Plató: Coneixement, Sentits i la Naturalesa de l'Ànima

L'Adquisició de la Saviesa Segons Plató

1. Breu Explicació del Contingut del Text

Per conèixer la veritat i la ciència, els sentits no són fiables ni vàlids, ja que no ens podem refiar ni de la vista ni de l'oïda, que són els sentits més informatius. La sensibilitat, per tant, no és digna de confiança.

2. Significat d'Expressions Clau en el Text

a. L'Adquisició de la Saviesa

En el context platònic, hi ha dos tipus de saviesa:

• Doxa: Un saber imprecís i inexacte, adquirit a través dels sentits.
• Episteme: Un saber exacte i veritable.

Sòcrates, en no considerar-se savi, estima i cerca la sofia (saviesa). En el text, Sòcrates es refereix a l'episteme, un saber que no sigui mera opinió i que sigui, per tant, una saviesa real i científica.

b. L'Ànima

El text es refereix a l'ànima intel·lectiva, concretament a l'Auriga, l'intel·lecte, que és la facultat humana que es separa dels sentits.

3. Per Què els Sentits No Són Fiables Segons Plató?

En relació amb el coneixement, Cràtil defensava el mobilisme, és a dir, que tot canvia i, per tant, no podem afirmar res, ja que un cop afirmat, ja ha canviat i ja no és (una versió radical de l'escepticisme). Encara que, segons Plató, Cràtil (sofista) no té present cap altre coneixement que no sigui el sensible.

El que afirma Cràtil és cert, però només quan parlem del món sensible. Els sentits no poden captar l'ésser, tan sols les aparences. La sensibilitat no pot reduir la multiplicitat a la unitat. Però la ciència és certa com a coneixement de les coses que sempre són, com les essències formulades en les definicions de la geometria o la moral. Els geòmetres han conegut allò que és, igual que Sòcrates.

Els intel·ligibles són realitats independents del món sensible, anteriors a ell, no adquirides a partir d'ell. Les coses materials són imperfectes, i això ho sabem perquè les comparem amb els ideals. Però l'ideal no el coneixem a través del material; és al contrari. Coneixem les coses mundanes perquè prèviament coneixem les idees.

L'home s'estranya del món material, ja que és un estranger vingut de fora i que enyora el seu origen, el món de les idees. Per tant, el desig de saber és un desig de retorn.

La Línia Dividida en Segments

Aquest concepte il·lustra el procés que segueixen els humans per arribar a una idea. Les idees, encara que estiguin separades dels sentits, són el veritable ésser, de caràcter diví.

4. Comparació del Concepte d'Ànima: Plató vs. Aristòtil

Per a Plató, l'ànima és immortal. Reneix moltes vegades i ha vist totes les coses, tant les d'aquest món com les de l'Hades. Parlem del dualisme antropològic: l'home és ànima que s'ha unit al cos de manera violenta i accidental, i és una unió temporal. Un cop separada, serà jutjada i la seva sort dependrà de si ha obrat i cercat la virtut o, per contra, el vici.

Per a Aristòtil, en canvi, es rebutja el dualisme platònic i es diu que l'ànima és la forma de la substància del cos. No és una unió ni temporal ni accidental. Seguint la seva teoria de l'hilemorfisme, el cos actua com a matèria i l'ànima com a forma. Per tant, no serà possible que l'ànima sigui immortal en el mateix sentit que per a Plató.

5. Raonament: Veritat (Ànima) i Error (Cos) en Plató

Com hem dit anteriorment, segons Plató, l'home posseeix un dualisme antropològic. A través dels sentits es capta un món sensorial, encara que aquests són erronis, tal com diuen els poetes (i és de coneixement general), i per tant només mostren les aparences de les coses en si i et poden fer dubtar i enganyar-te.

L'ànima, per contra, és l'única que ens permet conèixer la veritat (perquè és immortal i reneix moltes vegades). L'ànima ens mostra les idees intel·ligibles, que sempre són. Aquestes no depenen del món material, ja que formen un altre món, el món intel·ligible (dualisme metafísic).