Què pretenien els insurrectes el juliol del 1936

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,77 KB

1. Del Cop d'Estat a la Guerra Civil:


Els insurrectes contra la República volien dur a terme un pronunciament militar per apoderar-se del govern, decretar l'estat de guerra i acabar amb tota l'oposició. Per aconseguir-ho, havien de ser ràpids, però després d'una setmana era evident que el cop militar no havia triomfat, sinó que el país s'havia dividit en dos bàndols. Havia començat una sagnant Guerra Civil.

1.1. L'aixecament militar:


El pronunciament militar – anomenat pels insurrectes «Alzamiento Nacional» va començar el 17 de juliol de 1936 a les casernes de Melilla – territori pertanyent a Espanya dins del seu protectorat al Marroc – i es va estendre per tot el Protectorat. El dia 18 hi arriba el general Franco  des de Canàries i pren el comandament de l'exèrcit d'Àfrica, el més preparat i el millor armat de la República. El mateix 18 diferents generals encapçalen revoltes a la Península: Mola a Pamplona, Queipo de Llano a Sevilla, Goded a Mallorca, Cabanellas a Saragossa. Als militars s'afegeixen sectors civils de falangistes i carlins. Ni Azaña, president de la República, ni Casares Quiroga, president del govern, van prendre mesures el 17 i el 18. Casares Quiroga dimiteix i Azaña nomena cap de govern José Giral, el qual autoritza el 19 de juliol el lliurament d'armes als sindicats i als partits del Front Popular (anarquistes, republicans, socialistes i comunistes). Són ells qui amb l'ajuda dels militars afins a la República i la Guàrdia d'Assalt van frenar els colpistes, sobretot a ciutats com a Madrid i Barcelona. El pronunciament triomfa a Castella i Lleó, Navarra, la part occidental d'Aragó, Galícia, Balears, Canàries i algunes ciutats andaluses. Fracassa, però, a Catalunya, València, Múrcia, Astúries, Santander, País Basc, Castella-la Manxa, Extremadura i gran part d'Andalusia. El gran fracàs del pronunciament té lloc a Barcelona (la ciutat més industrialitzada del país) i a Madrid.

1.2. La insurrecció a Catalunya:


Durant el dia 18 les organitzacions d'esquerra havien demanant que els donessin armes. Militants d'UGT i CNT havien organitzat una estructura de resistència i  van assaltar armeries i van confiscar pólvora del port. Aquests grups juntament amb la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Civil es van enfrontar durant tot el dia 19 amb els militars insurrectes. El cap militar de Barcelona – Llano de la Encomienda – es va mantenir lleial a la República, però alguns dels seus militars van participar en la insurrecció i van ocupar la ciutat el 19 de juliol, tot i que es van trobar amb una forta resistència de les forces de l'ordre republicanes i d'organitzacions obreres. El responsable de la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded, aleshores comandant general de Balears (havia estat «desterrat» a les illes durant el govern del Front Popular. El dia 18 dirigeix el pronunciament a Eivissa i Mallorca, que queden en mans insurrectes, i el 19 arriba amb hidroavió a Barcelona. En arribar a Barcelona, Goded va detenir Llanós i reorganitza les tropes, però ja era massa tard. La capitania general és assaltada el 19 al vespre i Goded es rendeix i és detingut. El cop havia fracassat a Barcelona, tot i que els enfrontaments van produir-se durant dos dies més. La victòria va ser celebrada com un triomf popular de les organitzacions d'esquerra. Els rebels tenien un suport escàs a Catalunya: hi havia pocs militants de Falange i pocs carlins. A més, el gran partit de la dreta catalana, la Lliga Catalana, no va participar en el cop militar ni hi va donar suport.

1.3. La consolidació dels bàndols:


A finals de juliol els insurrectes ocupaven una bona part del territori espanyol. El pronunciament no havia tingut l'èxit que esperaven, però tampoc va ser sufocat completament. La situació va derivar en un enfrontament civil armat amb dos bàndols ben diferenciats:


- Els insurrectes, dels que formaven part els militars conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes, tradicionalistes (carlins) i en general els opositors a la República. Tenien com a suport i inspiració el feixisme i es definien com a nacionals per la defensa que feien de la unitat d'Espanya i com a catòlics. Els protagonistes de la insurrecció declaraven que la seva prioritat màxima era el restabliment de l'ordre mitjançant una dictadura militar i així permetre la recomposició del poder civil en forma de monarquia o república. Els falangistes preferien un règim feixista a la italiana i els carlins aspiraven a la anhelada restauració de la monarquia carlina.


- Els lleials a la República, que eren les classes populars: obrers i empleats, petita burgesia i pagesos sense terres. La majoria estaven relacionats o afiliats a organitzacions socialistes, comunistes o anarcosindicalistes. Eren anomenats rojos per la dreta. Dins d'aquest bàndol també es trobaven la classe mitjana republicana i un grup abundant d'intel·lectuals i artistes. Tots defensaven la legitimitat de la República i havien fet costat al Front Popular, però tenien interessos molt diversos: des d'un sector reformista fins a grups revolucionaris de caire socialista o anarquista.

Entradas relacionadas: