El Principi de la Còpia de Hume: Idees, Impressions i Crítica Metafísica

El Principi de la Còpia de Hume

Com que la imaginació, en últim terme, combina idees que provenen prèviament de les impressions, podem dir que les nostres idees només poden provenir d'aquestes. Això és el que Hume anomena el principi de la còpia. Per tant, ell es preguntava: «De quina impressió sensible prové la idea de...?». Tenint en compte que una impressió sensible és un impacte impressiu, deia que quan dubtéssim ens féssim aquesta pregunta, i definia idea com: el residu d’una impressió. Aquesta idea serà legítima quan puguem mostrar de quina impressió sensible prové, i Déu no ve de cap lloc. Si ens fem la pregunta, d’on ve la llibertat? Podrem veure com l’hem convertit en metàfora, ja que la llibertat no designa res.

Hume explica que no hi ha hagut una impressió sensible de Déu. Com que és etern, la bondat extrema... no és cert que hàgim conegut gent bona o llesta; basta pensar en això en un grau superlatiu i atribuir-ho a Déu.

Hume proposà l'anàlisi de la idea de causa, amb l’exemple de les boles de billar. En la tradició anterior es feia una connexió necessària entre la causa i l’efecte, i ara Hume fa una successió constant entre fenòmens reduïda a una forma d’associació d’idees basada en l’experiència sense valor ontològic, amb un valor gnoseològic dèbil, basat en una simple creença de l’hàbit o del costum amb uns límits basats en què es basi en l’experiència.

Hume va fer una crítica dels conceptes cartesians metafísics de Jo o ànima, substància, Món i Déu. De totes aquestes es fa la pregunta de quina impressió sensible provenen i a totes respon que NO. De substància no podem representar-la sense accidents, com a substrat, i no tenim una impressió com a essència. Per tant, no es pot afirmar que aquesta idea designi alguna cosa. El món traspassa la inferència causal en pensar que la causa és l’existència de les coses, i tenim impressió de l’efecte però no de la causa. De Déu, a la tradició anterior es pensava que era la causa última del món; de nou, per a Hume es traspassen els límits de la inferència causal, ja que tenim impressió de l’efecte però no de la causa. I la idea de Jo o ànima, no qüestionarà l’evidència que existim, sinó que criticarà el suposar que això que existeix és una substància.

Aplicant el principi de la còpia veu que no tenim impressió ni del jo ni de l’ànima. I observa un paral·lelisme entre el desenvolupament i l’evolució de les capacitats del cos i les de l’ànima al llarg de la vida, amb una degradació amb l’edat del cos, i alhora de les facultats mentals, igual que l’ànima.