Pactes i aliances segona Guerra Mundial

1.1 i 1.2 Política expansionista de l’Alemanya nazi i feblesa de les democràcies

A nivell internacional, la primera acció de Hitler al poder va ser abandonar la SdN (1933).  Japó ja havia marxat en haver estat condemnat per l’atac a la Xina (1931); i fou seguit per Itàlia, que envaí Abissínia (1935). Així rebutjaven l’ordre internacional, desafiant la SdN i defensant la força com a instrument d’acció exterior. Alemanya començava a crear el seu espai vital mitjançant els fets consumats: al 1935 s’annexionà el Sarre després de fer un plebiscit, després iniciava el rearmament, creava una força aèria, establia el servei militar obligatori i, al 1936, remilitaritzava Renània.
El Tractat de Versalles era infringit i les democràcies no reaccionaven... La Guerra Civil Espanyola facilità l’aproximació entre Hitler i Mussolini, donant suport als militars insurgents i forjant l’aliança del bloc feixista: a l’Octubre del 36 es formalitzava l’Eix Roma-Berlín;
Al cap d’un mes es signava el Pacte Antikomintern entre Alemanya i Japó contra la URSS, al cap d’un any s’afegia Itàlia i més tard Hongria i l’Espanya franquista. S’evidenciava la feblesa de les democràcies: en la Guerra Civil adoptaren la política de no-intervenció, una falsa neutralitat que mostrava el temor al conflicte i la seva divisió política interna. Gran Bretanya, dirigida pel conservador Neville Chamberlain, liderava la política d’apaivagament, i França l’acceptava, pensant-se que satisfent les aspiracions d’unificació ètnica, Hitler aturaria l’expansió. També es pensaven que Hitler podia ajudar a frenar el comunisme i, en tot cas, guanyaven temps per millorar el seu nivell militar. Hitler ho va interpretar com una mostra de tolerància al seu programa expansionista.

1.3 i 1.4 L’Anschluss i l’expansionisme nazi; l’esclat de la guerra a Europa

Al març de 1938 els alemanys ocuparen Àustria i, després d’una intensa propaganda, van forçar un referèndum que va permetre integrar-la en el Reich (Anschluss)
; poques setmanes després van ocupar els Sudets, a Txecoslovàquia;
l’excusa era que hi vivien 3 milions d’alemanys. En cap cas va haver reaccions clares per part de les democràcies, i va ser Hitler qui convocà la Conferència de Munic amb caps de govern del Regne Unit, França i Itàlia; allà s’acceptaren els fets a canvi de garanties que no hi hauria més demandes. Però al març de 1939 Hitler ocupava la resta de Txecoslovàquia i en pocs dies la regió de Memel (Lituània), mentre que Mussolini ocupava Albània;
Tot seguit se signà una aliança militar, el Pacte d’Acer, entre Itàlia i Alemanya. Aquest cop sí provocà l’alarma entre les democràcies... El següent pas era Polònia;
Hitler veia que les aliances que aquesta tenia amb Gran Bretanya i França eren un risc. Primer va mirar d’assegurar neutralitat dels russos, que veien amb preocupació l’avanç alemany i no comptaven amb rebre ajuda en cas de conflicte.
Stalin optà pel Pacte Germanosoviètic de no agressió (Agost de 1939); signat per Von Ribbentrop i Molotov, assegurava la Pau mentre que secretament repartia Polònia i permetia a la URSS controlar Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània. Aleshores Hitler reclamà la ciutat de Danzig, de majoria Alemanya, i el dret a fer una autovia i un ferrocarril a través del corredor. La negativa del govern polonès va ser el pretext per iniciar la invasió de Polònia l’1 de Setembre; el dia 3, Gran Bretanya i França declaraven la guerra a Alemanya, iniciant la 2a Guerra Mundial.  

1.5 L’imperialisme japonès a Àsia

El ràpid ascens del Japó en el seu desenvolupament com a potència es va veure frenat per la crisi al 1930; aleshores es va plantejar la necessitat de tenir un “espai vital” propi que li permetés obtenir matèries primeres i exportar els seus productes amb seguretat. El primer pas expansionista del Japó fou al 1932 la invasió de Manxúria, a la Xina, on creà un estat satèl·lit, Manxukuo;
No va fer cas de la condemna de la SdN i seguí amb la política de fets consumats, que estimulà l’exaltació patriòtica i militar de l’”Imperi del Sol Naixent”.
Al 1934 començà a crear una gran força naval per poder expandir-se pel Pacífic. Això comportà el desenvolupament de la indústria d’armaments i un acostament a Alemanya, signant al 1936 el Pacte Antikomintern, ja que la URSS era el principal rival a la zona. El 1937 inicià la invasió del nord de la Xina i reforçà l’aliança amb Berlín i Roma. Al 1938 s’anunciava la creació de la Gran Àsia sota un nou ordre. L’inici de la guerra a Europa el 1939 afavorí els japonesos afeblint el control britànic, holandès i francès sobre les seves colònies, al 1940 ocupava Indoxina i preparava la campanya en el Pacífic, on l’únic competidor eren els EUA.

3 Europa sota el domini nazi

3.1 i 3.2 L’ocupació nazi i els camps de concentració

L’ocupació nazi tenia com objectiu sotmetre els territoris en benefici d’Alemanya; estaven obligats a contribuir a l’esforç de guerra i proveir el Reich de matèries primeres, productes agrícoles i béns industrials. Els alemanys van imposar el nou ordre a Europa. Per això va organitzar els territoris en: regions incorporades al Reich, estats satèl·lit, i territoris ocupats o regions colonitzades.
A més, es va obligar que treballadors es desplacessin a treballar a Alemanya i molts presoners de guerra eren utilitzats com a mà d’obra per les indústries. Els nazis van implantar un règim de violència i de terror.
La Gestapo i les SS, de vegades amb la policia col·laboracionista, va exercir una forta repressió sobre la població, especialment entre els resistents, que eren detinguts, deportats o executats. Es va imposar la persecució, sobretot de jueus, traslladats a camps de concentració.

Els primers camps de concentració es van fer a 1933 (Dachau)
, on anaven presos polítics (comunistes, socialistes, demòcrates...) grups ètnics i religiosos, homosexuals, etc. Al 1938 es van construir Mauthausen i Ravensbrück, on van anar la majoria de republicans espanyols. Per les seves dimensions i novetats tecnològiques (cambres de gas, forns crematoris.
..), el més representatiu va ser Auschwitz-Birkenau, on van arribar a eliminar 10.000 persones diàries. Al 1942, amb la “solució final”, van funcionar alguns camps petits exclusius per l’extermini (Chelmno, Treblinka, Sobibor)
, dissenyats per la neteja ètnica ràpida. Es van enviar polonesos, russos, gitanos i, sobretot, jueus, que van patir el què coneixem com “Xoà”, l’Holocaust, en què moriren més de 6 milions. Els camps eren espais tancats amb murs, reixats elèctrics i torres de vigilància amb metralladores. Els presos eren obligats a portar signes d’identificació i vivien en barracons i edificis auxiliars (dutxes, tallers, cuines...); sotmesos a duríssimes condicions de treball i de disciplina ferotge, amb mala alimentació, maltractaments i vexacions; la mortalitat era molt alta. Les SS eren encarregats de la gestió i explotació dels camps, en col·laboració amb empreses que s’instal·laven a prop per fer servir els presos de mà d’obra esclava.    

3.3 Col·laboració i resistència

Els alemanys van trobar col·laboracionistes entre la població dels països ocupats. Alguns industrials temorosos del comunisme o seduïts pels beneficis que els oferien, altres atrets pel nou ordre nazi, garantia d’estabilitat i anticomunisme, allistant-se per lluitar contra la URSS. També influïa el règim de terror, que amenaçava amb arrest, tortura, deportació o execució de tota oposició. Però molts dels que no acceptaven l’ordre nazi van organitzar moviments de resistència antifeixista clandestina que donava suport als aliats amb atemptats i sabotatges. El més important va ser a Iugoslàvia, on els partisans majoritàriament comunistes dirigits per Josip Broz (Tito)
, van ser clau en l’alliberament del país junt amb les tropes soviètiques. A Itàlia, des de 1943, els partisans comunistes van prendre la iniciativa contra el feixisme en una mena de Guerra Civil que els portà al triomf i l’execució del Duce. A França, l’acció antinazi va ser impulsada des de l’exterior per De Gaulle, líder de la “França Lliure”, que junt amb el “maquis” a l’interior, col·laboraren en el desembarcament i en la conquesta de París. Al final, la majoria de països ocupats van tenir grups de resistents.

4 Les conseqüències de la Segona Guerra Mundial

4.1, 4.2 i 4.3 L’impacte demogràfic, econòmic i moral

Es calcula que va haver més de 50 milions de morts,
35 milions de ferits i 3 milions de desapareguts; L’URSS, Alemanya i Polònia van ser les principals afectades. Per primer cop, la mortalitat entre civils va ser més alta que entre militars; davant la sofisticació de l’armament i el concepte de guerra total, amb bombardejos massius, genocidis i bombes atòmiques, el concepte de reraguarda ja no tenia significat. L’alliberament de presoners i els canvis en les fronteres provocaren desplaçaments forçosos de població, prop de 30 milions de persones deambulaven per Europa tot just acabada la guerra, creant sensació de caos i incertesa.

La 2a Guerra Mundial va tenir una dimensió econòmica mai vista, els estats van posar la producció, ciència i tècnica al servei de la guerra. La mà d’obra es va incrementar molt, i significà també una mobilització massiva de dones al món laboral. Les destruccions van ser enormes, sobretot en ciutats, indústries, camps, mitjans de transport i comunicacions, especialment a l’Europa oriental. La producció va baixar molt, a excepció de països neutrals i els que no havien estat atacats directament (Canadà, Austràlia, Suècia...) que fins i tot van experimentar un creixement econòmic. Els EUA van adquirir una posició hegemònica, i també l’URSS que, malgrat les destruccions, es va poder situar com a gran potència gràcies a la seva zona industrial asiàtica i el control que va fer sobre les “democràcies populars” a l’Europa Oriental.

La reconstrucció d’Europa només fou possible per la parcial conservació de la indústria britànica i francesa, el progressiu restabliment de comunicacions amb les fonts de recursos i els ajuts rebuts dels EUA. També va ser decisiva la intervenció de l’estat en l’economia i la societat europees, marcant la diferència amb el passat i el camí cap l’estat del benestar, impulsat per les victòries electorals de laboristes i altres partits d’esquerres en varis països; orientant-se cap a la recuperació econòmica però també a l’atenció de les necessitats bàsiques i redistribució de la riquesa.

La brutalitat de la guerra va qüestionar els valors en què s’havia basat la civilització europea. Els drets humans van ser sistemàticament violats, imposant-se la violència, el terror i la crueltat durant sis anys; els camps d’extermini, les massacres ordenades per Stalin i les bombes atòmiques en foren exemples. Davant això, els vencedors van crear un tribunal que definia el nou concepte del dret internacional: els crims contra la humanitat.
De finals de 1945 al 46 tingué lloc el judici de Nuremberg que assegué al banc dels acusats un grup de dirigents nazis davant un tribunal de magistrats dels EUA, l’URSS, Gran Bretanya i França. Tot i que pocs nazis van ser condemnats a mort, cadena perpètua o altres penes de presó (alguns s’havien suïcidat, fins i tot durant el procés); el fet va permetre fer públiques les atrocitats nazis i va establir un precedent perquè en el futur els actes criminals no quedessin impunes.