Poesia humorística catalana

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,49 KB

 
13.

La literatura del anys 20 i 30

: Dins aquest període podem diferenciar tres etapes emmarcades per esdeveniments històrics i extra literaris que, tanmateix, determinaran l’evolució de la literatura d'aquests anys.
–13 de Novembre de 1923. Cop d’Estat de Primo de Rivera que inicia una etapa de dictatorial que propiciarà l’anomenada “literatura d’evasió”. Tanmateix, podem considerar que cap el 1925 la literatura catalana és ja una literatura consolidada al nivell de les altres literatures europees: “normal”, en definitiva.
–14 d’Abril de 1931. Proclamació de la Segona República, que comportarà l’accés al poder de la burgesia. S’ençata una època rica en iniciatives culturals renovadores.
–18 de juliol de 1936. Cop d’Estat que provoca una guerra de tres anys de durada seguida d’un llarg període dictatorial, l’inici del qual coincideix amb la Segona Guerra Mundial. Durant els anys de la guerra, la majoria d'autors es posarà al servei de la causa republicana, això durà com a conseqüència una cultura i una literatura pamfletària i propagandística. La petjada de la guerra i de la postguerra la trobarem en gairebé tots els autors catalans, però això ho estudiarem als temes següents.
13.1 La novel·
La dels anys 20 i 30
: Durant el Noucentisme la novel·la gairebé va desaparèixer del panorama literari català. El
corrent que aleshores dominava el panorama literari europeu era el de la novel·la psicològica. A Catalunya, el 1925 esclata
el debat sobre la novel·la amb l’article de Josep M. De Sagarra “La por a la novel·la”, i la conferència de Riba “Una generació
sense novel·la”, debat al qual s’afegiren altres intel·lectuals com Josep Pla que conduirà a un complet programa per
estimular la producció novel·lística.
Aquest esforç portarà com a conseqüència un espectacular reviscolament del gènere. Per una banda, vells novel·listes com Puig i Ferrater tornen a publicar, per l’altra apareix una nova generació de novel·listes que la guerra aturarà o estroncarà.
D’entre els nous autors distingim dues tendències:
Els marginats, amb Miquel Llor i Sebastià Joan Arbó al capdavant, són autors autodidactes, d’origen modest que adoptaren com a protagonistes de les seves ficcions uns personatges contradictoris i turmentats, que entren en conflicte tant amb ells mateixos com amb l’entorn on viuen aïllats. Aquests autors presenten la dona com a àngel o dimoni, en qualsevol cas un personatge amb qui les relacions amoroses són impossibles, mai com una possible companya. La infantesa, simbolitzada per l’aigua, esdevé un mite i és l’únic període de felicitat en uns universos de ficció marcats per la desolació i el pessimisme.
Els integrats, com Carles Soldevila, Francesc Trabal i C.A. Jordana manifesten a les seves novel·les una decidida voluntat de modernitat, a partir d’uns protagonistes que viuen ben integrats en la burgesia barcelonina d’aquells anys, com els seus autors. La problemàtica dels seus personatges, defugint el dramatisme i la crispació dels novel·listes “marginats”, serà únicament d’alliberació personal, de recerca de la felicitat. Les figures femenines són el centre i el fil conductor de les novel·les. A través d’un llenguatge viu i col·loquial, molt diferent del dels marginats, molt més literari.
13.2 La poesia postsimbolista o poesia pura
A partir dels anys vint del Segle XX, poetes com Paül Valery, R.M. Rilke, T.S. Elliot, Jorge Guillén i el mateix Carles Riba, recullen l’herència simbolista a partir de la qual volen trobar una expressió lírica que tengui valor per ella mateixa, que no admeti “traducció” en altres termes explicables o més planers, la poesia pura.
El cop d’estat de 1923 afavorirà l’aparició a Catalunya de les actituds derivades del simbolisme, l’anomenat postsimbolisme, ja que durant la dictadura de Primo de Rivera els poetes catalans es varen veure obligats a callar moltes coses a causa de la censura, això menà els poetes a evadir-se d’aquesta realitat que els desagradava o a disfressar-la. Això propicià els processos d’idealització que donaren com a resultat una poètica que pretengué arribar a l’absolut a través del somni, de la cultura; una poesia on els elements exteriors al poema hi són absents, en definitiva, l’anomenada poesia pura. Aquests fets facilitaren l’assimilació de l’estètica simbolista per part dels poetes d’aquesta generació. L’esclat de la Guerra Civil va fer que la situació canviés i alguns poetes es veieren obligats a retornar a la realitat i abandonaren l’estètica de la poesia pura. Els representants catalans més importants són Carles Riba i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma 1913-1938) L’obra de Rosselló-Pòrcel és curta, com també ho fou la seva vida: tres reculls que reuneixen una seixantena de poemes: Nous poemes, Quadern de sonets, i la seva obra més important Imitació del foc publicada pòstumament.
La seva poesia transmet la palpitació directa de la vida íntima i de la circumstància històrica. La seva mort prematura el convertí en un mite, en un esbós del poeta que hauria pogut ser. Exercí una influència notable en els poetes de la seva generació i ens deixà un seguit de grans poemes, entre els que destacam “En la meva mort”, “Castell de Bellver”, “A Mallorca durant la Guerra Civil”, “El captiu”, etc.
Rosselló és el primer poeta de l’illa que trenca amb la tradició de l’Escola Mallorquina, per bé que la seva poesia es troba fortament arrelada a la seva terra, Mallorca.
Rosselló rebé diverses influències, tant d’autors com de tendències literàries. Quadern de sonets i Imitació del foc queden dins el Març de la poesia pura on es barregen el mestratge de Carles Riba i la influència directa dels poetes castellans de la Generació del 27 (Guillén, Lorca, Albertí, Salinas). Rosselló-Pòrcel intentà bastir la poesia pura a través del Barroc, i no solament imità la poesia de Góngora en els recursos formals (metàfores, imatges, estrofisme), sinó que també imità els poetes barrocs catalans. Per exemple al poema “A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç García” la referència al rector de Vallfogona és prou clara. La influència de la generació del 27 s’evidencia també en l’ús de la poesia popular, en el cas de Pòrcel de la poesia popular mallorquina. Una altra faceta del poeta foren les seves provatures en el camp del Surrealisme; el poema “Auca” n’és un exemple.

Entradas relacionadas: