Registre de la llengua

ELS REGISTRES LINGÜÍSTICS

LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA: ELS REGISTRES DE LA LLENGUA

La diversitat lingüística que podem detectar en qualsevol text o discurs és deguda a dos factors:
La procedència dels parlants, que determina la variació geogràfica, socials i històrica i la situació en què es produeix la comunicació, que condiciona la variació funcional, també coneguda com registre lingüístic. Cada situació requereix un determinat ús lingüístic, que no té res  a veure amb la correcció o incorrecció, sinó amb el concepte d’adequació del parlant al context comunicatiu en què es troba. En conseqüència, els registres lingüístics tenen a veure amb la modalitat que presenta una llengua en una situació comunicativa concreta. Tenint en compte això, l’anàlisi de qualsevol text ens ha de permetre determinar la variació dialectal o estàndard a partir de la qual ha estat elaborat i el registre que s’ha utilitzat d’acord amb la situació comunicativa en què es troba el parlant.

FACTORS QUE DETERMINEN ELS REGISTRES

TEMA

La temàtica a què fa referència el missatge condiciona el lèxic que es triarà, però també les estructures sintàctiques que caldrà utilitzar. En general, podem diferenciar els textos associats a temàtiques generals i els que estan vinculats a temes més concrets o específics.
Per parlar sobres temes generals, solem utilitzar paraules corrents, mentre que quan ens referim a una temàtica més concreta generalment utilitzem un vocabulari més precís, cultismes o temes procedents del llenguatge tècnic.

CANAL DE COMUNICACIÓ

El canal utilitzat en la comunicació condiciona també la selecció del registre. Bàsicament, el llenguatge verbal es pot transmetre per un canal oral o per un canal escrit. En general, la llengua oral és més espontània i fa un ús freqüent de mots introductoris i paraules polisèmiques. El canal escrit ofereix més possibilitats d’elaboració. La tria de mots sol ser més precisa i les construccions sintàctiques, més acurades.

INTENCIONALITAT

La intencionalitat amb què s’ha produït el text determina també el registre utilitzat. Les intencions poden ser diverses: informar, convèncer, descriure, etc. Hi ha dues possibles intencions en la producció de textos: la voluntat objectiva (tercera persona per reforçar la pretensió objectiva del text) i la subjectiva (primera persona, oracions exclamatives, de lèxic connotatiu).

GRAU DE FORMALITAT

Pot indicar el grau de relació que es dóna entre els interlocutors o simplement el nivell de formalitat que presideix una situació comunicativa. No parlem de la mateixa manera amb un amic que amb uns desconeguts. La llengua preveu un ampli repertori de fórmules de tractament, que van des del tu, que s’utilitza en situacions poc formals, fins al vostè o vós, que reservem per a usos formals. Però el grau de formalitat també es manifesta per tot un seguit de recursos: tria lèxica, ús d’un determinat to de veu, presentació del text, etc.

TIPUS DE REGISTRES

Podem diferenciar registres formals i registres no formals.

REGISTRE COL.LOQUIAL

Es tracta del registre lingüístic més freqüent en les situacions comunicatives.

1.La temàtica és general i lligada a fets de la vida ordinària

2.L’organització del text, aquest registre presenta una escassa coherència textual. El canal sol ser oral

Sintaxi:

és freqüent l’ús de la coordinació o de la juxtaposició i de les modalitats oracionals interrogativa i exclamativa. A més, sovint s’hi detecta la presència d’anacoluts... Recursos tots ells que posen de manifest la poca elaboració sintàctica que caracteritza aquest registre.

Lèxic:

s’utilitzen mots genèrics de sentit difús, com ara fotre... Que situen la connotació com a clau del registre col.Loquial. La voluntat expressiva en manifesta es l’ús de comparacions, frases fetes, exageracions, etc.

Fonètica:

l’escassa depuració que caracteritza el registre col.Loquial explica l’existència de freqüents assimilacions, dissimilacions, palatalitzacions, metàtesis i supressions, o els dubtes en la sonoritat de diversos fonemes.

Morfologia:

el registre col.Loquial tendeix a regularitzar alguns paradigmes verbals o adjectivals. Alhora, opta per la simplificació pronominal, amb una concentració de funcions sintàctiques al voltant de la forma els hi, o per la reducció fonètics de determinades combinacions.

3.Intenció comunicativa, aquest registre es caracteritza per la subjectivitat i per la importància que adquireix l’intercanvi de papers entre receptor i emissor (interlocutors). El propòsit és interactiu/subjectiu.

4.Grau de formalitat, normalment són situacions comunicatives què  no hi ha grans distàncies socials entre els interlocutors. L’ús de la segona persona (tu,vosaltres) és la forma més habitual.

4.1.Hi ha dos registres vinculats al col.Loquial: el registre vulgar i el familiar.
Ambdós comparteixen part de les característiques del registre col.Loquial, però es diferencien en el lèxic. El registre familiar recorre sovint a formes  pròpies del llenguatge infantil per parlar de parts del cos, parentius, etc. Al registre vulgar ja es parla dels òrgans sexuals en propietat, la transgressió de valors religiosos, etc.

ELS REGISTRES CIENTÍFICS I TÈCNICS

Aquests solen anar a la divulgació escrita.
En principi, tenen  un objectiu (afavoreix la presència de construccions de caràcter impersonal i l’absència de verbs en primera i segona persona). En aquets discurs hi ha un predomini de la funció referencial, cosa que exigeix l’ús de la terminologia específica de cada camp d’investigació. Això explica la gran quantitat de cultismes. No hi ha interpretacions personals. Ha de ser clar i, per aquets motiu, la informació es col.Loca en paràgrafs, amb una estructura lògica i coherent.

REGISTRE LITERARI

En el registre literari, predomina l’estètica i un propòsit subjectiu.
L’autor explota al màxim les possibilitats expressives que li ofereix la llengua: al.Literacions, jocs de paraules, etc. Cal tenir en compte que el registre literari té la possibilitat d’integrar altres registres lingüístics (col.Loquial, vulgar, etc.).

REGISTRE PUBLICITARI

Es tracta d’un registre condicionat absolutament per la pretensió d’incidir en la voluntat dels hipotètics usuaris, votants, etc. Però justament perquè aquest és l’objectiu comú de qualsevol campanya, els creadors publicitaris tendeixen a utilitzar diferents estratègies.

REGISTRE JURÍDIC I ADMINISTRATIU

És el registre relacionat amb el món de l’administració i la judicatura. Lleis,circulars... Són alguns dels documents que incorporen aquests tipus de registres. Tradicionalment s’ha caracteritzat per una sintaxi enrevessada (dificultava la comprensió dels textos legals). Actualment, s’ha intentat substituir aquest llenguatge tan complex per un model de llenguatge acurat, però entenedor. En aquest mateix sentit, cal destacar uns models textuals unificats i amb una organització de la informació coherent i precisa que s’han fet darrerament des de diferents institucions.

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

LLENGUA,VARIACIÓ I PARLA

Llenguatge:

ens permet estructurar el pensament i comunicar-nos. Per fer-ho s’utilitza la llengua:
codi de signes lingüístics que fa possible la comunicació amb els membres de la comunitat lingüística.
La parla:
és l'ús particular i individual que un parlant fa d'una llengua. En la mesura en que es concreta alguna de les possibilitats que permet un sistema lingüístic, feria referència a la parla. No existeixen llengües monolítiques o uniformes. La variació:
És un fenomen inherent a totes les llengües, és a dir, que és essencial, que no es pot separar.Aquesta variació afecta a la comunitat lingüística, un humà o un grup d’humans, repartits pel territori o situats en esferes socials diverses, han anat modelant diferents formes que adopten les llengües.

CLASSIFICACIÓ DE LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

Dialecte:

és la varietat d'una llengua que es parla dins uns límits territorials determinats i que té uns trets distintius propis. No té sentit considerar els dialectes varietats inferiors a la llengua. Les llengües estan constituïdes per dialectes geogràfics, socials o històrics. Per tant, tots els parlants utilitzen un dialecte a l’hora de comunicar-se.

Idiolecte

És la realització del codi que fa cada parlant d’una llengua; és la nostra manera de parlar una llengua o el nostre estil.

VARIACIÓ HISTÒRICA

Són els diversos canvis que han sofert les llengües al llarg de la història. En cas de les llengües ROMàniques, els canvis es varen iniciar als segles VII i VIII (el llatí va ser substituït a la caiguda de l’Imperi ROMà). Aquests canvis històrics són el que presenten diferències entre les llengües.

LA VARIACIÓ HISTÒRICA EN CATALÀ

Dins la nostra llengua podem parlar de cinc grans etapes: 1.Català preliterari (s.VIII-XIII): les estructures i les paraules catalanes es trobaven enmig de textos escrits amb voluntat llatina.
2.Català medieval (s.XIII-XV): s’utilitzava el català en la producció de textos de caràcter instrumental o literari. Ja s’havia format el lèxic, la fonètica, morfologia i sintaxis.
3.Català de la Decadència (s.XVI-XIX): en els textos aparegueren castellanismes. La manca de connexió política entre els territoris catalans va fer incrementar les diferències dialectals entre les zones i afavorí l’anarquia ortogràfica.

4.Català de la renaixença

(s.XIX i primer quart del XX): s’intentà recuperar la llengua catalana en els àmbits cultes. En la segona meitat del Segle XIX, es poden identificar dues línies fonamentals: els partidaris del català acadèmic (propugnaven a seguir el model de la literatura antiga) i els partidaris del “català que es parla ara” (s’oposaven a qualsevol reforma o norma que reflectís a la llengua parlada en aquell moment.

5.Català actual:

arran de la reforma lingüística promoguda per Pompeu Fabra, l’Institut d’Estudis Catalans va adoptar-ne la normativa ortogràfica, la Gramàtica i el Diccionari general de la llengua. Al mateix temps l’anàlisi històrica de la llengua ens permet documentar paraules arcaiques que ja no s’usen a causa dels canvis i les transformacions socials que han esdevingut. El pas d’una generació a una altre és sovint suficient per detectar alguna d’aquestes transformacions.

VARIACIÓ SOCIAL

Reflecteix els usos de la llengua que fan els diferents grups socials. Per referir-se a aquesta variació s’utilitza el concepte dialecte social.
Resulta senzill establir relacions entre llengua i societat, per que el concepte de grup o classe social admet altres interpretacions. La parla de les persones té alguna cosa a veure amb la posició social i el nivell d’educació. La utilització d’uns dialectes socials permet a un individu identificar-se amb un grup social o també desvincular-se’n. En el cas de la llengua catalana, la relacions entre el grup social i l’ús lingüístic que se’n deriva és força més complex. D’una banda per que no és possible establir una relació entre la vinculació social dels parlants i la seva competència lingüística; i per altre banda la presència del castellà o francès ha modificat el panorama lingüístic del territori català, això és estudiat per la sociolingüística.

LA VARIACIÓ SOCIAL EN CATALÀ

A l’hora d’estudiar la variació social d’una llengua cal tenir en compte aspectes com l’edat, el sexe, l’hàbitat o la professió. Per aquest motiu, a l’hora d’estudiar la variació social de la llengua catalana és necessari plantejar-se la diferencia entre varietats culturalitzades/no culturalitzades:
té a veure amb el domini estàndard. L’escola i l’accés a la cultura serien elements definidors d’aquesta variació i l’ús d’un codi interferit/no interferit:
La història de les terres catalanes ha determinat que la influència del castellà o francès pugui detectar-se en diferents graus en alguns usos lingüístics catalans. També podem identificar la presència d’alguns dialectes socials clarament diferenciats, com el parlar bleda:
caracteritzat per la l’absència de tensió articulatòria i per una permanent nasalització. Referència a la vocalització: no es distingeix la vocal neutre de la [a] ni les “es” o “os” oberta o tancada. Referència al consonantisme: ensordiments de la [z] o les consonants palatals o l’articulació laxa de la [l]i el parlar xava:
En relació al vocalisme i al consonantisme presenta unes característiques similars al parlar bleda, però conté una proporció elevada dels castellanismes.

L’ARGOT

No hem de pensar que l’argot només és utilitzat pels sectors marginals de la societat, és menys formal que la terminologia.

Característiques de l’argot:

1.vinculat a un àmbit professional.
2.voluntat d’identificació amb un grup.
3.influència d’altre llengües: castellà, anglès, etc.
4.desplaçament del sentit dels mots per procediments metafòrics.
5.utilització del mecanisme de derivació o escurçament per crear nous mots: mates.

VARIACIÓ GEOGRÀFICA

Les diferents modalitats que una llengua adopta en les diverses zones del seu domini lingüístic constitueixen la variació “dialectal”. Els dialectes:
Conjunt de modalitats d’una llengua que es parlen al llarg d’un territori. Per tant, no existeix una oposició substancial entre llengua i dialecte, ja que el dialecte no deixa de ser la concreció que la llengua té en una àrea determinada del domini lingüístic.

FORMACIÓ I IDENTIFICACIÓ

En la configuració dels dialectes han intervingut factors geogràfics , aspectes socials... Els uns i els altres han contribuït a configurar els parlars de cada domini lingüístic. L’estudi dels dialectes permet detectar la base lèxica, morfològica i  fonètica que comparteixen les modalitats d’una mateixa llengua.

-Les afinitats estructurals entre les diferents modalitats.

- La intercomprensió recíproca entre parlants de diferents dialectes.

-la consciència lingüística

-La tradició històrica i literària.

Tot això son elements que permeten afegir un dialecte a una llengua determinada.

Hi ha unes zones de transició en què es produeix un cert creuament de trets lingüístics corresponents a diferents dialectes. La transició es fa d’una manera suau, tal com reflecteixen les isoglosses:
Línies imagínàries que donen compte de l’abast d’un tret lingüístic en un territori. Per tant, el pas d’una llengua a una altra es fa lentament, d’una manera gradual.