Roca azul

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 32,41 KB

 

1. El preàmbul de la guerraEls militars revoltats el juliol de 1936 van justificar la insurreció amb la raó bàsica: salvar Espanya d'una imminent dictadura comunista. Segons ells, l'acció militar era un movimient nacional inevitable, ja que el poble espanyol corria el risc d'anihilament.Durant la primavera de l'anys 1936 es va poduir a Espanya un deteriorament important de l'odre públic, davant el qual el govern republicà no va actuar amb prou fermesa i habilitat. Aquesta situació va contribuir a radicalitzar la divisió social i ideologica del pais.El 18 de febrer de 1936 el president de la República, Niceto Alcalà Zamora, va encarregar la formació de govern a Manuel Azaña, el qual començà a aplicar immediatament el programa del Front Popular. El 7 d'abril, Alcalá Zamora va ser destituit de la presidencia de la republica i van anomenar en el seu lloc a Manuel Azaña. La presidencia del govern la va assumir el politic republica i nacionalista Santiago Casares Quiroga, pero Azaña ni Casares Quiroga no van poder evitar el deteriorament progressiu de l'odre públic, del qual només es van salvar, Catalunya i el País Basc. El desordre públic, es va manifestar basicament de tres maneres: 1. La violencia al camp, amb vagues i acupacio de terres, especialment a Extremadura i Andalusia.2. Els atacs a edificis eclesiastics i la crema de convents, sovient a carrec de grups esponyanis que actuaven a partit de rumors absurds3. Els atemptats politics protagonitzats pels grups situtas als extrems de l'arc ideologic, és a dir, els falangistes i els monarquics, d'una banda, i els sindicalistes , els comunistes i els anarquistes de l'altra.El més significatiu d'aquests atemptats va ser el que costà la vida en 1936 a Jose Calvo Sotelo. Aquest atemptat prodí un greu impacte emocional entre la dreta politica contra la Republica, i especialment entre els militars que preparaven la insurreccio contra la Republica, va ser preparat per membres de la guardia d'assalt com a represalia per l'assassinat d'un tinent d'aquest cos armat, Jose del Catillo.A la dreta de l'arc ideologic es va contatar un augment de les activitats violentes de l falange y de las JONS, tot i que el seu creixement pel que fa a la militancia va ser escas, aquesta violencia va comportar al empresonament de Jose Antonio Primo de Rivera. La Falange propugnava sense embuts una alternativa autoritaria al regim parlamentari, d'acord amb la ideologia feixista.



A l'esquerra de l'arc ideologic tambe s'observa, en els mesos anteriors a l'esclat de la guerra, una radicalitzacio, especialment en determinats sector del PSOE i en la CNT. En el POSE, s'havia produit una divisio interna entre els partits mes radicals de la revolucio social. A Catalunya la radicalitzacio politica va dur a la fusio de diversos partits de l'esquerra, amb l'esperança de trobar un partit unic que aglutines i organitzes el proletariat. El setembre de 1935 ja s'havia format el POUM (Partit Obrer d'Unificacio Marxista), dirigit per Joaquim Maurín i Andreu Nin, com a resultat de la fusio del Bloc Obrer i Camperol (BOC) amb Esquerra Comunista d'ideologia troskista. El 23 de juliol de 1936 es va fer publica la creacio del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), també com a resultat de la fusio de diversos partits de l'esquerra.Al congres de Saragossa en maig de 1936, la CNT va refermar la seva posicio radical i antirepublicana amb un programa d'accio radiacal en que propugnava la supressio del culte religios públic, la confiscació de tots els bens i l'organització col·lectiva de la propietat i de la societat a treves de comunes lliures.Durant la crisi de la decada de 1930 la radicalització de la societat europea va ser força general i similar a l'espanyola, sense que això signifiqués l'esclat de cap guerra civil. A Espanya, la diferència va vanir bàsicament de l'actitud i la voluntat d'un sector de l'exèrcit, que estava dividit des del començament del periode republicà. Les associacions clandestines Unión Militar Española (UME) i Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA) van ser un reflex d'aquesta divisió. Entre les diverses conspiracions que es va gestar contra la República, destaca la de la nit de les eleccions del Front Popular, Franco al assabentar-se del triomf proposa la declaració de l'estat de guerra, cosa que no és va produir.El govern de la República era conscient d'aquest perill, i per això situà militars de provada fidelitat republicana com a caps de les diviosn orgàniques. Els generals que es consideraven més sospitosos van ser enviats a la perifèria: Franco, a les Canàries; Manuel Goded a Mallorca.Els primers dies del mes de març de 1936, es començaren a tramar diverses conspiracions alhora, de manera paral·lela i confusa. A partir del mes d'abril, però seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans.



2. La insurrecció militar i la seva respostaLa revolta militar es va iniciar a Melilla el 17 de juliol de 1936. Franco volava de les Canàries al Marroc i es posava al capdavat de l'exèrcit d'Àfrica. Van ser afusellats una serie de personatges com Romerales, Mola i Domènec Batet. Els insurrectes volien imposar una nova legalitat mitjançant la violència.El 18 de juliol, es va alçar a Sevilla el genaral Gonzalo Queipo de Llano i, durant la nit del 18 al 19, el general Mola i altres caps militars van declarar l'estat de guerra a la resta d'EspanyaEl 20 de juliol el pais va quedar dividit. Els rebels havien triomfat a l'Espanya rural (Catella, Aragó, Galícia, Navarra, Àlaba, nord d'Extremadura i part de l'Andalusia occidental, a més de Mallorca i Eivissa, les Canàries i el protectorat del Marroc.) La resta del pais es mantingué fidel a la Repúplica, que conservava les cuitats més importants i les zones industrials.A Catalunya, la insurrecció es va localitzar bàsicament a Barcelona, on tots els efectius militars, excepte els d'aviació i els d'intendència, es van alçar la matinada del 19 juliol. Els insurrectes van ser aturats en diversos llocs de Barcelona. El general Manuel Goded, va veure que no hi havia res a fer i es va rendir. Durant la nit del 19 al 20 de juliol, els revoltants de la caserna de la Maestrança de Sant Andreu van fugir, i els anarquistes que els assetjaven es van apoderar de les armes. Durant el dia 20 de juliol, gairebé totes les esglesies i els convents de Barcelona van cremar.3. Les fases militars de la guerraFase 1 (juliol-desembre de 1936)La guerra comença el 18 d'abril de 1936. Les tropes sublevades (exercit) avança continuament i els republicans baixan continuament. El 1 d'ctubre de 1936 Franco agafa el mando del exercit. El primer intent que duen a terme els insurrectes es enderrocar un grup de militars que dirigien la capital (Madrid). Franco va a entrar a Còrdova i a Granada i des de Sevilla es va dirigir a Madrid per Extremadura, que va ocupar malgrat la defensa aferissada que van oposar els republicans a Badajoz. Franco intenta apropar Madrid, però hi ha 3 batallas mportants:1. La Carretera de la Coruña2. La Batalla del Jarama3. La Batalla de Guadalajara.Però el intent d'apropar Madrid va fracasar. En Madrid queda una junta formada per militars i diligents de les forçes obreres. Al front de la junta hi ha el general Miajo, i al front del manteniment del servei púpblic est`s Santiago Carrillo. El exercit republicà porta a terme una ofensiva sobre el front d'Aragó anomenada "Columna Durunti".



Fase 2 (gen 1937-novem 1938)Franco decidí conquestar Málaga i la liquidació del front del nord, però troba una certa resistencia obrera i popular, especialment en Bilbao i Astúries. En desembre de 1937 les tropes republicanes van llançar una ofensiva contra Terol. Pel febrer les tropes franquistes van tornar a recuperar aquesta cuitat, despres d¡una batalla sagnant. El 31 d'octubre el govern de la Republica s'havia traslladat a València a Barcelona.Per març, l'exercit de Franco inicià una ofensiva contra el front d'Aragó , situat entre els Pirineus i l'Ebre. - La Batalla de l'Ebre: las tropes de Franco avancen pel front d'Aragó, pel mediterrani i aconsegueixen tallar la zona republicana en dos.En abril arriban a Binaroz i uns dias abans havia caigut Lleida, un cop incorporada aquesta part de Catalunya, El Estatut d'Autonomia de Catalunya queda anul·lat per Franco. Des de l Republica intenten tornar a unir els territoris i el 25 de juliol de 1938 les tropes republicanes atravesen l'Ebre cap al sud. No avancen molt, i el numero de mort és important. En Novemnbre el exercit republica té que retrocedir, té que tornar a creuar el riu cap al Nord.Fase 3 (desembre 1938- 1 d'abril de 1939)El 23 de desembre de 1938 Franco va donar l'ordre d'iniciar l'ofensiva final contra Catalunya per Tremp i Seròs. Al llarg del mes de gener cau la resta del territori català. A principis de febrer el govern republicà, el basc i el català van passar la frontera de frança.En febrer de 1939 Manuel Azaña dimiteix com a president de la República i egrín torna a València per dirigir la resistencia de la zona republicana. El 28 de març les tropes franquistes van ocupar Madrid i la resta de territoris republicans i el íltim lloc es Alicant, que es on acaba la guerra el 1 d'abril de 1939. Fuig molta gen del bandol republica del franquisme i venen uns vaixells per trasladar-los a Amèrica, Méxic, Francia, Englaterra i Russia. La República envia un vaixell amb nens i se'ls coneix com "Los niños de Rusia". En Francia quan l'ocupa Hitler, Franco li demana una llista de les personas per a que les deportin i una d'elles es Companys.



1.  la naturalesa i els suports del regim franquista
Militar africanista d'un catolicisme elemental, que professava un nacionalisme espanyol de signe agressiu i excloent. Considerava les virtuts (jerarquia,disciplina i ordre) com a essència dels valors nacionals. Els seus sentiments religiosos es van intensificar gràcies al suport de la jerarquia de l'Esglesia, que va qualificar la insurrecció militar de croada. Franco va aribar a intensificar-seamb un personatge providencial elegit per Déu per salvar la pàtria. Catlocisme i pàtria van esdevenir per a ell, la mateixa cosa. El nacionalisme agressiu del general Franco es basava en una interpretació heroica de la historia d'Espanya. Els models del passat que calia imitar eren l'epoca dels Reis Catòlics, la conquesta d'America i l'imperi de les Àustries.Considerava que la decadènciad'Espanya i la frustració del destí imperial es devien a les influències de la Il.lustració i del liberalisme, que representaven ideologies alienes a la tradició del país. Segons Franco, els enemics naturals que conspiraven permanentment contra Espanya eren a part dels liberals, els maçons, els anarquistes, els jueus, els socialistes i els comunistes. La seva idea d'Espanya s'identificava amb Castella sense admetre cap altra diferència nacional, considerava que eren separatistes i que calia combatre i eliminar.
Els trets més característics i permanents del franquisme vans er aquests:- El caràcter de dictadura personal per damunt de grups i estaments.-L'unipartidisme que mitjançant la repressió i una legislació severa, impedia qualsevol mena de pluralisme polític i sindical.-la imposició de la divisió permanent del país entre vencedors i vençuts.El franqusme va ser la versió espanyola del feixisme. Es tractava de la construcció d'un Estat nou, antidemocràtic i totalitari, sorgit de la crisi del sistema liberal de la dècada del 1930. Aquest Estat es caracteritzava per la submissió a un cabdill, la repressió total dels sectros considerats desafectes, la negació de les llibertats bàsiques, la pràctica de l'arbitrarietat jurídica, la retòrica anticaapitalista i anticlassista i anticapitalista pseudorevolucionària i l'organització de moviments de masses, acompanyats d'una litúrgia pròpia.



Com que la dictadura franquista va durar 30 anys més que els altres feixismes europeus, es va haver d'anar adaptant a les noves circumstàncies internacionals i socials. Va esborrar progressivament els aspectes externs més cridaners i va adquirir un to de respectabilitat i de tolerància més aparent que el real, encara que mai va renunciar als seus principis bàsics. A diferència del nacisme alemany i del feixisme italià, el règim de Franco no va tenir un partit únic tan cohesionat. l'exèrcit va tenir una influència més gran, i la presència del catolicisme en les formulacions doctrinals va ser molt més important. No va formular ni practicar els principis racistes que caracteritzaven els primers, tot i que invocava la aça i malparlava dels jueus.Els suport de la dictadura franquista foren l'Exèrcit, l'Esglesia, la Falange, els tradicionalistes o carlin i la dreta més conservadora. Cap d'aquests grups no va tenir prou força per imposar-se als altres, i fins i tot hi va haver discrepàncies i tensions entre ells. Franco distribuí astutament els càrrecs polítics, amb la qual cosa va arbitrar amb eficàcia el joc polític de les diverses families del regim, sense comprometre's mai del tot amv cap i fent els ulls grossos a la corrupció. Els militars foren el suport més decidit i fidel de la dictadura franquista. Molts ministres, governadors civils i alts càrrecs burocràtics del regim eren militars. També ho eren els comandaments de la Guàrdia Civil i de la policia armada, que constituïen l'anomenat poder dissuasiu. Els tribunals de justícia, també van intervenir sovint en la repressió del que es consideraven delictes polítics. La jerarquia eclesiàstica i bona part del clergat van constituir el poder legitimador de la dictadura franquista davant de l'opinió catòlica nacional i internacional.L'Esglesia sobretot va obtenir importants concessions. Com a contraprestació, Franco tenia dret de presentació. En relació amb el poder executiu, el catòlics eren una de les families presents en tots el governs de Franco, i solien encarregar-se dels ministeris d'Educació, d'Hisenda i d'Afers estrangers. El suport de l'Esglesia no va ser tan monolític com el de l'estament militar. Alguns sectors dels creients, especialment a Catalunya, va ser sempre hostils al franquisme. Una part de la jerarquia eclesiàstica va iniciar un distanciament progressiu del règim. La Falange i els tradicionalistes van ser també un dels pilars ideològics fonamentals del sistema franquista.



