Plànol radiocèntric

5. La morfologia urbana: el plànol de la ciutat

5.1. Emplaçament i localització

Emplaçament: lloc físic concret on es troba una ciutat

Depèn de: 

• Topografia del terreny
• Funció per la qual va ser creada

Localització: La seva situació respecte a altres llocs. Relacionada amb la funció

5.2. Tipus de plànols

• Plànol irregular
• Plànol radiocèntric
• Plànol ortogonal

5.3. La morfologia urbana al Segle XX

• La ciutat jardí
• La ciutat funcionalista o racionalista

5.2. Tipus de plànols

- Plànol irregular: Coincideix amb la part antiga de la ciutat. Fa referència a la ciutat preindustrial d’origen ROMà o medieval.

Les antigues muralles eren una frontera infranquejable per al creixement urbà i el límit precís amb el món urbà.

- Plànol radiocèntric:  Des d’un punt central parteixen carrers i avingudes, com si fossin radis. El plànol es completa amb l’obertura de vies concèntriques, com cinturons urbans, que connecten el barris sense haver de passar pel centre.

Exemples: París, Moscou i Amsterdam. També Tarragona.

- Plànol ortogonal: Plànol reticular o en quadrícula. Els carrers es tallen perpendicularment entre ells. Illes quadrades i edificis amb disposició ordenada.

Afavoreix els desplaçaments pels eixos horizontals i pels verticals. Complica els trajectes transversals. 

L’Eixample de Barcelona és un dels més coneguts a Espanya. Obra d’Ildefons Cerdà, aprovat el 1863. 

5.3.La morfologia urbana al Segle XX

Dos models bàsics: La ciutat jardí i la ciutat funcionalista o racionalista.

• La ciutat jardí: Proposta de l’urbanista anglès Ebenezer Howard. Creació d’una tram de carrers que integressin habitatges de tipus unifamiliar de pati i jardí. 30000 habitants com a màxim. Caràcter autosuficient.
• Els barris d’habitatges adossats de moltes ciutats espanyoles són una herència totalment alterada d’aquelles cases jardí angleses del començament del Segle XX.
• La ciutat funcionalista o racionalista: Construir blocs molt alts de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per a zones verdes obertes. (Le Corbusier)

L’arquitectura havia de ser útil més que bonica.

6. Les funcions urbanes

6.1. Activitats i funcions urbanes:

• Funció residencial: Comporta equipaments i infraestructures per tal d’assegurar el benestar dels ciutadans. Inclou tota la ciutat. Hi sol haver:
  • El barri vell. Sovint degradat i amb pocs serveis. De vegades revaloritzat per processos de gentrificació.
  • Eixamples. Bones condicions d’equipaments i serveis
  • Perifèria. Barris obrers. Preus del sòl més baixos
• Funció comercial: Intercanvis de productes i serveis.

Apareixen moltes activitats terciàries relacionades amb aquesta funció.

• Funció industrial:  Paper històric molt important en la conformació de les ciutats. Actualment se solen instal·lar a prop de les ciutats als polígons industrials.
• Funció militar: Motiu fundacional de moltes ciutats. Refugi o base estratègica.
• Funció política i administrativa: Les capitals són nuclis de poder. Abunden els funcionaris públics i els centres de decisió públics i privats.
• Funció cultural: Centres religiosos, educatius i de recerca apareixen en les ciutats.
• Funció lúdica i turística: Algunes ciutats tenen com a funció principal el turisme gràcies a l’atractiu del seu patrimoni cultural.

6.2. El centre de la ciutat: funció comercial, funció administrativa i funció simbòlica

L’àrea central d’una ciutat acostuma a coincidir amb el barri històric i amb els primers eixamples. Fa de referent simbòlic perquè s’hi concentren molts atractius.

  Els alts preus del sòl foragita les funcions i les persones que no poden assumir el preu.