Reformes Segona República, Estatut Català i Guerra Civil Espanyola

Les Reformes de la Segona República

La reforma religiosa

Per tal de limitar el predomini dels ordes religiosos en l'educació, el govern va prohibir la dedicació a l'ensenyament. El procés es va completar amb la Llei de Congregacions, que va posar límits a la possessió de béns i preveia que els ordes religiosos fossin dissolts en cas que comportessin algun perill per a l’Estat.

La modernització de l’exèrcit

Manuel Azaña va impulsar una reforma que pretenia crear un exèrcit professional i democràtic.

La reforma agrària

Es volia posar fi al predomini del latifundisme. Una sèrie de primers decrets que cercaven protegir els pagesos sense terra i els arrendataris van establir:

• La prohibició de rescindir els contractes d'arrendament.
• Jornada laboral de vuit hores.
• Salaris mínims.

La Llei de Reforma Agrària buscava la modernització de l'agricultura i la millora de la situació social de la pagesia. La llei permetia l’expropiació sense indemnització de les terres d'una part de la noblesa. L’aplicació de la Llei de Reforma Agrària va originar un augment considerable de la tensió social.

Reforma de l'estat centralista

Catalunya va ser la regió primera que va iniciar aquest procés amb la creació de la Generalitat de Catalunya i amb l’aprovació de l'Estatut de 1932.

L’obra educativa i cultural

El seu objectiu era promoure una educació liberal i laica. Es va adoptar un model d'escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta. Els dirigents republicans estaven convençuts de la necessitat de millorar el nivell cultural.

Reformes laborals

Es va buscar la millora de les condicions laborals. Es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, que regulava la negociació col·lectiva i atorgava un poder arbitral als jurats mixtos. Es van establir:

• Set dies de vacances pagades a l'any.
• Augment de salaris.
• Creació d'assegurances socials.
• Setmana laboral de 40 hores.

La Qüestió Catalana

La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria

La tasca primordial d’aquest govern va ser l'elaboració d'un projecte d'estatut d'autonomia. Els 46 membres de la comissió es van reunir al santuari de Núria i van redactar un avantprojecte. L'Estatut de Núria partia del fet que la República havia de tenir un caràcter federal i que la sobirania residia en el poble de Catalunya.

L’Estatut d’Autonomia del 1932

El 18 d'agost del 1931, Francesc Macià va presentar l'Estatut a les Corts de Madrid. La Constitució del 1931 va proclamar una única sobirania espanyola, prohibint la federació de regions i imposant l'oficialitat del castellà. El 9 de setembre del 1932 fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

La Generalitat republicana

Es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya per al 20 de novembre. La candidatura d'Esquerra Republicana va tornar a proclamar-se vencedora. Lluís Companys fou elegit president del Parlament, i Francesc Macià, president de la Generalitat. Després de la mort de Macià, el succeeix Companys.

Conflictivitat Social i Crisi Política

Conflictivitat social

La lentitud de les reformes va provocar el desencís i la impaciència de molts treballadors. La CNT va veure l'ocasió idònia per al seu projecte revolucionari i va convocar vagues generals. Les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van augmentar progressivament. Aquests fets van produir el desgast del govern d'Azaña, que es va veure desacreditat com a conseqüència de les dures mesures policials.

Reorganització de les dretes

Els sectors catòlics i conservadors es van mobilitzar molt activament contra la política social, religiosa i autonòmica dels governs d’esquerra, i això va permetre la formació de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

Les eleccions del 1933 i el govern de dretes

L’esquerra s’hi va presentar desunida, mentre que la dreta estava unida i organitzada. Va començar un període que fou anomenat Bienni Negre per les esquerres. Dues forces polítiques hi van obtenir els millors resultats: el Partit Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles.

La Revolució d’Octubre del 1934

Davant la mobilització obrera, la CEDA va reclamar a l'executiu una acció més contundent en matèria d'ordre públic i va exigir participar directament en el govern amb l'amenaça de retirar el suport parlamentari. L'esquerra va interpretar l'entrada de la CEDA al govern com una deriva cap al feixisme. Per iniciativa de la UGT i amb una escassa participació de la CNT, es va dur a terme una vaga general per impedir la consolidació del nou govern. A Catalunya, la revolta va comptar amb el suport del president de la Generalitat, Lluís Companys, que va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. La insurrecció va fracassar i va comportar una forta repressió: 3.500 detinguts, entre els quals membres del govern de la Generalitat i tots els diputats, alcaldes, regidors…

La crisi del segon bienni

Les conseqüències de la Revolució d'Octubre van ser notables. La CEDA va augmentar la seva influència en el govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar José María Gil Robles ministre de la Guerra i Francisco Franco cap de l'Estat Major. A Catalunya es va suspendre l'Estatut d'Autonomia i es va anul·lar definitivament la Llei de Contractes de Conreu.

Les eleccions de febrer de 1936

Per presentar-se a les eleccions, els partits catalanistes d'esquerra es van agrupar en el Front d'Esquerres. Els partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d'Ordre. A la resta d’Espanya, les esquerres es van unir en el Front Popular i les dretes es van agrupar en l'anomenat Bloque Nacional.

El Front Popular

D'acord amb el que s'havia signat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d'esquerres. Manuel Azaña va ser elegit president de la República, i Santiago Casares Quiroga, cap del govern. El nou govern va posar ràpidament en marxa el programa pactat en la coalició electoral. Es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers acomiadats arran de les vagues d'octubre de 1934. A Catalunya es va restablir la Generalitat i les seves institucions, el Parlament va confirmar Lluís Companys com a president i la Llei de Contractes de Conreu va tornar a entrar en vigor.

Cap al cop d'estat

La conspiració militar va tenir poca força fins que s'hi va posar al capdavant el general Emilio Mola. El seu pla consistia a organitzar un pronunciament militar simultani a totes les guarnicions possibles, entre les quals se'n consideraven cabdals les de Madrid i Barcelona, i a donar un protagonisme especial a l'exèrcit d'Àfrica, comandat per Franco.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Internacionalització de la Guerra Civil

La Guerra Civil Espanyola va tenir una gran repercussió internacional. L'esclat de la guerra va ser vist com un enfrontament entre les forces democràtiques i els règims feixistes en expansió. Els governs feixistes (Alemanya i Itàlia) van ser els primers a manifestar la seva simpatia pels rebels i enviar-los ajut militar. L'opinió democràtica i progressista mundial i els partits obrers d'arreu del món es van manifestar de manera decidida a favor de la República. L'URSS va donar suport a la República. França va impulsar un Comitè de No-Intervenció amb seu a Londres, al qual es van adherir vint-i-set països, però que a la pràctica va perjudicar la República i fou una de les causes de la seva derrota.

L’ajuda exterior

Els insurrectes van ser els més afavorits per la tramesa d'armes alemanyes i italianes. Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor. El suport d'Itàlia va consistir en el Corpo Truppe Volontarie. El govern de Largo Caballero va decidir enviar a la Unió Soviètica les reserves d'or del Banc d'Espanya per fer cara al pagament de les armes comprades per la República. El bàndol republicà també va comptar amb les tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals (uns 60.000 voluntaris).

El desencadenament de la revolució social

Per aturar la insurrecció, José Giral (cap de govern) va prendre la decisió de lliurar armes a les milícies dels partits i sindicats. El 1936, el poder de l'Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven les forces del Front Popular. Van sorgir aleshores consells, comitès i juntes que s'ocupaven d'organitzar les columnes de voluntaris, l'ordre públic, l'economia, etc. A Catalunya, el dia 20 de juliol, el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d'un Comitè Central de Milícies Antifeixistes. A la zona republicana es va produir una repressió espontània contra tothom que pogués tenir relació amb els anomenats insurrectes (membres de l'Església, burgesos, propietaris, etc.), amb incidents greus i assassinats de presos polítics.

Economia de guerra i col·lectivitzacions

Un dels elements més significatius de la revolució social va ser la col·lectivització de gran part de la propietat industrial i agrària. A Catalunya s'hi va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l'economia, i a l'octubre es va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista.

El govern de Largo Caballero (1936-1937)

El 5 de setembre del 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern amb republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. Dos mesos després s'hi van incorporar quatre ministres anarcosindicalistes. Largo Caballero pretenia crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra gràcies a la reorganització de l’Estat. A Catalunya es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas.

Els Fets de Maig del 1937

Un sector format pels republicans, els comunistes (PSUC a Catalunya) i part dels socialistes era partidari de posar ordre a la rereguarda, organitzar un exèrcit potent, controlar les col·lectivitzacions, reforçar els vincles amb les classes mitjanes i reconstruir un Estat fort. Un altre sector, format principalment per anarquistes (CNT-FAI) i el POUM, defensava la prioritat de la revolució social. El 3 de maig, les tensions van esclatar violentament a Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de Telefònica. Els Fets de Maig van posar en evidència dos grans problemes del bàndol republicà: les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció política i militar de la guerra i del procés revolucionari, i les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic.

El govern de Negrín (1937-1939)

El president de la República va encarregar la formació d'un nou govern al socialista Juan Negrín. Aleshores, el POUM va ser declarat il·legal i els seus militants van ser detinguts. El govern de Negrín va posar l'èmfasi en una ferma centralització política i militar per assolir l'objectiu prioritari de guanyar la guerra. Es va formar un nou Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya presidit per Companys i fonamentat en l'aliança entre ERC i el PSUC, sense participació de la CNT. Al novembre del 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona. El govern republicà va assumir l'ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l'administració de justícia i la indústria de guerra, deixant de banda l'administració autonòmica. El 1938, la situació es va fer molt difícil al territori republicà: hi mancaven aliments i creixia el cansament de la guerra. El maig, Negrín va publicar el programa de Tretze Punts on proposava les condicions per al cessament de la lluita armada, que foren rebutjades per Franco. La pèrdua de Catalunya va significar l'exili per als governs de la República, de Catalunya i del País Basc.

El Bàndol Insurrecte i l'Estat Franquista

Franco, 'Caudillo de España'

La mort accidental a Lisboa del general Sanjurjo (previst inicialment com a líder del cop) va plantejar el problema del lideratge en la direcció militar i en el govern del territori controlat pels insurrectes. El general Franco va anar guanyant partidaris i va consolidar el seu lideratge dins l'exèrcit, sent nomenat Generalísimo dels exèrcits i Cap del Govern de l'Estat l'1 d'octubre de 1936. Inspirat en el model d'estat feixista d'Itàlia i Alemanya, Franco va fer conèixer l'abril de 1937 el Decret d'Unificació, que unia falangistes i carlins en un partit únic: Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Franco seria el Jefe Nacional d'aquest partit únic. Es van suprimir les llibertats religiosa, política i de premsa, i es va donar un tracte privilegiat a l'Església catòlica.

Repressió sistemàtica

La construcció de l'Estat franquista va estar acompanyada d'una violència extrema i planificada contra els vençuts i sospitosos de desafecció. La guerra fou també una guerra civil catalana, amb catalans a tots dos bàndols.

Desenvolupament Militar de la Guerra

La lluita per Madrid

Les tropes d'Àfrica (legionaris i regulars), sota el comandament del general Franco, tenien com a objectiu essencial prendre Madrid, la capital símbol del poder republicà. El setembre, Franco decidí desviar-se per ocupar Toledo i alliberar els assetjats a l'Alcàsser. El 6 de novembre, temorós que Madrid pogués caure en mans de l'enemic, el govern republicà va prendre la decisió de traslladar-se a València. Madrid va resistir ("No pasarán") malgrat l'atac frontal de l'exèrcit insurrecte i les constants incursions aèries.

L'ocupació del nord

Davant les dificultats per prendre Madrid, Franco va decidir abandonar l'atac a la capital i concentrar els esforços a la zona nord (Astúries, Cantàbria, País Basc), industrialitzada i rica en recursos. Els insurrectes controlaven Navarra i Àlaba, i ja havien ocupat Sant Sebastià. Els insurrectes, comandats pel general Mola, van iniciar l'ofensiva sobre Biscaia. L'abril de 1937, Guernica va ser arrasada per l'aviació nazi (Legió Còndor), en un bombardeig sobre població civil que va commocionar el món. Bilbao va caure el juny. Les tropes de Franco van entrar a l'agost a Santander i dos mesos després ocuparen Astúries, completant la conquesta del nord.

L'arribada a la Mediterrània

Els comandaments republicans encara confiaven en la possibilitat de guanyar la guerra. Per això van intentar un seguit de reformes de l'exèrcit: el van dotar de comandaments professionals, hi van integrar els quadres procedents de les milícies i dels brigadistes internacionals, creant l'Exèrcit Popular. Van llançar ofensives a Brunete, Belchite i Terol per alleujar la pressió sobre el front nord i demostrar la seva capacitat operativa, però amb èxit limitat. El febrer del 1938, l'exèrcit de Franco va tornar a ocupar Terol i va aprofitar el desgast sofert per les tropes republicanes per iniciar la campanya d'Aragó. L'ofensiva continuà cap al sud, fins a assolir la Mediterrània per Vinaròs (Castelló) l'abril de 1938, tallant la zona republicana en dos, amb València com a nou i imminent objectiu.

L'ocupació de Catalunya

Per intentar reconnectar les dues zones republicanes i alleujar la pressió sobre València, l'Exèrcit Popular va llançar una gran ofensiva: la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre 1938), un dels episodis militars més importants i sagnants de la guerra. Franco hi va enviar reforços massius, incloses les forces aèries alemanya i italiana i també el Terç de Voluntaris Catalans. Després de mesos de combats duríssims, l'exèrcit republicà va haver de retirar-se. A continuació, Franco va contraatacar. Alhora que l'exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre, el 23 de desembre Franco va decidir l'ocupació de Catalunya. L'avanç va ser ràpid davant un exèrcit republicà desgastat. Barcelona va caure el 26 de gener de 1939, i Girona el 4 de febrer. Centenars de milers de persones van fugir cap a França (l'exili).

La fi de la guerra

El febrer del 1939, l'únic territori en mans de la República era l'anomenada zona centre, que comprenia Madrid, la Manxa i la regió mediterrània des del nord de València fins a Almeria. Al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern republicà de Negrín (partidari de resistir), dirigida pel coronel Segismundo Casado, que pretenia negociar una pau honorable amb Franco, però aquest només acceptava la rendició incondicional. El dia 28 de març, les tropes de Franco van entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència. En els dies següents, van ocupar la resta del territori. L'1 d'abril de 1939, Franco va signar el darrer comunicat de guerra, declarant la fi del conflicte i la seva victòria.