EL PROCÉS D'INSTITUCIONALITZACIÓ:la fase totalitària (1939-1959) va estar caracteritzada pel retroces economic, la involució ideologica i la duresa de la repressió, s'hi distingeixen 3 subfases: - segona GM. (1939- 1945) l'evolució de la 2n GM condicionà la politica interior del regim franquista. en esclatar la guerra espanya es declara neutral; pero va passar de la neutralització a la no bel·ligerancia. en aquest periode, es van multiplicar els signes extrems que identificaven el franquisme amb el feixisme.A partir del 1942 espanya va tornar a proclamar-se neutral i va iniciar lentament contactes amb els paisos aliats. La dictadura es va dotar de 2 noves institucions amb l’objectiu de mostrar una imatge + representativa del regim: les corts i el fuero de los españoles.- L’aillament internacional (1945 - 1950) al final de la 2n GM, la dictadura franquista va quedar aillada internacionalment. Les potencies guanyadores consideraven espanya l’ltim reducte europeu del feixisme. L’ONU no va admetre el regim de franco i frança va tancar la frontera. + tard els països membres de l?ONU van pendre algunes mesures per millorar l’imatge del regim: eliminació salutació braç enlaire i la promulgació de la “ley de sucesión” segons aquesta llei, espanya esdevenia regne, pero el cap d’estat continuaba sent Franco. Respecte a la seva sucessió va aconseguir que el nèt de alfons XIII (Joan Carles) s’eduques a espanya. - - la guerra freda (1950 - 1959)la tensió creixent entre EEUU i l’URSS va donar un valor politic important a l’anticomunisme del regim español això comportara: * la banca nord- americana va coincidir un prestec, * l'ONU ailla l’aillamennt diplomatic, * els EEUU van aprobar la concessi d’un altre prestec, * espanya es admesa en l’UNESCO, * els EEUU van signar amb el govern español el pacte de Madrid, segons el qual es creaven bases militars nord- americanes a espanya a canvi d’un ajut militar i economic, * el vaticà va signar a espanya el concordat.Un réflex de la consolidació de l’estat español va ser la promulgació de la “ley fundamental de principios del movimiento nacional”.



La repressióCaracteristiques principals: La repressió contra els moviments democratics i d'esquerres, contra tots els valors que va representar la República, i contra qualsevol expressió nacionalista (lingüística,culturalo politica). El regim considerava que la repressió era legitima, que era una manera d'administrar la victoria sobre els vençuts sense deixar cap mena d'esperança per a la reconciliació.La repressió política, social i culturalLa repressió contra els moviments democratics i d'esquerres es va articular mitjançant dues lleis: La ley de Responsabilidades Políticas (1939) i la Ley de Represión de la Masoneria y el Comunismo (1940), que eren lleis retroactives. Els principals dirigents polítics, sindicals i culturals van marxar a l'exili, pagesos, liders sindicals, obrers, etc, van ser empresonats per les seves idees politiques. El mon docent i cultural es va reprimir per mitja de les depuracions. Centenars de mestres van ser expulsats del cos o traslladats fora de Catalunya, i mestres de Castella i Extremadura van ser desplaçats a terres catalanes per ocupar aquestes places. La repressió cultural per imposar els valors dels vencedors es practicà per mitjà dels llibres de text, en que s'enaltia de manera desmesurada el general Franco, es tergiversava la historia i es propagaven només els valors conservadors. Pel que fa a la condició femenina, es van derogar els avenços en la legislació matrimonial de l'epoca republicana.L'intent de genocidi cultural a CatalunyaLa dictadura franquista va voler imposar un nacionalisme espanyol unitari, eliminant totes les nacionalitat existents. Catalunya va sofrir una repressió sistematica de tots els senyals especifics de la identitat catalana en diversos ambits:  Polític, amb la derogació de l'estatut. Cultural, amb la prohibició persecució de l'ús public de la llengüa catalana. Simbolic, amb la prohibició de la senyera i ballar sardanes. Terminologic, amb el canvi de nom de places carrers i toponims. Social, amb la confiscació dels bens de moltes assossiacions i institucions catalanes.La majoria del militants de la Lliga havien ajudat a Franco durant la guerra, es van veure postergats i perseguits per la seva catalanitat.



El 1940, Companys va se detingut a França per la policia alemanya, despres de l'ocupació nazi, i va ser lliurat a les autoritats franquistes. Despres d'un consell de guerra, va ser cinicament condemnat a mort per rebel·lió militar i executat. Amb la Ley de Prensa es va obrir la possibilitat de publicar revistes i llibres en catala, la persecució disfressada va continuar per mitjà de la censura, les multes i les prohibicions.L'oposició a la dictaduraEs van constituir moviments de resistencia i d'oposició a la dictadura.L'oposició durant la fase totalitaria (1939-1959)Els fronts de lluita van ser tres: El moviment obrer. L'activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va interrompre. Van incrementar la seva pressió al regim durant la fase d'aïllament. El grups monarquics, van practicar una oposició conspirativa. L'any 1943, els tinents generals van adreçar una carta al general Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia. El comte de Barcelona, Juan de Borbón, va fer públic un manifest en que demanava a Franco que es retires per restaurar la monarquia en la seva persona. La guerra freda impedí aquesta sortida, als aliats occidentals no els va interessar de canviar el sistema, i l'oposició clandestina encara era massa feble. Els maquis o guerrilla, es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer grup es va formar a partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la guerra civil. El seu objectiu era continuar la guerra esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra la dictadura. El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, i la seva acció més espectacular va ser l'ocupació de la Val d'Aran. El fracàs de les guerrilles va ser produït per diferents causes: L'aïllament entre els diferents grups de guerrillers La repressió militar i de la Guardia Civil L'escas ressó que van tenir les seves accions els mitjans de comunicació El record de la guerra a la qual la població civil no volia tornar L'oposició interior va sofrir tres canvis: la renuncia a la practica violenta, la transformació violenta i generacional dels seus membres, i l'impuls de l'actuació opositora a les universitats. Els enllaços sindicals i els jurats d'empresa van ser els embrions del sindicat CCOO. La vaga de més ressó fou la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951.



De la fase tecnocracia a la fi de la dictadura (1959-1975)L'oposició durant la fase tecnocratica de la dictadura s'obrí el 1962 amb el col·loqui de Munic. La resposta de Franco va ser energica: va fer empresonar o desterrar els participants d'aquella reunió que no eren a l'exili tan bon punt van tornar a Espanya. La conspiració monarquica impulsada per persones vinculades a Juan de Borbón i per diversos grups de la democracia cristiana va continuar. El moviment obrer, la seva actuació, amb vagues, reunions i assemblees, manifestacions, etc, va esdevenir molt mes rotunda. El PCE i el PSOE es van configurar com els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte Catalunya. Santiago Carrillo liderava el PCE, i Felipe Gonzalez el PSOE La Junta Democratica (1974), institució unitaria de l'oposicio creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de Convergencia Democratica (1975) instancia similar aglutinada al voltant del PSOE. Sense deixar les mobilitzacions, van esperar la mort del dictador per plantejar les alternatives polítiques de retorn directe a la democracia.L'oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975Els esdeveniments que es produïren a Catalunya destaquem els fets del Palau, l'organització de l'oposició política i obrera, l'oposició popular i l'Assemblea de Catalunya.Els fets del PalauLa interpretació d'una de les peces incloses en el programa, El cant de la senyera, va ser prohibida a ultima hora. En el moment en que s'havia d'interpretar, una part del públic el va reclamar a crits, i el va començar a cantar.L'oposició política i obreraAl 1962 va neixer CCOO, i a Catalunya l'any 1964.L'oposició popularL'exemple més significatiu d'aquest moviment social va ser el moviment de la Nova Canço, integrat per Raimon, Joan Manuel Serrat, etc.L'Assemblea de CatalunyaL'Assemblea de Catalunya va ser constituida l'any 1971, es basava en l'acceptació de quatre punts programatics: llibertats, amnistia, Estatut d'autonomia i solidaritat amb tots els pobles d'Espanya. Epileg: La mort de Franco Franco va morir el dia 20 de novembre de 1975. Uns mesos mes tard, tornaven la democracia i l'Estatut d'Autonomia. Els partits politics que es presentaren en les primeres eleccions com a representants de l'herencia franquista, a penes van obtenir ddiputats. L'oposició al franquisme fracassà en l'endorracment de la dictadura mentre Franco era viu, pero va contribuir a mantenir l'esperit democratic i a la recuperació de la identitat nacional de Catalunya.



L'oposició a la dictaduraEs van constituir moviments de resistencia i d'oposició a la dictadura.L'oposició durant la fase totalitaria (1939-1959)Els fronts de lluita van ser tres: El moviment obrer. L'activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va interrompre. Van incrementar la seva pressió al regim durant la fase d'aïllament. El grups monarquics, van practicar una oposició conspirativa. L'any 1943, els tinents generals van adreçar una carta al general Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia. El comte de Barcelona, Juan de Borbón, va fer públic un manifest en que demanava a Franco que es retires per restaurar la monarquia en la seva persona. La guerra freda impedí aquesta sortida, als aliats occidentals no els va interessar de canviar el sistema, i l'oposició clandestina encara era massa feble. Els maquis o guerrilla, es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer grup es va formar a partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la guerra civil. El seu objectiu era continuar la guerra esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra la dictadura. El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, i la seva acció més espectacular va ser l'ocupació de la Val d'Aran. El fracàs de les guerrilles va ser produït per diferents causes: L'aïllament entre els diferents grups de guerrillers La repressió militar i de la Guardia Civil L'escas ressó que van tenir les seves accions els mitjans de comunicació El record de la guerra a la qual la població civil no volia tornar L'oposició interior va sofrir tres canvis: la renuncia a la practica violenta, la transformació violenta i generacional dels seus membres, i l'impuls de l'actuació opositora a les universitats. Els enllaços sindicals i els jurats d'empresa van ser els embrions del sindicat CCOO. La vaga de més ressó fou la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951. El regim franquista va reaccionar de dues maneres: va endurir la repressió, mitjançant la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Orden Público (1959), i va acceptar una certa flexibilitat pel que fa a les demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos (1958).De la fase tecnocracia a la fi de la dictadura (1959-1975)L'oposició durant la fase tecnocratica de la dictadura s'obrí el 1962 amb el col·loqui de Munic.



La resposta de Franco va ser energica: va fer empresonar o desterrar els participants d'aquella reunió que no eren a l'exili tan bon punt van tornar a Espanya. La conspiració monarquica impulsada per persones vinculades a Juan de Borbón i per diversos grups de la democracia cristiana va continuar. El moviment obrer, la seva actuació, amb vagues, reunions i assemblees, manifestacions, etc, va esdevenir molt mes rotunda. El PCE i el PSOE es van configurar com els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte Catalunya. Santiago Carrillo liderava el PCE, i Felipe Gonzalez el PSOE La Junta Democratica (1974), institució unitaria de l'oposicio creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de Convergencia Democratica (1975) instancia similar aglutinada al voltant del PSOE. Sense deixar les mobilitzacions, van esperar la mort del dictador per plantejar les alternatives polítiques de retorn directe a la democracia.L'oposició a Catalunya entre el 1959 i el 1975Els esdeveniments que es produïren a Catalunya destaquem els fets del Palau, l'organització de l'oposició política i obrera, l'oposició popular i l'Assemblea de Catalunya.Els fets del PalauLa interpretació d'una de les peces incloses en el programa, El cant de la senyera, va ser prohibida a ultima hora. En el moment en que s'havia d'interpretar, una part del públic el va reclamar a crits, i el va començar a cantar.L'oposició política i obreraAl 1962 va neixer CCOO, i a Catalunya l'any 1964.L'oposició popularL'exemple més significatiu d'aquest moviment social va ser el moviment de la Nova Canço, integrat per Raimon, Joan Manuel Serrat, etc.L'Assemblea de CatalunyaL'Assemblea de Catalunya va ser constituida l'any 1971, es basava en l'acceptació de quatre punts programatics: llibertats, amnistia, Estatut d'autonomia i solidaritat amb tots els pobles d'Espanya.

Entradas relacionadas: