El Procés d'Urbanització a Espanya: Fases Històriques i Estructura Urbana

El Procés d'Urbanització a Espanya

Concentració progressiva a la ciutat de la població, les activitats econòmiques i les innovacions més destacades, així com la difusió d'aquests processos cap a l'entorn. En aquest procés es poden diferenciar tres fases:

• Preindustrial
• Industrial
• Postindustrial

1. Urbanització Preindustrial

Cronologia

Des de l'origen de les ciutats fins als inicis de la industrialització al segle XIX.

Característiques

• Urbanització modesta: la taxa d'urbanització no arriba al 10% de la població.
• Grandària mitjana: entre 5.000 i 10.000 habitants.

Factors d'Urbanització

Factors que afavorien la urbanització:

• Estratègicomilitars: La ciutat controlava el territori.
• Polítics i administratius: Ciutat com a seu del poder polític i base per a l'organització del territori.
• Econòmics: Controlava els recursos de l'entorn i desenvolupava activitats comercials i artesanals.
• Religiosos: Seu del poder religiós.

Etapes de la Urbanització Preindustrial

• Orígens: Comencen a haver-hi ciutats a Espanya a l'època fenícia i grega, al litoral mediterrani, nascudes com a factories comercials per a les explotacions mineres, agràries i artesanals.
• Romanització: Es fundaren nombroses ciutats, moltes de les quals encara existeixen (Barcelona, Sevilla, València, Saragossa). Els romans crearen una xarxa urbana unida per vies de comunicació amb finalitat militar i comercial. La decadència romana i les invasions germàniques portaren a una fase de desurbanització, i moltes ciutats desaparegueren.
• Edat Mitjana: Nova fase urbanitzadora, en dos espais diferents. L'espai musulmà, on es fundaren ciutats noves, però majoritàriament s'aprofitaren assentaments anteriors. Amb l'avanç de la Reconquesta, les ciutats musulmanes passaren a domini cristià o els seus habitants foren expulsats o segregats en barriades a part. A l'espai cristià, la vida urbana era escassa. Es va expandir, però, des del segle X, amb la Reconquesta i repoblació, creant-se municipis que tenien com a base ciutats noves o reconquerides als musulmans. Des dels segles XII i XIII, la reactivació del comerç va generar un procés de reurbanització al llarg de les principals vies comercials.
• Edat Moderna: El procés d'urbanització va anar oscil·lant en funció de la situació demogràfica, econòmica i política de cada moment.
  • Al segle XVI, la urbanització va continuar creixent pel creixement demogràfic, l'expansió econòmica i el poder político-militar dels Àustries.
  • Al segle XVII, es va estancar, a causa de les crisis demogràfica i econòmica, així com les importants pèrdues territorials.
  • Al segle XVIII, amb els Borbons, el procés d'urbanització es va reanimar, gràcies a l'enfortiment del poder reial i a la recuperació demogràfica i econòmica.

2. Urbanització Industrial

Cronologia

Comprèn des dels inicis de la industrialització al segle XIX fins a la crisi econòmica de 1975.

Característiques

• Augment important de la taxa d'urbanització, que va superar la població rural.

Factors d'Urbanització

• Administratius: La divisió en províncies de 1833 va provocar el creixement de les capitals de província.
• Econòmicosocials: El naixement i desenvolupament de la indústria moderna a les ciutats va atreure la població pagesa.

Etapes de la Urbanització Industrial

• Fins a mitjans del segle XIX: La concentració demogràfica a les ciutats va ser petita, a causa de la feblesa del procés d'industrialització, que va fer que el creixement afectés bàsicament les capitals de província.
• Des de mitjans del segle XIX fins a la Guerra Civil (1936): El creixement urbà va ser important, doblant la taxa d'urbanització, provocat fonamentalment per la industrialització, que va generar el primer èxode rural.
• La Guerra Civil i la Postguerra (1936-1959): El creixement urbà va disminuir per la destrucció i els problemes d'abastament de les ciutats. Tot i així, ja va començar a formar-se el triangle de desenvolupament urbà industrial del nord-est.
• L'Etapa del Desenvolupament (1960-1975): Va ser la de major creixement econòmic i urbà del segle XX. La principal causa va ser l'expansió de la indústria, que va atreure mà d'obra del camp a les grans ciutats industrialitzades. Això, afegit al fort creixement natural de la població (baby boom), va fer pujar la població un 30%. Les activitats terciàries també destacaren en aquest procés d'urbanització.

3. La Urbanització Postindustrial

Cronologia

Des de 1975 fins a l'actualitat.

Característiques

• El ritme de creixement urbà disminueix en dues etapes:
  • A la primera, de transició, la taxa d'urbanització s'estabilitza.
  • A la segona, de desurbanització, es dona un decreixement urbà.
• La majoria de les ciutats espanyoles es troben a la primera etapa, ja que la desurbanització afecta més les grans ciutats o les industrials més afectades per la crisi.

Factors d'Urbanització

• Es modifiquen els factors d'urbanització, ja que la indústria perd importància, a causa de la crisi industrial que comença a finals dels 70 i pel fenomen de difusió industrial.
  • A les regions de tradició industrial, la indústria continua sent el principal factor d'urbanització, i també perquè les grans ciutats atreuen els nous sectors d'alta tecnologia.
• Guanyen pes les activitats terciàries com a factor d'urbanització, especialment a les grans ciutats (Madrid i Barcelona), on es localitzen les activitats punta i els centres de decisió, i a les zones turístiques (Balears i Canàries).
• S'atura el procés de creixement de les grans ciutats i capitals en el sentit d'atracció de residents, en favor de ciutats mitjanes i petites dels voltants, en un procés de dispersió de la urbanització.

4. L'Estructura Urbana

Divisió de la ciutat en àrees amb morfologia i funcions diferents. Fruit del llarg procés d'urbanització espanyol, les ciutats espanyoles tenen una estructura complexa. Aquesta estructura sol estar formada per:

• Casc antic
• L'Eixample
• La Perifèria

També es parla d'aglomeracions urbanes quan les ciutats s'han connectat amb nuclis de població propers, en els casos en què la intensitat de la urbanització ha continuat.

4.1. Casc Antic: La Ciutat Preindustrial

El casc antic és la part de la ciutat urbanitzada des del seu origen fins a la industrialització del segle XIX. Té elements de diferents èpoques gràcies a la seva història.

L'Herència de l'Època Preindustrial

El casc antic conservat de l'època anterior a les revolucions industrials tenia les següents característiques:

• Solien estar emmurallades, sovint amb finalitat defensiva o sanitària.
• El plànol solia ser irregular.
• La trama era tancada i en l'edificació predominaven les cases unifamiliars de baixa altura, amb corrals i hortes. També s'hi trobaven edificis destacats, com esglésies i palaus.
• Els usos del sòl eren diversos, ja que entre els habitatges es trobaven també tallers, botigues, magatzems i edificis públics. Això no impedia l'especialització de certes barriades.
• Socialment coexistien diversos grups, tot i que podem parlar d'una certa jerarquització des del centre, on es localitzava l'elit de la ciutat als edificis més destacats.

Models Històrics de Ciutats Preindustrials

Les diferents societats preindustrials crearen diferents models de ciutats:

• Ciutat Romana: Plànols regulars a partir de dues vies principals (de nord a sud i d'est a oest). Al mig d'ambdues es trobava el fòrum, on hi havia els principals edificis.
• Ciutat Medieval: Es configuren els cascs antics de la majoria de ciutats espanyoles.
  • Ciutat Musulmana: Tenia nucli emmurallat amb la mesquita i el mercat; després les barriades. El plànol era molt irregular, de carrers estrets i tortuosos, sovint sense sortida.
  • Ciutat Cristiana: També estava emmurallada, amb plànols variats.
• Ciutat Renaixentista: Es crearen barris de plànol regular més enllà de les antigues portes, i també places majors. Entre els edificis més destacats d'aquesta època hi ha els ajuntaments, els palaus i els convents.
• Ciutat Barroca i Il·lustrada: Destaca l'embelliment de la ciutat amb la construcció de carrers amples i rectes, traçats en perspectiva, grans places i jardins, i passeigs amb arbres.

Transformacions a l'Època Industrial

A l'època industrial, el casc antic va viure importants transformacions:

• En el Plànol: S'observen canvis importants en algunes ciutats, com l'eixamplament de carrers i places, la construcció de grans vies, així com les polítiques de renovació dels anys 60 que pretenien obtenir el màxim rendiment al sòl, modificant el traçat de carrers o obrint-ne de nous.
• A la Trama i Edificació: Es densifica el casc antic per aprofitar l'espai. Al segle XIX, amb les desamortitzacions, molts edificis canviaren d'ús, i els habitatges pujaren d'altura. A finals del segle XIX, es va imposar l'historicisme, mesclant estils arquitectònics d'èpoques diferents per a edificis nous, incorporant nous materials. Als anys 60, se substitueixen edificis antics per altres més alts, amb més volum i preu, que sovint no guardaven relació ni harmonia amb l'arquitectura tradicional de la zona.
• Als Usos del Sòl: El casc antic ha experimentat una progressiva terciarització.
• Socialment: S'ha donat una progressiva segregació social, ja que han quedat com a residents grups socials d'ingressos baixos, amb el consegüent deteriorament.

Situació Actual (Des de 1990)

S'han engegat polítiques de rehabilitació per a conservar, recuperar i revitalitzar el casc antic. Predominen les polítiques de peatonalització, ajudes a la rehabilitació i les polítiques de combinació d'usos.

4.2. L'Eixample: La Ciutat Industrial

Entre mitjans del segle XIX i el primer terç del segle XX, el procés d'industrialització va provocar un èxode rural cap a les ciutats, ocasionant la seva expansió més enllà de les muralles preindustrials.

Les ciutats industrials van créixer en diferents tipus de barris:

L'Eixample Burgès

L'eixample és un espai urbà nou que plasma les idees burgeses i els beneficis en la construcció d'habitatges, comerços i amb la dotació de transports. Es crea per donar resposta al creixement de les ciutats d'acord amb els interessos de la burgesia. Aleshores es van enderrocar les muralles i en el seu lloc es van construir passeigs, que diferencien el casc antic de la nova ciutat.

Es caracteritza per:

• Plànol regular en quadrícula.
• Carrers més amples que al casc antic.
• Trama de baixa densitat en illes grans.
• Edificació que incloïa petits palaus burgesos i immobles de mitjana altura d'estil historicista.
• L'ús predominant del sòl va ser el residencial burgès.

Els primers eixamples foren els de Barcelona i Madrid. Amb el temps, els eixamples densificaren la seva trama amb edificis més alts i per blocs de pisos als anys 60.

Els Barris Obrers i Industrials de l'Extraradi

Els treballadors que van emigrar a les ciutats industrials que no podien instal·lar-se al casc antic perquè era molt car o no hi havia espai, i tampoc podien instal·lar-se a l'eixample perquè també era molt car, van trobar lloc als barris marginals, sorgits al voltant dels eixamples, a l'extrarradi, al llarg de carreteres i camins que sortien de la ciutat, o a prop de les indústries i estacions de ferrocarril.

Aquests barris tenien plànols diversos, la trama tancada i densa, i en l'edificació predominaren els habitatges d'escasses dimensions i qualitat, unifamiliars o pisos.

Aquests barris obrers s'han incorporat a la ciutat. Els més pròxims i millor connectats s'han revaloritzat i remodelat, amb la consegüent substitució de la població que hi vivia. Els menys accessibles es mantenen com a espais marginals, augmentant el seu deteriorament.

4.3. La Perifèria Actual

Des de mitjans dels anys 50 i des dels 60, les principals ciutats espanyoles van créixer notablement pel creixement demogràfic, la industrialització i la terciarització econòmica, la qual cosa va implicar l'ampliació de l'àrea edificada amb extenses perifèries al llarg dels principals eixos de transport. Actualment, això s'ha accentuat amb la creació d'àrees periurbanes o suburbanes, amb el fenomen de la difusió urbana. A la perifèria distingim diversos tipus d'àrees:

Tipus d'Àrees Residencials a la Perifèria

• Barris Marginals: Barracades (chabolas), sorgides sobre sòl il·legal i sense estar organitzades ni ordenades. Són autoconstruïdes, sense serveis bàsics com aigua o llum. En els darrers anys s'han fet campanyes d'eradicació del barraquisme i el reallotjament de la població.
• Barris d'Habitatges de Promoció Oficial: Es van construir molts habitatges entre els anys 40 i 60. Majoritàriament formaren barris de trama oberta, amb edificis de blocs, monòtons i de baixa qualitat. (Exemple a Mallorca: Corea).
• Polígons d'Habitatges de Promoció Privada: Sorgits des dels anys 60. La trama és oberta, en blocs o torres amb amplis espais entre els habitatges per a jardins o aparcaments. L'edificació va adoptar un estil internacional, d'edificis geomètrics, creadors d'un paisatge urbà monòton (les anomenades ciutats dormitori).
• Àrees d'Habitatges Unifamiliars: Habituals des dels anys 80. Tenen trama oberta, edificació individual en habitatges sols o adossats, i un ús del sòl fonamentalment residencial. Acolleixen classes mitjanes o altes que cerquen espais oberts i més atractius.

Àrees Industrials i d'Equipament

A la perifèria també trobem àrees industrials i d'equipament, a la recerca de sòl a bon preu i ben comunicat:

• Àrees Industrials: Són els anomenats polígons industrials, i els nous espais industrials, com els parcs empresarials i tecnològics, situats en àrees de gran qualitat ambiental.
• Àrees d'Equipament: Fan referència a les grans superfícies comercials i d'equipament que trobem als afores de moltes ciutats.