Poesia i Teatre Català de Postguerra: Espriu, Martí i Pol

Salvador Espriu: entre el mite i la realitat

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913 - Barcelona, 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català que, a causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando Pessoa, autors com ell, també hermètics i cabalistes.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, i la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que sigui considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu evoca el món destruït per la guerra, amb el qual identifica la Sinera mítica. Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb Final del laberint, lligat a l'experiència mística.

La posició mística de Final del laberint canvià a La pell de brau, el llibre de més importància d'Espriu. Va passar d'una obra considerada metafísica a una altra de realista.

A La pell de brau, Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i emprava tècniques antigues. No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana i espanyola del moment. La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats i cantats per Raimon va contribuir a la popularització de la seva obra.

La poesia catalana de les darreres dècades

Al començament de la dècada dels setanta es recuperà l'obra de Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme.

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà aquestes característiques:

• Nous paràmetres del codi textual: pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment.
• Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX (simbolisme, l'avantguardisme...).
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixa d'utilitzar-se per a narrar. Usada amb imaginació i ambigüitat, s'emprà per a suggerir i evocar.
• Nous arguments: els poetes plantejaren punts de vista innovadors: la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició familiar, cultural...

L'any 1973, la poesia valenciana, simultàniament al que s'esdevenia en la poesia catalana, s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents van ser Joan Navarro i Salvador Jàfer. Amadeu Fabregat fixà en l'antologia generacional Carn fresca aquest canvi d'orientació.

Durant els anys vuitanta, la poesia continuà, si fa no fa, els mateixos paràmetres. Els poetes elaboren una visió de la realitat des del "jo", a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d'experiències personals. Als anys noranta, els poetes abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Tendiren cap a l'autobiografisme i l'intimisme i sovint manifestaren un acusat escepticisme. La pretensió era una obra ben escrita.

Miquel Martí i Pol: el poeta del poble

Miquel Martí i Pol ha estat el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques. La seva constant referència a la situació social i nacional catalana havia fet que molts dels seus poemes fossin sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials.

Martí i Pol havia nascut en el si d'una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la seva precària situació econòmica familiar, als 14 anys va començar a treballar com a comptable.

Al final dels cinquanta es va afegir a la Nova Cançó com a cantautor. S'afilià al PSUC i fou membre de l'Assemblea de Catalunya.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seva obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes de la seva evolució: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seva superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida. La seva poesia fon un temps interior, personal i subjectiu amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot el seu discurs, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seva biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

El 1997, el Parlament de Catalunya va proposar Martí i Pol per al premi Nobel, amb l'aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s'han traduït a l'anglès, l'asturià, el castellà, l'eslovè, el francès i l'italià.

La renovació del teatre català

El teatre sota el franquisme

El règim franquista va prohibir les representacions teatrals en valencià o català. En conseqüència, el gènere es va desconnectar dels nous corrents europeus i nord-americans fins després de la Segona Guerra Mundial. El 1946, la censura va permetre per primera vegada obres que no fossin en castellà, però les traduccions continuaren prohibides.

A València, el públic demanava teatre d'evasió i es programaven funcions còmiques que responien al model del sainet, com ara la revista musical La cotorra del mercat i El tio Estraperlo. Autors com Faust Fernández plantejaren en la premsa que l'escena valenciana s'obrís a nous plantejaments escènics i que s'inspirés en conflictes reals de la societat.

A Barcelona es formà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que va aconseguir treballar amb uns mètodes rigorosos. Programaren clàssics, editaren traduccions i posaren en escena obres d'autors com Joan Oliver o Salvador Espriu.

Grans dramaturgs de la renovació

Joan Oliver va escriure comèdies en què criticava mordament la burgesia. Joan Brossa fou el millor representant del teatre d'avantguarda, inclinat a les formes surrealistes. Feu un treball important en el camp de la investigació teatral, barrejant diferents tècniques. Escrigué una obra dramàtica abundant, basada en aspectes de la vida quotidiana. Manuel de Pedrolo es centrà en el tema de la llibertat, amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco.

En l'àmbit valencià, la renovació fou possible quan diversos activistes teatrals trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana. En aquells ambients aparegué una nova generació de dramaturgs, més ben formats culturalment, entre els quals cal destacar Martí Domínguez i Barberà.

El teatre de l'absurd de Manuel de Pedrolo

Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, a pesar que, pròpiament, només presenta una etapa central sòlida, que situem en la segona meitat de la dècada dels cinquanta. En aquest període, Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds: sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seves dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència.

Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Preocupat per la condició de la persona en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd.

El seu teatre és pessimista perquè pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d'uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d'explicar sense que això signifiqui que no tinguin interès pel món dels altres. Molt sovint, els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.

Cap a un teatre contemporani

A començament dels setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent, descendents del teatre de cambra i del teatre universitari. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental.

Avui en dia, els autors segueixen elaborant la matèria verbal dels espectacles, però s'han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d'antigues convencions i, de l'altra, s'han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc. La simbiosi entre autor, director i actors ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi hagi autors que no s'han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Carles Alberola o Sergi Belbel.

Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencià contemporani. És autor d'una abundant producció dramàtica, amb obres com El verí del teatre, molt representada arreu del món, o la comèdia Indian Summer. Sirera també ha fet diverses adaptacions i des de 1995 escriu sèries televisives.

Els autors dramàtics plantegen les seves obres tenint en compte l'ús coherent dels recursos propis de la teatralitat, com ara la configuració dels personatges, les gradacions climàtiques de l'argument, l'explotació dels esdeveniments i la dosificació premeditada dels efectes teatrals perquè l'espectador pugui anticipar-se a l'actuació projectant-hi les seves pròpies hipòtesis.

D'altra banda, hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel.

És una teatralitat poc interessada en els problemes de l'actualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els col·lectius. Es forjà en els tallers de Dramatúrgia del valencià Sanchis Sinisterra a la sala Beckett de Barcelona.