Jo pensant Descartes

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 27,62 KB

 

HUMANISME REAIXENTISTA


Alguns historiadors fan coincidir l’inici d’aquest Renaixement amb la caiguda de Constantinoble. D’aquesta manera, podem dir que el Renaixement va començar a Itàlia al segles XIV i va perdurar fins més enllà del Segle XVI, estès ja per tot Europa. El Renaixement es caracteritza, culturalment parlant, perquè és  un moviment molt heterogeni. La multiplicitat de les idees i la varietat de les creences interessos és el que tothom està d’acord a destacar.Des del punt de vista filósòfic, coincidim a remarcar que l’orientació pròpia d’aquest període és l’humanisme.L’humanisme es va iniciar a Itàlia com un programa educatiu amb l’objectiu de formar als intel·lectuals en disciplines com la poesia, la retòrica, la història i la filosofia. Perquè aquesta formació fos íntegra, es considerava necessari recórrer als clàssics, prescindint de la interpretació i traducció que n’havien fet els pensadors de l’època medieval. El concepte d’humanisme es va associar amb el retorn i la recuperació de la literatura i el pensament grecollatins. Es va convertir en un moviment molt més ampli i general, el qual va donar a conèixer i va difondre les idees clàssiques sobre temes de gran abast. Avui en dia, s’entén per humanisme un corrent filósòfic que destaca i dignifica l’ésser humà i tot el que s’hi relaciona. 

FACTORS DE CANVI

En l’aparició del Renaixement i l’humanisme van ser decisius uns esdeveniments que van posar les bases per a un nou pensament. Aquests són els factors principals de la transformació renaixentista. –D’ORDRE RELIGIÓS
: Les desavinences entre el poder polític i el religiós, juntament amb la falta d’autenticitat religiosa d’alguns clergues, van provocar que els intel·lectuals del moment tinguessin més interès per les qüestions humanes que per les qüestions religioses o teològiques. –D’ORDRE LITERARI
: L’humanisme va començar com un moviment filósòfic impulsat per poetes com Petrarca, que va reivindicar la necessitat de donar a conèixer l’obra d’autors grecs oblidats o perduts durant l’Edat Mitjana. Per això, gairebé tots els intel·lectuals d’aquesta època es van dedicar a la tasca d’interpretació, traducció i comentari de les obres clàssiques. –D’ORDRE CULTURAL
: La caiguda de l’Imperi bizantí va tenir una enorme repercussió cultural, ja que va obligar els erudits orientals a emigrar a Itàlia, on van difondre els seus estudis i van impulsar l’interès per la llengua grega i els textos clàssics. –D’ORDRE SOCIOPOLÍTIC
: La consolidació de la burgesia com a classe social, va ser el fet sociopolític més destacable, ja que va comportar una revaloració del treball, un impuls del comerç, un augment de les riqueses i una revitalització de la vida urbana. Tot això es va convertir en la causa principal de l’ensorrament del sistema feudal. En quant a la situació geogràfica i política, es va produir la consolidació dels Estats nacionals i les monarquies autoritàries. Aquests primers Estats europeus es van convertir en la llavor dels Estats moderns tal i com els coneixem avui dia. –D’ORDRE CIENTIFICOTÈCNIC
: Durant l’Edat Mitjana es van incorporar invents tècnics que van modificar costums i les tasques més trivials. Ara bé, el Segle XV va ser el més prolífic en descobriments i innovacions tècniques.

CARACTERÍSTIQUES DEL NOU PENSAMENT

: El pensament del Renaixement, especialment l’humanisme, té unes característiques que malgrat que ja despuntaven en la Baixa Edat Mitjana, ara es consoliden i es fan generals.–RETORN A L’ANTIGUITAT CLÀSSICA
: Va ser el gran motor tant de l’humanisme com de tot el Renaixement. Representa un retrobament amb la literatura i l’art clàssics i una revitalització del seu pensament i la seva cosmovisió. El món grecoromà es va convertir en una font d’inspiració per a tots els artistes i intel·lectuals renaixentistes. –ANTROPOCENTRISME
: Reivindicació del valor i la dignitat de l’ésser humà. Connecta amb l’optimisme de l’Antiguitat: n’hi ha prou amb la raó humana per a dissenyar i organitzar la pròpia existència. Va provocar que l’ésser humà es convertís en el centre de l’interès i la reflexió intel·lectuals. Encara que no es va deixar de reconèixer en cap moment la seva vinculació amb la divinitat. Focus en la possibilitat de l’esser humà per a transformar-se segons la seva voluntat en allò que vol arribar a ser. –INDIVIDUALISME
: L’home renaixentista aspirava a realitzar en ell mateix l’ideal d’humanitat; pretenia desplegar i materialitzar en resultats totes les capacitats creatives atribuïdes a la humanitat en general. Es va potenciar i va dignificar l’expressió de la pròpia subjectivitat en tots els seus aspectes. El Renaixement va ser una època que va proporcionar el sorgiment de les grans individualitats, ja que es respectaven i valoraven l’originalitat i la peculiaritat de cada artista i de cada home en particular. -

CURIOSITAT I ANHEL DE SABER

: Es creia fermament en les capacitats humanes i en el progrés del saber. Es va manifestar en una intensa activitat que comprenia tots els àmbits. La curiositat i l’anhel de saber incitaven l’home renaixentista, i per això no es limitava a un únic terreny d’estudi, sinó que explorava i buscava respostes en tots els fronts.


 

La llibertat i mecanicisme de Descartes


El cos, com tota cosa extensa, com tota la matèria, està governat per lleis mecàniques que el determinen. Si el jo pensant no fos una substància completament separada i deslligada del cos no hi hauria lloc per a la llibertat, la llibertat és un bé que Descartes proclama només perquè era lliure ha pogut dubtar de tot. L’ànima és una substància que de cap manera es pot sotmetre la lleis mecàniques i deterministes que regeixen el cos. El mecanicisme que es desprèn del dualisme antropològic té implicacions de tota mena positives i negatives. D’altra banda si tota la matèria i tota la natura són considerables una màquina, una realitat d’ordre inferior al pensament aleshores, la natura queda a disposició i el servei de l’ésser humà. L’home pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels animals ell n’és l’amo i senyor.
























Descartes EL MÈTODE:
El problema que molt aviat va preocupar a Descartes va ser el de la fonamentació del coneixement: com puc avançar amb seguretat en el camí del coneixement? Era conscient de la multitud d’errors que al llarg dels segles havien estat presentats i defensats com a veritats inqüestionables. Atès que la raó humana és una eina valuosa i eficaç, quin havia estat el motiu dels errors filósòfics anteriors? Si la raó humana és la mateixa, per què pot fer progressar la ciència i no la filosofia? La resposta de Descartes és la següent: la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia li falta un mètode adequat. Per superar aquesta manca, Descartes proposa un mètode eficaç i que ell ja ha comprovat, el mètode cartesià. El mètode cartesià serà universal, és a dir,vàlid per totes les disciplines, i estarà basat en la raó. Es tracta de reflexionar a partir de veritats evidents, de forma ordenada, una veritat rere una altra (pas a pas). Per dur-lo a la pràctica necessitem partir d’unes regles (quatre) que caldrà aplicar de manera activa en la investigació de la veritat. –REGLA DE L’EVIDÈNCIA
: No acceptarem com a vertadera una cosa que no se’ns presenti de forma clara i distinta en la nostra ment. –REGLA DE L’ANÀLISI
: Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar. –REGLA DE LA SÍNTESI
: Ordenar els meus pensaments, distingint les qüestions simples de les més complexes, i recolzar-nos en les solucions dels problemes simples per a resoldre els més complexes. –REGLA DE L’ENUMERACIÓ
: S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta per evitar les equivocacions. 

EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT

: Segons Descartes, el més assenyat és qüestionar-se absolutament tots els coneixements rebuts i anar a la cerca de veritats indubtables: fa una crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements. És el seu famós dubte universal i metòdic, que es fonamenta en les raons següents: -

LA INCERTESA DE LES DADES SENSORIALS

: Durant mil·lennis els homes van afirmar que la Terra immòbil era el centre de l’univers. Els sentits ens han enganyat moltes vegades; per aquesta raó, Descartes dubta de totes les dades que s’originen en els sentits i de tota la realitat material del món. –ELS ERRORS DE RAONAMENT
: L’ésser humà els comet sovint. Una bona part del saber tradicional escolàstic es fonamenta en la raó i en el seu poder discursiu, però en l’època de Descartes aquest saber s’ha tornat confús i incert; aleshores, és vàlid dubtar de tots els raonaments. – LA DIFICULTAT PER A DISTINGIR EL SOMNI DE LA VIGÍLIA
: Els meus pensaments podrien tenir la mateixa categoria que els meus somnis, és a dir, podrien ser únicament il·lusions? Quan desperto és quan reconec el somni com a somni, no mentre somio. Per això, segons Descartes, hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vigília siguin en realitat somnis que no reconeguem com a somnis. –LA HIPÒTESI DEL GENI MALIGNE
: Per tal que el seu dubte sigui universal, fins al punt d’estendre’s també a les proposicions matemàtiques, suposa l’existència d’un “geni maligne, astut i enganyador” que el porta a considerar com a evidents coses que no ho són.(punto y a parte). Així doncs, res no s’escapa del dubte metòdic de Descartes. Però el seu dubte no és escèptic, és un pas que es dóna amb l’esperança de trobar després una veritat indubtable. I, certament el dubte cartesià porta més enllà del dubte: s’autosupera. Aquesta autosuperació la podem observar de la següent manera: quan dubto, penso, i l’acció de pensar implica l’existència d’un ésser que pensa. Si jo estic pensant, llavors també estic existint: “Penso, aleshores existeixo”. Aquesta és la primera veritat inqüestionable a la qual accedeix Descartes. “Penso, aleshores existeixo” compleix dues funcions ben determinades: - Justifica l’existència d’un jo pensant del cos. El cos, percebut mitjançant els sentits, es troba sota el dubte metòdic. - Es converteix en un principi modèlic. Així, tot el que sigui evident, clar i distint com aquest primer principi serà acceptat com a veritat. 

LES TRES SUBSTÀNCIES

Aplicant el seu mètode, Descartes va arribar a distingir quines són les tres substàncies que componen la totalitat del que és real: el jo pensant, Déu i el món. –El jo pensant:
El dubte metòdic i universal ens ha portat a una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant, és a dir, una substància que pensa, una ànima. Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta, perquè en tinc informació a través dels sentits i els sentits no són fiables, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la meva subjectivitat. La subjectivitat, és el conjunt de pensaments, idees, representacions... Que flueixen en el meu jo. No tenim la seguretat que aquestes representacions subjectives es corresponguin necessàriament amb fets del món exterior. Així doncs, el gran repte de Descartes serà trobar la manera de conèixer si les idees sobre el món no són somnis ni il·lusions, és a dir, conèixer si hi ha coses objectives i com són aquestes coses. Ja hem observat que el jo pensa idees diferents. Aquestes idees diferents les estudia Descartes i les ordena en aquests tipus: -ADVENTÍCIES O ADQUIRIDES:Són les idees que provenen de fora, de l’experiència sensible, de la meva percepció del món o de l’ensenyament. Aquestes idees fàcilment poden resultar errònies, ja que moltes vegades tenim idees diferents sobre un mateix objecte extern. –FACTÍCIES O ARTIFICIALS: Són les idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos. –INNATES O NATURALS: Són les idees que no precedeixen de la percepció dels objectes exteriors ni han estat construïdes per nosaltres, sinó que emergeixen de la pròpia facultat de pensar. 

Déu, substància divina

Descartes considera que el jo pensant no és perfecte i que el mateix dubte metòdic s’ha establert per tal de corregir-ne els errors, il·lusions i imprecisions però malgrat això, el jo pensant poseeix la idea de perfecció innata, que en nosaltres és la idea d’un ésser perfecte: és la idea de Déu, no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes, aleshores ha d’haver estat una realitat divina la que l’ha fet surgir dins de les nostres més. Segons Descartes Déu esdevé garantia del coneixement; en Déu existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell; totes les veritats matemàtiques que descobrint hi són en Déu; les lleis de la natura són decretadas per Déu de la mateixa manera que un Rei que decreta lleis en els seus regnes. En els seus arguments a favor de l’existència de Déu, Descartes incorporara l’antic argument antològic de st Anselm. 

El món, substància extensa

A més de la substància pensant existeix un altre tipus de substància finita i creada la dels cossos, ara bé si el jo pensant i la matèria són dues realitats o substàncies independents de quina manera una idea (fet mental) influeix en una acció (fet físic), com es comuniquen entre elles? Descartes va resoldre aquestes qüestions plantejades pel seu sistema filósòfic donant-hi l’explicació següent: hi ha un punt en el nostre cos, la glàndula pineal que està situat al bell mig deI cervell, que és on s’allotja l’ànima ,des d’allí connecta amb el cos i en modifica els moviments. 


Sant Agustí d’Hipona Raó i fe
:
Reflexiona sobre les possibilitats i els límits de coneixement i reconeix que la raó i la fe pertanyen teòricament àmbits diferents però totes dues contribueixen a assolir el l’objectiu de l’home, ésser unitari que estima apassionadament la veritat divina. La raó ajuda a l’ésser humà a obtenir la fe ‘entén per creure’ , la fe orienta i guia la raó ‘creu pren entendre’. Considera que el camí de la fe és la via més segura per donar una satisfacció plena en l’amor apassionat a la veritat.Per a Sant Agustí és a l’interior d’un mateix on l’ésser humà té accés a les més elevades veritats, això només és possible si rep una il·luminació divina. La  il·luminació divina és imprescindible per accedir al més elevat coneixement, Sant Agustí anomena saviesa aquest coneixement superior i afirma que l’ànima no se sent satisfeta fins que no descansa en aquesta saviesa que és el seu gran amor. 

Déu i el món

: Sant Agustí cerca de conciliar la cultura indoeuropea, segons la qual el món és etern, amb la cultura semita o jueva, segons la qual el món és creat. Així, les idees exemplars són eternes ara bé, el material i corpori ha estat creat, i totes les coses creades tenen la seva causa en Déu. A la visió de la realitat es troba Déu, causa de tot. Després hi ha les ànimes sense ocupar espai però si temps cerquen inquietes, la veritat eterna en el seu interior. En un nivell inferior, els cossos i tota les coses materials. La innegable realitat del mal és un problema. Sant Agustí a partir de Plotí afirma que el mal és negativitat, privació, manca d’ésser no una llum impregnada de mal, si no manca de llum o foscor, pròpiament el magne no és ésser i com que només l’ésser ha estat creat per Déu, el mal no prové de Déu. Juntament amb la creació material del món fou creat el temps, abans de la creació no hi havia temps. Només el Déu etern i ser etern vol dir estar fora del temps, no tenir un abans ni i un després. La realitat del temps és un altre problema, són molts els moments en que Sant Agustí es presenta com un home perplex per la immensitat dels problemes que es planteja. Malgrat a tot arriba a considerar que ni el passat ni el futur existeixen, només el present existeix realment, ja que el passat només existeix la present que el recorda i el futur només en el present que l’imagina. 

Visió de l’ésser humà
(Antrpologia): A l’hora d’entendre l’ésser humà, sant Agustí segueix el model dualista platònic: l’home és una ànima immortal. Aquesta ànima no ha existit eternament, sinó que ha estat creada per Déu. Tot ésser humà te la marca del pecat original, el pecat comès en l’origen de la creació per Adam i Eva; aquesta herència explica la tendència constant de l’home a cometre el mal. Un dels temes que tots els pensadors cristians van tractar és el de la llibertat humana. Per tal d’entendre bé la concepció de Sant Agustí sobre la llibertat cal tenir present que distingeix entre - Libertas o màxima llibertat: és l’anhel d’estimar el suprem bé i de satisfer la recerca humana de la felicitat. En la seva visió cristiana, Déu és el bé suprem; amb Ell, l’ésser humà ho té tot i assoleix la màxima felicitat. Quan l’ésser humà anhela Déu i l’estima és quan fa un ús ple de la seva llibertat. Així, l’home més lliure és el qui realitza el que li és més necessari per al seu suprem bé. -Liberum arbitrium o lliure albir: consisteix en la capacitat de decidir lliurement, però és una capacitat fràgil i debilitada a conseqüència del pecat original. Només podrà elegir i fer el bé si rep la gràcia divina, do gratüit de Déu als seus elegits, amb la gràcia es transforma en libertas i tendeix al bé.






























































L’escolàstica La qüestió dels universals fou un dels temes centrals de la preocupació medieval. Els ecolàstics reconeixen diverses possibilitats a l’hora de respondre a el tipus de realitat que hi ha darrere d’una expressió universal: -

Realisme

: la primera resposta correspon a una posició de caire platònic, segons la qual l’universal és una essència o substància separada de l’individu singular, que existeix indepentment de l’experiència humana. Aquesta resposta s’ha anomenat Realisme, perquè afirma l’existència real de les idees. -

Conceptualisme

: la segona posició afirma que, certament els universals existeixen, però com a idees abstractes dins les nostres ments. Són conceptes que tant sols existeixen dins de la ment que els pensa. -

Nominalisme

: defensada per Roscelin de Compiègne i Guillem d’Occam. La tercera resposta, afirma que només existeixen les coses singulars i individuals. Els universals són simples noms que els éssers humans inventem per tal de designar una pluralitat de coses individuals amb unes qualitats semblants. No existeix la humanitat, únicament existeixen éssers humans concrets. Són simples paraules sense cap realitat al darrere. 

L’argument ontològic

El problema dels universals no fou l’única qüestió que va interessar els ecolàtics. Sant Anselm de Canterbury (1033-1109) vol demostrat l’existència de Déu, la seva realitat i considera que aquesta es desprén de la idea mateixa de Déu. Així el seu argument correspon a la posició realista pel que fa a la qüestó dels universals. Vol mostrar que l’incrèdul, quan afirma que Déu és allò més gran pensable però en nega l’existència, comet contardicció, si li manca la perfecció de l’existència, aleshores la seva grandesa ja no és completa, ja no és el més gran que podem pensar, afirma que l’ésser humà sense fe es insensat. L’argument ontològic és un argument a priori, és a dir, parteix del concepte de Déu i en treu deductivament conseqüències lògiques. 

Raó i fe

: La relació de dependència de la raó pel que fa a la fe serà modificada substancialment per sant Tomàs d'Aquino.
Al llarg del segle tretze, el desenvolupament del averroisme llatí havia insistit, entre d'altres, en la teoria de la "doble veritat", segons la qual hi hauria una veritat per a la teologia i una veritat per a la filosofia, independents una de l'altra, i cadascuna amb el seu propi àmbit d'aplicació i de coneixement. La veritat de la raó pot coincidir amb la veritat de la fe, o no. En tot cas, sent independents, no ha d'interferir una al terreny de l'altra. Sant Tomàs rebutjarà aquesta teoria, insistint en l'existència d'una única veritat, que pot ser coneguda des de la raó i des de la fe. No obstant això, reconeix la particularitat i la independència d'aquests dos camps, de manera que cadascuna d'elles tindrà el seu objecte i mètode propi de coneixement. La filosofia s'ocuparà del coneixement de les veritats naturals, que poden ser aconseguides per la llum natural de la raó; i la teologia s'ocuparà del coneixement de les veritats revelades, de les veritats que només pot ser conegudes mitjançant la llum de la revelació divina. Això suposa una modificació substancial de la concepció tradicional (agustiniana) de les relacions entre la raó i la fe. La filosofia, l'àmbit propi d'aplicació de la raó deixa, en cert sentit, de ser la "serventa" de la teologia, al reconèixer un objecte i un mètode propi de coneixement. No obstant això, sant Tomàs accepta l'existència d'un terreny "comú" a la filosofia ia la teologia, que vindria representat pels anomenats "preàmbuls" de la fe (l'existència i unitat de Déu, per exemple). En aquest terreny, la filosofia seguiria sent un auxiliar útil a la teologia. Però, estrictament parlant, la posició de sant Tomàs suposarà la fi de la submissió del que filósòfic al que teològic. Aquesta distinció i independència entre elles s'anirà acceptant en els segles posteriors, en el mateix si de l'Escolàstica, constituint-se en un dels elements fonamentals per comprendre el sorgiment de la filosofia moderna. 

Proves de l’existència de Déu

La manca d’evidència de Déu i l’absència d’una idea innata de Déu menen Sant Tomàs a desenvolupar uns indicis o camins que condueixen cap a Déu: són les cinc vies tomistes
. Aquestes vies són demostracions a posteriori, és a dir, arguments que parteixen d’observacions empíriques:

1a via


Argument del motor no mogut

Afirma que tot el que es mou, és mogut per alguna altra cosa però com que el moviment ha de començar en algun moment, ha d'haver un primer motor immòbil, que és Déu. Aquest argument pren la terminologia d'Aristòtil, el qual considera moviment com a sinònim de canvi i no solament com a moviment físic en l'espai. Assimila el motor primer a Déu, ja que aquest en començar la creació inicia l'evolució dels cossos i els esdeveniments i perquè en ser etern, transcendeix el temps que es lliga a tot canvi.

2a via


Argument de la causa primera

. Es basa en la causa. Si hi ha fets causats per alguna cosa, aquesta cosa pot ser deguda a una altra, i s'arriba finalment a allò que es causa de tota la resta, i que no és causat per res més: Déu. En aquest raonament reprèn els conceptes d'Aristòtil, en aquest cas la causa eficient. Argumenta que si es nega la causa, desapareix l'efecte, cosa que no té sentit, ja que es poden observar els fenòmens, el món, i se sap que té alguna explicació. No es pot admetre que les causes siguin infinites perquè, en posar-les en ordre, la causa segona prové de la primera; si la primera prové d'una altra ja no és primera. Els seus defensors afirmen que per definició perquè quelcom pugui causar algun esdeveniment, primer ha d'existir, ja que l'existència precedeix a qualsevol activitat o propietat; només Déu, que preexisteix, pot ser la causa de tota la resta.

3ª via


Argument de l’ésser necessari

Totes les coses i tots els esdeveniments del món poden ser-hi com no se-hi, ja que són finita. Per tant la seva existència depèn d’un altre ésser necessari exterior a ells que seria Déu.

4ª via


Argument de l’ésser perfecte

Afirma que tot el que existeix té una sèrie de qualitats que es mesuren per comparació amb altres éssers (hi ha coses més bones o més veritables que unes altres). Per poder tenir sentit la gradació, cal establir un màxim o model, i pel que fa a la bondat i altres virtuts, aquest màxim s'igual amb Déu, que és suma de perfecció.

5ª via:


Argument de l’ésser intel·ligent

. Afirma que tot tendeix a un fi, fins i tot els cossos no intel·ligents, que no poden haver-se imposat cap finalitat a ells mateixos. Per tant el fi de tot ha de provenir d'un ésser intel·ligent, que és Déu. Aquesta via és una formulació concreta de l'argument teleològic, de gran tradició posterior, per exemple amb la teoria del disseny intel·ligent. La igualació de Déu amb la intel·ligència superior prové del fet que l'omnisciència és una de les qualitats definitòries de la divinitat cristiana

Entradas relacionadas: