Renaixença selectividad literatura catalana

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,11 KB

 

1. ELS FONAMENTS CULTURALS: LA RENAIXENÇA

1.1. LA SOCIETAT CIVIL, BRESSOL DEL CATALANISME

La majoria de la població va mantenir la llengua catalana com a la pròpia malgrat que el castellà era l’única oficial de l’administració pública, de l’ensenyament i de tots els actes oficials. La societat catalana va crear nombroses entitats culturals i cíviques d’afiliació voluntària (ateneus, societats literàries, editorials, centres excursionistes, etc.) i també revistes i publicacions que van organitzar nombroses campanyes en defensa de la llengua i a favor de recuperar la història i les tradicions culturals. Va ser la societat civil catalana, i no el món oficial (ajuntaments, diputacions, universitats...) que es va plantejar reivindicar l’ús del català i l’afirmació de la identitat catalana dins del nou règim liberal.


1.2. LA RENAIXENÇA LITERÀRIA I CULTURAL

La Renaixença va ser un moviment cultural que va sorgir als anys trenta del Segle XIX per reivindicar l’ús públic i literari de la llengua catalana. El començament de la Renaixença el marca la publicació en català de l’oda a La pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i sobretot, les propostes de l’escriptor Joaquim Rubíó i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) de recuperar el català com a llengua literària. Al voltant d’aquest moviment es van agrupar nombrosos intel·lectuals i erudits que van buscar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. L’estudi del passat medieval, va ser impulsat per literats reconeguts com Manuel Milà i Fontanals i Pròsper de Bofarull. Hi havia juristes importants com Fransesc Permanyer i Manuel Duran i Bas. Finalment, filòlegs, folkloristes i músics, entre els quals destaca Maríà Aguiló, es van dedicar a aplegar paraules, llegendes i cançons com a mostra de personalitat col·lectiva. L’any 1858 es van començar a celebrar els moderns Jocs Florals com una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies a aquests jocs els escriptors es van començar a preocupar de crear un model de llengua literària culta. Els Jocs Florals es van popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del català. Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller van ser escriptors importants de l’època.


1.3. LA RENAIXENÇA POPULAR

Contraris a l’ús de la llengua medievalitzant, arcaica i plena de paraules incomprensibles, hi va haver una quants escriptors, d’idees progressites, que propugnaven l’ús del ‘català que ara es parla’. Aglutinats entorn de l’escriptor Federic Soler (Serafí Pitarra), es reunien per celebrar els focs aritficials. Pitarra va començar escrivint un teatre caricaturesc i sarcàstic que va tenir una àmplia difusió popular. Van formar part d’aquest grup Anselm Calvé, va contribuir a l’arrelament del català entre els obrers amb el repertori de cançons que interpretaven les societats corals que va fundar, Abdo Terradas va escriure la seva obra com a instrument de propaganda i d’agitació: el rei Micomicó i Valentí Almirall, polític i periodista, va ser el primer en formular una doctrina del fet diferencial català a Lo catalanisme.

2. ELS PRIMERS MOVIMENTS ANTICENTRALISTES

2.1. EL PROGRESSISME RADICAL I L’ANTICENTRALISME

Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única i van apostar per un model d’organització estatal centralitzador. Hi va haver revoltes populars (bullangues) entre el 1835 i 1843 que van mostrar el descontentament cap al centralisme i el regnat d’Isabel II. En la insurrecció de Barcelona, i en la de la Jamància del 1843, s’hi va formular projectes de reforma de l’Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. Durant la Dècada Moderada es va produir un augment del centralisme amb una política d’ordre públic molt dura que va conduir a la declaració de l’Estat de guerra a Catalunya. Aquesta repressió va fer que fins i tot els conservadors catalans com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer, i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l’Estat i el particularisme català.

Entradas relacionadas: