lència: Déu. Argument ontològic i argument causant 1) Argument ontològic: Déu es perfecte, i donat que l’existència es perfecció, Déu existeix. 2) Argument causant: Descartes diu que ell es imperfecte i que Déu es perfecte, i que ha posat tot això a la meva ment: Tot el que existeix, existeix per alguna cosa. Entre la causa i l’efecte ha d’haver-hi una relació de proporcionalitat (min. Tanta realitat o mes en la causa que en l’efecte) Ex: un escultor crea escultures, però les escultures no poden crear al escultor.(allò imperfecte no pot crear allò perfecte). Descartes cerca mes atributs de Déu: 1) Es planteja si Déu pot ser mentider: pensa que no pot ser dolent, ja que Déu es una perfecció i la mentida es una imperfecció. 2) Necessita demostrar que ell es una creació de Déu: dona la seva existència a Déu, ja que seria impossible donar-se l’existència a ell mateix ja que es un esser imperfecte. 3) Déu li ha donat la capacitat per distingir el que esta be del que esta malament. 4) Déu li ha donat les eines perquè quan ell cregui que algo existeix pugui demostrar-ho. Qualitats primàries i secundàries Descartes distingeix entre 2 tipus de qualitats en les que se li presenten els subjectes: 1) Qualitats primàries: raó, matemàtiques, de forma clara i distinta. Qualitats matemàtiques dels subjectes (magnitud, amplada, profunditat.../situació, duració, moviment...). 2) Qualitats secundàries: captades pels sentits, son subjectives i no es poden quantificar, son qualificatives: fosc, agre, dolç... -Déu nomes garanteix les qualitats primàries perquè son clares i distintes. Descartes pensa la realitat a traves de pensaments materials (lo que garanteix Déu). Te com a conseqüències: -El filòsof quan cerca la realitat, te un coneixement propi de les idees que ens fem d’aquesta realitat. -Sorgeix la sospita de que el nostre coneixement no es correspon amb la realitat. -La nostre ment nomes es limita a representar la realitat, com un mirall. -Es destrueix la idea del Realisme epistemològic: idea de que percebem totalment la realitat.
Leibniz (2 tipus de veritats) Veritats de la raó: captades i sotmeses per la raó. Es un anàlisi que fa la raó dels termes que formen la proposició y son necessariament verdaderes (tautologies) o falses (contradiccions). Veritats de fet: son veritats empíriques (experiència) per tant no es poden comprovar. Els racionalistes diuen que nomes son valides les veritats que es poden comprovar amb la raó, ja que seran les úniques verdaderes. L’Empirisme (tot comença en l’experiència) 1) Teoria contraria al Realisme. 2) Comença en l’experiència i troba el seu límit en l’experiència sensible, x tant rebutja les idees innates. 3) Segons els empiristes, la ment que en principi esta en blanc, es va omplint poc a poc a partir de dades sensibles i a partir de les mateixes es formen idees. Les idees: copia de les dades sensibles. 4) Tots els nostres coneixements s’han de basar i contrastar amb les nostres experiències. 8) Empiristes importants: Aristòtil, Locke, Hume i Berkeley. Criteri de copia El criteri que farem servir per saber si una idea es verdadera o falsa es el Criteri de copia: mirar de quina dada sensible prové, si existeix aquesta dada, es V i si no existeix la dada sensible es F. Ex: taula-> V (hi ha dada sensible) centaure-> F (no hi ha una dada sensible). Mètode inductiu S’utilitza el mètode inductiu: comença en l’observació, repetició de fenòmens, cerquen les regularitats que es puguin establir entre els fenòmens, es generalitzen les dades establint proposicions que tenen caràcter general. Principi d’inducció: perquè el mètode d’inducció es compleixi han daveri el nº de casos observat ha de ser prou gran, les observacions s’han hagut de fer en circumstancies diferents, no pot donar-se cap cas d’observació de regularitat contraria.