Palau de la musica catalana fitxa tecnica

Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades

Escrito el en catalán con un tamaño de 20,98 KB

 
1.CATALOGACIÓ
Nom/títol: Palau de la Música Catalana
Autor: Lluís Domènech i Montaner
Lloc: Barcelona
Època i cronologia: Modernisme. 1905-1908
Dimensions: obra arquitectònica monumental
Sistema constructiu i materials: ferro, vidre, ceràmica i maó
Tipologia: auditori
2.ESTIL O MOVIMENT ARTÍSTIC
2.1.L'Art Nouveau (Modernisme)
Cap a mitjan Segle XIX apareix un corrent que critica la deshumanització que comporta la difusió
de la indústria moderna i dels seus mètodes de treball. Es tracta d'una certa utopia social que cerca
retrobar els valors humans de la feina ben feta i de la solidaritat entre els homes. Aquests
plantejaments són els que animen els pintors prerafaelites anglesos, i el moviment Arts & Crafts.
Entre 1890 i 1910, aproximadament, es produeix un moviment artístic internacional que al nostre
país es coneix amb el nom de Modernisme. Aquest nou moviment proposa l'emancipació de
l'arquitectura en favor d'unes tipologies decorativistes inspirades en la natura, que intenten
reaccionar contra l'historicisme acadèmic que havia dominat l'art del Segle XIX.
El Modernisme és un moviment essencialment esteticista i integrador de les arts, i de reivindicació
del treball Artésà. Es pretén que tota manifestació artística respongui a un mateix esperit de
recreació formal: arquitectura, mobiliari i objectes d'ús, robes, joies, impremta,... A més a més tracta
de superar la vella antítesi entre arts majors i menors (la ceràmica o el mobiliari tenen la mateixa
importància que l'edifici perquè en són part inseparable).
Hi ha també un cert caire nacionalista, relacionat amb l'expressió artística de la nova burgesia
urbana, tot i la difusió internacional de l'estil. I és que l'enriquida burgesia industrialitzada i també
part de l'aristocràcia reclamen unes formes més refinades que les que ofereix la producció
industrial.
El Modernisme es va manifestar inicialment en l'artesania, amb l'ús de línies serpentejants i motius
florals i geomètrics. Aquesta mateixa idea va passar a l'arquitectura.
Pel que fa als plantejaments arquitectònics, es tracta d'utilitzar els nous materials fins a les
darreres conseqüències, no tan sols per la seva utilitat estructural sinó també per les possibilitats
expressives.
En lloc de copiar les formes del repertori clàssic (columnes, frontons,...) es busca la inspiració en
les formes i els processos de la natura; predominen les línies corbes i una abundant decoració
orgànica en murs, baranes, mobles,... Aquesta admiració per la natura no es limita a la decoració
sinó també a la planta i a l'estructura de l'edifici, concebut com un organisme viu plenament
coherent en totes les seves parts. En aquest sentit, el Modernisme, especialment el català, recull una
certa tradició gòtica.
En el Modernisme, l'edifici deixa de ser concebut com un bloc tancat i format per plans i arestes i es
cedeix la preferència a les superfícies corbes, amb línies sinuoses i ondulades, amb grans obertures i
espais buits, amb miradors i balconades que es despreocupen de la simetria, i amb la incorporació
de motius decoratius a base de material de color (ceràmica, vidre,...), ferros forjats i fustes retallades
amb formes que evoquen la naturalesa orgànica. Una llibertat absoluta regeix el traçat de les
plantes alhora que els espais interiors se sotmeten a una organització rigorosa.
El Modernisme va rebre noms diferents a cada país d'Europa. No obstant, en tots els casos presenta
una característica comuna: trencar definitivament amb la tradició i aprofitar els avantatges que
ofereixen la tecnologia i la indústria del seu temps amb la finalitat d'humanitzar l'art.
2.2.L'Art Nouveau a Europa
El Modernisme neix a Bèlgica.
En els diversos corrents modernistes europeus podem distingir 2 grans tendències:
-Modernisme ondulant, que cerca referències historicistes (gòtiques, sobretot) i posa èmfasi en la
plasticitat i l'emotivitat de les seves creacions. Predomina a Bèlgica, França i Espanya
-Modernisme geomètric, majoritari a Anglaterra i Àustria, en què predominen la línia recta i la
composició planimètrica, i que enllaça directament amb els arquitectes i dissenyadors del
funcionalisme.
2.3.El Modernisme a Catalunya
La recuperació de la cultura catalana que s'inicià amb la Renaixença és una empresa en la qual
continuen immersos la major part dels artistes i intel.Lectuals catalans fins als anys 30 del Segle XX.
En el terreny artístic, el catalanisme de la Renaixença s'havia relacionat amb el Romanticisme
historicista, mentre que a partir de 1880 la primera generació modernista substitueix la nostàlgia
historicista per una clara voluntat modernitzadora.
La modernitat en arquitectura estava representada per les grans estructures de ferro i vidre de
caràcter marcadament funcional, com els edificis dels mercats (mercat del Born i mercat de Sant
Antoní a Barcelona).
El Modernisme es planteja com la síntesi entre aquesta modernitat i la tradició constructiva,
sobretot la dels segles del gòtic. Amb aquesta recuperació de la tradició s'ha de relacionar la
utilització de la volta de maó pla o volta catalana per part dels arquitectes del final del Segle XIX,
i la recuperació del maó com a material fonamental en la construcció.
A Catalunya, el Modernisme és un moviment fortament arrelat i que ha dotat de personalitat pròpia
moltes ciutats del país. La burgesia industrial pròspera, culta i nacionalista del final del Segle XIX
dóna suport als arquitectes modernistes perquè les seves obres satisfan 3 condicions bàsiques que
expliquen el seu èxit a Catalunya:
-Enllaça amb la tradició del gòtic nacional dels segles XIV-XV (la volta catalana fou inventada al
Segle XIV)
-Satisfà les aspiracions de modernitat de la burgesia per les seves innovacions tècniques i estètiques
-És un art refinat que permet que la burgesia faci ostentació de la seva riquesa i el seu bon gust.
Destaquen els arquitectes Antoní Gaudí i Lluís Domènech i Montaner.
3.CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL
El context històric i cultural en el qual s'ha d'ubicar aquesta obra és el corresponent a la Catalunya
dels anys 1905-1908.
3.1.Els antecedents del catalanisme cultural i polític
Al llarg del Segle XIX la defensa de la catalanitat i l'oposició al centralisme polític i administratiu
de l'estat espanyol van donar lloc al sorgiment del moviment catalanista.
Les constitucions liberals del Segle XIX solament contemplaven l'oficialitat de la llengua castellana.
L'ús del català com a llengua de cultura va anar disminuïnt i va quedar circumscrit a la parla
quotidiana, sense tenir cap presència en l'administració oficial de l'Estat ni en l'àmbit de
l'ensenyament. Com a llengua literària s'utilitzava tan sols en cançons, romanços i llibres de
temàtica religiosa o d'entreteniment.
En aquest context aparegué un moviment cultural de reivindicació de la llengua i la cultura
catalanes: la Renaixença (1830).
Els orígens del catalanisme com a moviment de caràcter polític i no tan sols culturals cal cercar-los,
a partir de 1830, en un conjunt de manifestacions populars (Bullangues, Jamància,...) que
reivindicaven una descentralització administrativa que atorgués més poders als ajuntaments i a les
diputacions.
Durant la dècada del 1860, el republicanisme federal va ser la principal força política que va recollir
aquests sentiments anticentralistes i que va proposar el repartiment del poder entre els governs
estatal, regionals i municipals.
El federalisme va arrelar a moltes ciutats de Catalunya i va comptar amb el suport de la petita
burgesia més radical, els menestrals i els treballadors industrials. Francesc Pi i Margall, Ildefons
Cerdà i Josep Anselm Clavé en foren alguns dels dirigents més destacats.
Però no va ser fins al 1870 quan, paral.Lelament al Sexenni Revolucionari espanyol, van aparèixer
les primeres organitzacions que es van definir com a catalanistes, perquè no estaven vinculades a
cap partit d'àmbit estatal i aspiraven a la creació d'uns òrgans de poder catalans. En aquest sentit
destaca el Centre Català de Valentí Almirall, proper al progressisme, i la Uníó Catalanista, de caire
conservador.
La presència de candidatures catalanistes a les eleccions es va iniciar com a resposta al desencís
polític creat pel desastre de 1898. L'àmplia mobilització ciutadana per posar fi al corrupte sistema
de la Restauració va culminar amb la victòria de la candidatura dels Quatre Presidents a les
eleccions de 1901. Aquesta victòria rotunda va impulsar la creació de la Lliga Regionalista, un nou
partit que defensava la reforma i la modernització de l'estat espanyol com el camí per aconseguir
l'autonomia política de Catalunya. Els seus líders foren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
3.2.El paper de la burgesia industrial catalana
Catalunya va aprofitar el creixement agrícola del Segle XVIII i el sorgiment de les primeres
manufactures d'indianes per iniciar la Revolució Industrial. Si la Gran Bretanya era la fàbrica del
món, Catalunya va ser la fàbrica d'Espanya fins a la primeria del Segle XX.
Com a la resta d'Europa, el primer sector que es va industrialitzar a Espanya va ser el tèxtil cotoner,
que es va concentrar essencialment a Catalunya.
El naixement d'aquesta indústria tèxtil es troba en la prohibició d'importar cotó filat, que va
estimular els antics estampadors de teixits d'indianes a comprar el cotó en floca i a filar-lo i teixir-lo
ells mateixos.
Aquest fet va iniciar ràpidament un important canvi en el procés de producció, afavorit per la
introducció de la màquina de vapor i la mecanització de la filatura. Com que el combustible per
a moure les màquines era el carbó i Catalunya no en produïa el suficient, aquest s'havia d'importar
de l'estranger. Per això les primeres indústries es van localitzar a la costa, en concret a prop del port
de Barcelona, i amb l'ús de l'energia hidràulica, també als marges dels rius Llobregat, Cardener i
Ter.
La mecanització va comportar una disminució dels costos de producció i dels preus de venda. Això
va estimular la demanda, que, a més a més es trobava protegida de la competència estrangera per
una legislació proteccionista. Aquest fet va facilitar l'enriquiment de la burgesia catalana i la seva
consolidació com a classe dirigent.
3.3.Els conflictes socials. L'Anarquisme
Les desigualtats de la nova organització industrial van fer que la societat catalana d'aquells anys
conegués una forta conflictivitat social (vaga de 1902). Paral.Lelament al catalanisme polític, les
organitzacions obreres van augmentar la seva força i al 1907 va néixer Solidaritat Obrera, una
federació d'organitzacions obreres que aplegava sindicalistes, socialistes i, sobretot, anarquistes (la
ideologia obrera predominant en el moviment obrer català). El republicanisme federal de caire
populista liderat per Alejandro Lerroux també va guanyar adeptes entre els obrers.
Malgrat tot, els primers anys del Segle XX la Lliga Regionalista es va afermar com a partit
hegemònic dins el catalanisme. El seu principal dirigent, Enric Prat de la Riba, va liderar la
coalició Solidaritat Catalana (1906) que agrupava totes les forces polítiques de Catalunya excepte
els lerrouxistes, els obreristes i els partits dinàstics, i que tenia com a objectiu guanyar les eleccions
del 1907. La coalició va elaborar un programa conjunt per demanar la descentralització de l'Estat, i
va aconseguir la victòria el 1907.
4.ASPECTES FORMALS
4.1.Espai exterior
El Palau de la Música Catalana presenta 2 façanés de maó vist vermell, amb arcades a la planta
baixa i una tribuna coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes de rics mosaics i busts
escultòrics.
L'edifici es tanca amb un àtic decorat amb mosaics de Lluís Bru, i una cúpula a la terrassa.
Un dels elements més rellevants a l'exterior és el grup escultòric de Miquel Blay dedicat a la cançó
popular, presidit per la imatge de Sant Jordi, a la confluència de les dues façanés.
4.2.Espai interior
A dins, l'espai interior es divideix en 3 parts ben diferenciades:
-Els accessos, on se situen dues escales monumentals
-L'auditori, on se separen el pati de butaques i les llotges
-L'escenari. L'escenari no té l'arc superior que tradicionalment sol emmarcar aquest espai, de
manera que, gràcies a aquest recurs, queda integrat plenament en l'espai de la sala
Al soterrani, al dessota de l'auditori, l'arquitecte situa les sales d'asssaig i l'administració.
D'aquesta manera, Domènech i Montaner aconsegueix una distribució racional de les dependències
interiors.
Tots aquests espais aconsegueixen una gran unitat gràcies a la profusa ornamentació que decora tots
i cadascun dels racons de l'edifici.
En aquest aspecte destaca sobretot la gran sala de l'auditori, a la qual tots els altres espais estan
supeditats. Aquesta sala està construïda amb pilars recoberts de ceràmica vidriada, amb capitells
florals i amb un sostre format per elements estructurals vistos, revoltons de maó i bigues de ferro.
Il.Luminada per la llum natural que entra a través d'una façana totalment envitrallada i situada a la
manera de mur cortina darrere les parets de maó a l'exterior, és la sala noble del Palau.
Contribueix a la il.Luminació, amb un gran efecte estètic, una gran claraboia en forma de cúpula
invertida al sostre de la sala. Aquesta claraboia central de vidres multicolors formant dibuixos,
conjuntament amb les obertures vidriades dels seus panys de paret, dóna la sensació d'invasió de
l'espai exterior. La claraboia està circuïda per sanefes de ceràmica representant poncelles de rosa.
Un altre aspecte destacable pel que fa a l'ornamentació són les escultures de Pau Gargallo que fan
referència a diverses obres musicals, entre les quals sobresurt la dinàmica representació de les
“Valquíries”, que evoquen un dels temes de la tetralogia de Richard Wagner, autor preferit i molt
representat en aquell temps a Catalunya.
Les llotges dels espectadors en el projecte original tenien unes balustrades que feien la sensació que
els seus diversos pisos donessin la imatge d'un sol “bloc de públic”. Malauradament, van ser
substituïdes posteriorment per les baranes actuals que trenquen aquesta unitat buscada.
Domènech i Montaner, com altres arquitectes modernistes, utilitza sistemes de construcció i
materials populars i sovint menystinguts com els revoltons de ceràmica, les bigues de ferro, terrissa
artística, columnes revestides amb tessel.Les irregulars de rajola, capitells neogòtics amb motius
florals, arcs ogivals i decoració feréstega vegetal.
Domènech i Montaner projectà l'edifici a partir de l'organització espacial interna, que gira al voltant
de l'auditori, concebut com una “gran capsa de vidre” i que gaudeix d'una acústica excepcional,
resultat de minuciosos i rigorosos estudis. La seva estructura és formada per un entramat metàl.Lic
que juntament amb la utilització de columnes aconsegueix un àmbit interior diàfan on les arts
menors hi són representades.
4.3.Entorn i integració urbanística
Ubicat en una cantonada d'un petit carrer del centre de Barcelona, la seva edificació en un punt tan
poc vistós respon a la voluntat dels membres de l'Orfeó de construir la seu de l'entitat a prop d'on
vivien la majoria dels cantaires i dels associats.
5.INTERPRETACIÓ
5.1.Aspectes iconogràfics
A la façana que dóna a l'accés principal hi ha un mosaic al centre del qual trobem La Balanguera
amb les muntanyes de Montserrat al fons en al.Legoria a la Pàtria. Als seus costats hi ha els cantaires
de l'Orfeó.
Al xamfrà de l'edifici, l'angle que forma la confluència de dos carrers, hi ha un grup al.Legòric
esculpit per Miquel Blay que representa la Cançó Popular. Està dividit bàsicament en dues parts:
-En una hi trobem figures femenines i infants, en representació de la llar.
-En l'altra, el món del treball: el pagès, l'operari i el pescador que sostenen la musa de la Cançó.
Sant Jordi, patró de Catalunya, senyoreja el conjunt.
A l’interior podem copsar la bellesa de les obres de Pau Gargallo amb els bustos d’Anselm Clavé
(metàfora de la música popular) i Beethoven (metàfora de la música culta). A l’escenari, figures
femenines tocant instruments i escultures de Gargallo representant les “Valquíries” de Wagner doten
de certa majestuositat el conjunt.
5.2.Significat
El Palau de la Música Catalana té un caràcter simbòlic en referència a la cultura popular i a la Pàtria
Catalana, alhora que és el símbol de la puixança de Catalunya.
5.3.Funció
El Palau de la Música Catalana va ser construït per acollir la seu de l'Orfeó Català (fundat l'any
1891) i, a la vegada, com a sala de concerts.
El fort caràcter catalanista de l'Orfeó va fer que el Palau de la Música adquirís des del principi un
gran valor simbòlic. La vinculació a l'entitat dels artistes catalans més carismàtics, la utilització de
referents populars i les al.Lusions a la pàtria catalana, ja fos mitjançant al.Legories o representacions
de les quatre barres de la bandera de Catalunya (que van haver de romandre amagades durant la
dictadura franquista) van fer de l'edifici tot un emblema patriòtic, lligat al moviment cultural de la
Renaixença.
En paraules del mateix Domènech i Montaner, “el Palau de la Música Catalana serà el temple de
l'art català i el palau del nostre Renaixement”.
6.VALORACIÓ
Lluís Domènech i Montaner es va ocupar de la construcció de diversos edificis de l'Eixample
barceloní. A partir del 1900 va esdevenir un dels grans representants del Modernisme català i va
construir edificis en els quals aconsegueix una integració intel.Ligent de l'arquitectura i les arts
decoratives (Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, de Barcelona, Editorial Montaner i Simon,
també de Barcelona,...). També va desenvolupar una important tasca docent i investigadora des de
l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
6.1.Influències i relacions
Paradigma de l'arquitectura modernista, el Palau de la Música Catalana aconsegueix combinar a la
perfecció la tradició constructiva catalana i la modernitat.
La primera s'aprecia, d'una banda, en la recuperació de materials com el maó i en els sistemes de
construcció típics, com l'anomenada volta catalana; i de l'altra, amb la recuperació de l'herència
arquitectònica del període gòtic.
Tant les innovacions tècniques, com per exemple l'ús del ferro i del vidre en l'estructura de l'edifici,
i la concepció unitària de la sala, que integra el públic i els intèrprets en un sol espai, són trets de
modernitat que el Palau comparteix amb altres sales de concert contemporànies, com l'Auditorium
de Chicago de Louis Sullivan.
A Catalunya cal destacar coetanis de Domènech i Montaner com Josep Puig i Cadafalch amb la
seva “Casa Martí” de Barcelona (seu del cafè “Els Quatre gats”), i la “Casa Amatller”.

Entradas relacionadas: