Realitat objectiva

Enviado por Chuletator online y clasificado en Plástica y Educación Artística

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,47 KB

 

Christian Metz: Ensayos sobre la significación en el cine


Sobre la impresión de realidad en el cine.

Un dels problemes de la teoria cinematogràfica és la impresió de realitat que

l’espectador experimenta en el cinema.
.. Com és que ens atrapa tant, i ens la creiem?

Com és aquest efecte en comparació amb les altres arts representatives?

Una obra fantàstica només ho és quan convenç (Si no, és simplement ridícula), i la

eficàcia de l’irrealisme en el cinema es Déu a que allò irreal apareix realitzat, i s’ofereix

la mirada sota les aparences d’un sorgiment gradual (voent dir que es representa de

manera gradual, rossant poc a poc la fantasia fins introduir-la completament).

Qualsevol cosa fantàstica, presentada de la manera adequada, pot donar sensació de

realitat... I és que, la identificació en el cinema va estretament amb la noció de

Realisme.

L’espectador de cinema no va cap un haver estat allí (Contemplar una fotografia és

veure un "haver estat allí", en passat, perquè quan la veiem ens fa adonar-nos de la

diferència entre el moment que es va fer i l'ara), sinó cap un “estar allí” en present

(tenim la sensació de que el que veiem està succeïnt. ...Però per què la impressió de

realitat és molt més intensa en una pel·lícula que en una fotografia? Perquè és un

fenòmen de dues cares: Pel que fa a l'objecte percebut (és una reproducció força bona)

i a la percepció (la continua actualització de la imatge realitza la

sensació de continuïtat).

Per sobre de tot, el que diferencia el cinema de la fotografia, per sobre de tot, és el

moviment.
Les formes proporcionen la base objectiva al moviment, i el moviment dóna

cos a les formes, deixen de ser planes.

Aquest moviment contribueix a la impressió de realitat de manera indirecta (perquè

dóna cos als objectes), però també contribueix de manera directa, perquè si mateix es

presenta com un moviment real (és una llei general psicològica). El moviment, a partir

del moment en que es percep, és percebut com a real, tant si volem com si no.

No obstant, molt sovint, la referència implícita al sentit tàctil és l’àrbitre que delimita si

allò és real o no. Allò que podem tocar ho és. Tot i això, el moviment, en tots els sentits,

és visual... Així que reproduir la seva visió s’apropa a reproduir la seva realitat.

Curiosament, l’espectacle teatral no és tant convicent com a reproducció de la vida...

perquè forma part de la vida. Hi ha un espai real, tenim la presència real de l’actor,

davant nostre, i el decorat no crea un univers diegètic. A més, hi han tota una sèrie de

rituals socials, entreacte... La diferència està en que el cine és irreal, es desenvolupa

en un altre món; és com si hi hagués una barrera invisible i estanca entre els dos, com

si miréssim a través d’una finestra. Ens ho creiem perquè ho veiem com una cosa

externa, aliena a la realitat del nostre entorn.Tot i que en el teatre no tenim la il·lusió

d’allò real, sí tenim la percepció d’allò real, perquè es veuen coses físiques, materials,




que estan passant en directe.

Concluim que la identificació que es produeix en el teatre és producte d'un joc

lliurement acceptat, el qual es desenvolupa entre còmplices. És a dir, ens entreté, però

no ens el creiem.

Segons Henri Wallon, les impressions de l’espectador es divideixen en dues sèries

completament separades: La sèrie “visual” (el film, la diègesis), i la sèrie propiceptiva

(el sentiment del propi cos, el món real, que actuen dèbilment).

En la fotografia, la segregació entre la realitat i la ficció és com en el cinema (una

finestra a un món extern), però no per això la noció de realitat és més intensa. Rudolf

Arnheim reconeix que la fotografia, sense temps i volum, produeix un efecte molt més

dèbil. Això sí, on la caga -diu Metz- és quan diu que l'espectacle teatral és més

convencent que la ficció cinematogràfica. Ell té una teoria sobre la "il·lusió parcial":

Riem si en el teatre, un decorat es cau, però no si aquest té només 3 parets, perquè va

d'acord amb les regles del joc que coneixem. Ell diu que el cinema ocupa una posició

intermitja entre la fotografia i el teatre. El cinema només presenta imatges, mentre que

el teatre està inscrit en un temps i espai reals. El problema de la teoria és que queda

desmentida per la simple pràctica...

Com a espectadors, creiem molt més en el que veiem en el cinema. I ja està.

Totes les discusions acaben demostrant que el que cal és distingir més clarament entre

dos problemes diferents: Per una part, la impressió de realitat provocada per la diègesi,

i per l'altra, la realitat material utilitzada en cada art a efectes de representació. És a dir,

impressió de realitat vs percepció de realitat.

En el cas del cinema, la irrealitat del material fa que la diègesis ens resulti creïble...

Però això no vol dir que hi ha una llei que diu “com menys real és el material més

impressió de realitat desprendrà la diègesi”, perquè si fós així, la fotografia o el dibuix,

que té un suport material encara més allunyat de la nostra realitat, hauria de ser el més

creïble... I no ho és.

Enlloc d’això, es tracta de definir un punt d’equilibri, d’impressió de realitat òptima.

Mentre que el teatre és "masssa real", perquè utilitza massa material de la nostra

realitat (persones humanes que tenim davant, un espai on nosaltres també hi som...), la

fotografia és "massa poc real". El cinema és, llavors, el perfecte equilibri: Ens aporta

suficients elements de realitat (respecte textual dels contorns gràfics, i presència del

moviment), i ens dóna una informació variada de l’univers diegètic com no es fa en la

pintura o la fotografia.

Entradas relacionadas: