Polis justa de Platón

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 18,8 KB

 

LLIBRE IV

Aquí es dona resposta al problema: Què és la justícia?

A partir de la felicitat sabrem què és la justícia. Ens presenta l’estil de vida que tindran els guardians(governants).

Estil de vida:

  • Vida comunitària (font d’inspiració-> comunitat pitagòrica).

  • No tindran propietats (ni or ni plata)

  • Comunitat de dones i fills(comunisme platònic): és a dir, els fills de la comunitat no sabran qui són els seus pares, seran educats per tota la comunitat, això és per evitar emocions, sentiments, etc. Per a que així tot estigui guiat per la racionalitat.

Davant d’aquest plantejament Glaucó i Adimant li van preguntar a Sòcrates si aquestes persones seran felices. La resposta va ser que en la societat que està dissenyant tothom serà felíç.

A partir de la definició de felicitat sorgirà la de justícia.

Felicitat: les persones(guardians) seran felices perquè realitzen aquella funció a la que estan destinats de manera natural. Per tant, una persona és felíç, quan pot dedicar-se a  aquelles facultats que té de manera natural. Això porta a un problema: la finalitat d’això és justificar la divisió de la societat en classes recorrent a la naturalesa.

Justícia:image?W=285&h=71&rev=1&ac=1&parent=1VlTS

polis=home gran

home=polis petita

Primer veure’m i definirem com és una ciutat justa, serà justa a partir del govern. Després passarem a definir l’home just. Passem de ciutat a ciutat justa és per la igualació del principi d’home i polis.

Cada persona s’ha d’ocupar d’una sola tasca de la ciutat, aquella que té per naturalesa. Una polis és justa quan passa això, quan una persona només s’ocupa d’una tasca, per tant, si governen els excel·lents és perquè és natural.

Una ciutat serà injusta quan governin aquells que no tenen la naturalesa de fer-ho o quan s’ocupin de més d’una funció. Tot això és una crítica a la democràcia d’Atenes.

Ara passem a definir l’home just: l’home és una ciutat petita, per tant, té elements que s’han de relacionar. Aquests elements són cos i ànima.

Per Plató l’ànima té 3 funcions: racional, irascible i concupiscible (que té desitjos). Això vol dir que els éssers humans pensem, ens podem deixar portar pel coratge i la valentia, i tenim desitjos. Entre aquestes funcions hi ha d’haver una harmonia.

Un home just és just quan les decisions les pren aquella part de l’ànima que li correspon, és a dir, la racional (el cap). I una persona actua de forma injusta quan pren les decisions sota el poder de l’ànima irascible o concupiscible.

A partir d’aquí també es dirà que cada persona té una ànima més dominant i això és el que justificarà la divisió de la societat en classes. Aquella persona que la seva ànima sigui concupiscible serà Artésà, si domina la irascible serà soldat i si domina la racional serà el governant.

Per tant, la justícia és que cadascú s’ocupi de desenvolupar aquelles facultats que tenim per naturalesa. Així la ciutat serà justa, l’home serà just i tothom serà felíç.

LLIBRE VI/VII

Símil de la línia(VI) i el mite de la caverna(VII). Són dos llibres dedicats a la teoria del coneixement, és a dir, ens explicarà tot el trajecte que hem de seguir per arribar a conèixer les idees.

En el llibre VI ens diu que ens imaginem una línia dividida en 2 parts desiguals, cadascun d’aquestes està subdividida en dues parts, també desiguals, mantenint unes proporcions. Per tant, tenim una línia dividida en 4 segments.

És una línia de doble entrada: el grau de realitat, tot allò que existeix té un grau de realitat, hi ha coses que són més reals que unes altres.

L’ombra és alguna cosa, però és la realitat més pobre que podem trobar.

Per sobre trobem els éssers de la naturalesa, tenen més grau d’existència que les seves ombres.

Tot això ho captem per l’àmbit sensible, és a dir, a partir dels sentits.

Les realitats matemàtiques tenen més existència que els éssers humans. Per sobre trobem les idees ètiques, que tenen més realitat. Per sobre de tot es troba la idea del bé que és la més important ja que té la capacitat de generar totes les altres idees i això forma l’àmbit intel·ligible.

Per l’altre costat tenim el coneixement. El més pobre és l’Eikasia, per sobre està el Piscis que ho denominem com ciències de la naturalesa, que ens permet conèixer com és la naturalesa. Tot això conforma la doxa, que va lligada amb els sentits. Per sobre de Piscis tenim Dianoia, que és el coneixement matemàtic, no necessita els sentits, sorgeix a partir de la deducció.

El coneixement intuïtiu(Noesis) és el més important, capta les idees, la bellesa ideal... I això forma el que es denomina l’Episteme.

Això és el símil de la línia. Per tant, la línia vertical, grau d’existència i  la del coneixement, va del més pobre al més pur/ric.

LLIBRE VII

Al mite de la caverna se’ns presenten dues maneres de viure:

  1. Aquella vida lligada al coneixement que prové dels sentits, alhora lligada a aquell coneixement que prové de la tradició que no ha passat per un procés.

  2. Aquella vida lligada amb la intel·ligència, pensament crític i coneixement.

Ens diu que ens imaginem una caverna, a l’interior de la qual hi ha unes persones lligades pel coll i per les mans. Darrere d’aquesta gent hi ha un mur on hi ha altres persones que es mouen, es desplacen i porten objectes.

Tenim foc que genera unes ombres que es projecten a la paret. Pels presoners les ombres són la seva realitat, entre ells parlen, saben quina vindrà primer, quines després... Imaginem que a un el deslliguem i l’obliguem a sortir. Quan arribi a la porta de la caverna no podrà sortir ja que la llum del sol li cega, així que primer haurà de sortir a la nit per veure les ombres, les estels i adaptar-se a la nit. Poc a poc podrà contemplar la naturalesa, la llum de les primeres hores. Finalment podrà contemplar el sol en la seva plenitud.

Però ara imaginem que l’obliguem a tornar a l’interior de la caverna a explicar als seus companys que ha vist. Ell no voldrà tornar però l’obliguem, inicialment no podrà veure les ombres no s’encordarà de l’ordre, se’n riuran d’ell i si els intenta alliberar l’acabaran matant. Aquí fa referència a Sòcrates. Sòcrates és el primer que intenta ajudar als seus conciutadans fent que pensin per ells mateixos i que trenquin les seves cadenes, Això és una equivalència amb el símil de la línia. L’interior de la caverna es correspon amb l’àmbit sensible, i l’interior amb l’àmbit intel·ligible.

LLIBRE VIII i IX

Aquests llibres estan dedicats a la política. Aquí s’ha de donar resposta al Repte de Glaucó(IX).

LLIBRE VII

Ens mostra la degradació per la que passa tot el sistema polític en el llarg del temps. Cada cop el sistema polític que substitueix a l’anterior és pitjor. És un procés inevitable a no ser que algun dia les polis siguin governades pels filòsofs. Aquest procés és:

El punt de partida és: perquè les persones vivim en societat?

Plató diu que és per necessitat ja que no som outactics, és a dir, que cadascú de nosaltres ens pot satisfer totes les necessitats que tenim.

El primer tipus de societat/organització social que fem és la família. En aquestes famílies governa el patriarca, la persona més vella i amb més experiència. Ell diu que és un sistema polític just perquè el patriarca pren les decisions pensant en el bé de tota la família.

Diferents famílies s’uniran per formar una polis ja que una família sola no pot satisfer totes les necessitats.

La ciutat esta governada per tots els patriarques, és un sistema aristocràtic i és just perquè pensem en el bé de tota la seva comunitat.

En un moment els joves, els que tenen força i forma física, els militars, venen a governar perquè diuen que els vells ja no poden. Així que s’acaba establint una timocràcia, és a dir, el govern dels joves, dels militars.

Aquí ja comença la degradació del sistema polític ja que la finalitat del govern ja no és el bé de tota la comunitat. S’aniran enriquint i al final acaben governant els que tenen diners. La democràcia acaba portant cap a l’oligarquia, és a dir, governen els que tenen diners. És un sistema més injust que l’anterior, governen pensant en sí mateixos i els que l’envolten.

Arriba un moment que la resta de la societat no està d’acord amb això. El poble derrota al govern oligàrquic i això porta cap a la democràcia, el govern de la majoria.

És un injust perquè no pensaven en el bé de tothom ja que les decisions les prenen marginant a un part de la societat, la aristocràcia. La democràcia acaba generant el sorgiment del pitjor sistema polític que hi ha, la tirania. El tirà és aquella persona que governa pel seu propi bé, això porta a la dissolució de la societat i hem de tornar a començar(visió circular del temps).


LLIBRE IX

Es donarà resposta al Repte de Glaucó. S’ha de demostrar que Trasímac no té raó quan va dir que les persones injustes viuen millor que les justes. Ho farà analitzant la vida de la persona més injusta, el tirà. Veurem si aquesta persona viu millor que una justa o no, analitzarà la vida del que podríem denominar un “model ideal” d’un tirà.

Model ideal: tirà jove, bell, que té tot el que vol (riquesa, amor...), la seva vida gira al voltant del desig, tot allò que desitja ho aconsegueix. El que passa és que el desig no té fi, quan hem satisfet un desig, ens sorgeix un altre, per tant, no serà felíç perquè sempre desitjarà coses.

Com viurà? Estarà rodejat de gent, de dos tipus de persones: les que li tenen por (la por és irracional, per tant, està rodejat d’irracionalitat, que pot ser perillosa) i les que estan per interès (estan amb ell per obtenir qualsevol cosa, no són de fiar).

Que li falta a la vida del tirà? Una de les figures més importants pels grecs són els amics, que són importantíssims perquè poden donar cohesió a una societat. Un amic és el doble d’un, aquell en el qual tu t’hi reflecteixes i ell en tu. Aquest tirà no té amics, per tant, no és felíç; així queda demostrat que les persones injustes no viuen millor que les justes.

Entradas relacionadas: