Principi dispositiu

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Derecho

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,47 KB

 

compleix la distribució de la càrrega de la prova en el procés civil se substitueix en el penal pel principi in dubio pro reo. A l'hora, per tant, de sospesar aquells interessos (condemna de l'efectivament culpable o absolució de l'innocent) preval el segon, de manera que en la incertesa s'ha d'absoldre.

Una interpretació correcta d'aquest principi ha de cobrir tant els fets constitutius del delicte (aquells que cobreixen l'acció, el resultat i el nexe de causalitat), com la imputabilitat, culpabilitat i les causes excloents de la responsabilitat i la punibilitat.

3.6.2. Diferència entre la presumpció d'innocència i el principi in dubio pro reo

El Tribunal Suprem ha reiterat que mentre la presumpció d'innocència s'ha configurat com a garantia processal de l'imputat i dret fonamental del ciutadà protegible per mitjà del recurs d'empara, el principi in dubio pro reo no té aquesta naturalesa, sinó que opera només a l'hora de dictar sentència quan resta incertesa per al jutjador en la valoració de les proves inculpatòries aportades al procés.

El principi in dubio pro reo només entra en joc quan hi ha un dubte racional sobre la concurrència real dels elements del tipus penal, encara que s'hagi practicat una prova vàlida amb el compliment de les garanties processals. Aquest principi mai no arriba a ser enjudiciat pel Tribunal Constitucional si no hi ha hagut cap dubte sobre el caràcter incriminatori de les proves practicades.

D'altra banda, s'ha de tenir en compte que, mentre la presumpció d'innocència desplega la seva eficàcia quan hi ha falta absoluta de proves o quan les proves que s'han practicat no reuneixen les garanties processals, el principi in dubio pro reo només es fa jugar si, després que les proves hagin estat valorades, obtingudes i practicades amb l'observació d'aquelles garanties, queden dubtes al jutjador sobre la comissió del delicte o sobre la participació que en aquest va poder tenir l'acusat.

3.7. Els diferents mitjans de prova

La Llei d'enjudiciament criminal dedica el Capítol III, del Títol III, Llibre III (articles 688 i següents) "al modo de practicar las pruebas durante el juicio oral". Aquesta regulació legal, si bé omet diversos mitjans de prova freqüents avui en dia, rep, com veurem, un tractament "d'adequació" pels tribunals. Constitueixen mitjans de prova els següents: declaració de l'acusat;

Prova de testimonis

Prova pericial; acarament; prova documental; presumpcions; i reconeixement judicial.

3.7.1. Declaració de l'acusat. Declaració de coimputats: valor probatori

Pel que fa als mitjans moderns de prova, essencialment hi ha els que estan relacionats

amb Internet els nous mitjans tècnics: fotografía, víDeó, etc.

Unit a la necessitat de la presència de l'acusat en el judici oral, amb les excepcions

assenyalades, el president del tribunal pregunta a l'acusat si es confessa culpable del delicte que se li imputa. Aquest plantejament –que correspon a la configuració legal de la conformitat i no a cap mitjà de prova– és considerat, no obstant això, pels tribunals com a substrat legal de la declaració de l'acusat com a eventual mitjà de prova.

Si partim sempre del dret constitucionalment reconegut de «no declarar contra si mateix i no confessarse culpable», l'interrogatori de l'acusat s'inicia pel ministeri fiscal i altres parts acusadores, i després intervé la defensa i, finalment el tribunal, si ho considera convenient.

Negativa a contestar, dret a guardar silenci i presumpció d'innocència:


Des del punt de vista de la presumpció d'innocència, s'ha de diferenciar entre  el dret a guardar silenci i la negativa a contestar, sempre, en relació amb la presumpció d'innocència –i no amb els drets del detingut, l'atenció del qual pertany a una altra seu (la mesura cautelar de detenció).

La vulneració del dret a guardar silenci només pot ser examinada en relació amb les conseqüències negatives que s'hagin pogut extreure d'aquest dret:

a) Si la condemna se sustenta, únicament, en la valoració "contra reu" de la negativa a prestar declaració, es vulnera la presumpció d'innocència.

b) Si, d'altra manera, la negativa es connecta amb altres mitjans de prova, fins i tot indiciaris, i la condemna no és irraonable o arbitrària, no es vulnera la presumpció d'innocència.

D'altra banda, s'ha d'assenyalar que la contestació acceptant la culpabilitat no és similar a la conformitat. Aquesta última condueix a la finalització anticipada i consensuada del judici; en canvi, aquella prové d'un interrogatori i condueix a l'admissió d'uns fets que seran valorats juntament amb les proves restants; no representa, per tant, el final anticipat del procés.

Amb la responsabilitat civil convé que fem algunes precisions:

a) En primer lloc, a causa de la seva naturalesa civil, el reconeixement de la seva existència pel responsable condueix a la immediata condemna (admissió de fets propis i perjudicials).

B) En cas que aquest subjecte es negui a declarar sobre això, continua el procés

per a determinarne l'existència i quantificació.

3.7.2. Prova de testimonis

Testimonis són les persones físiques, amb la condició jurídica de tercers,

que declaren en el procés penal davant el jutge sobre fets i circumstàncies

Entradas relacionadas: