La ontologia segons Plató

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 14,13 KB

 

2.Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 5-15 paraules en cadaarrow-10x10.Pngcas:

A) “essència”:

El que la realitat és en si mateixa. (8 paraules)

L’autèntic ésser real, més enllà de les aparences de les coses. (12 paraules)

B) “ciència”:

Coneixement de les essències, sense basar-se en imatges. (9 paraules)

Coneixement veritable de l’ésser. (5 paraules)

3.Quines raons té Plató per assimilar l’estat de mera opinió –la mancança de veritable coneixement- a una mena de somni? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text).

En la filosofia de Plató es planteja una diferència radical entrearrow-10x10.Png dos móns: el món de les idees i el món sensible.
La distinció té arrels en l’ontologia parmenidiana i heraclitiana, i en la polèmica contra el relativisme dels sofistes que ja havia iniciat Sócrates. El món sensible està en canvi constant, res no és estable, tot neix i mor, és el món de la generació i la degeneració, on no hi ha res més que aparences imperfectes. És el món que captem amb els sentits i on vivim durant aquesta vida corporal. La nostra ànima, però, pot acostar-se, si s’allibera del cos, dels sentits, a una realitat veritable que anomena món de les idees. Les idees no són pensaments, però són intel.Ligibles, es captem amb la intel.Ligència gràcies a la dialèctica, que és el mètode de la ciència veritable. Només hi ha ciència veritable de les idees, que són substàncies eternes, idèntiques a si mateixes, immutables, impassibles, immaterials i perfectes. Aquestes idees s’ordenen jeràrquicament, i estan totes unificades per la idea de Bé, que és la veritat i la realitat suprema de l’ésser. El món de les idees és l’essència de tota realitat, i el que té el món sensible de real ho Déu a les idees en la mesura que n’és còpia, o en participa o hi aspira com a finalitat.


El coneixement que no va més enllà del món sensible Plató l’anomena opinió. Es tracta d’un coneixement que es basa en les sensacions, en el que rebem a través dels sentits. Tal com ho planteja Plató, els sentits són tan imperfectes com ho és el mateix món sensible. Per expressar aquesta imperfecció, Plató utilitza diverses metàfores. La més coneguda és la de la caverna, que apareix en el llibre VII de la República. El fons de la caverna representa el món sensible. Els homes hi vivim encadenats però sense ser-ne conscients. Només la filosofia ens pot alliberar d’aquesta presó i conduir-nos cap a l’exterior, que representa el món de les idees, on trobarem la ciència veritable que culmina en el coneixement del Bé. Una altra metàfora és la del dormir i estar desperts, que apareix en aquest fragment que comentem. En el món sensible, dins la caverna, vivim en la foscor, com si dormíssim, perquè no veiem la llum veritable del món intel.Ligible. Vivim en un món d’ombres, de somnis aparentment reals. Estem convençuts de la realitat del que percebem, però si despertéssim del somni ens adonaríem de com n’estem d’equivocats i perduts. En conclusió, l’opinió no és més que un somni dels que vivim empresonats al fons de la caverna, i caldrà ser valent per a despertar, per sortir-ne, per lliurar la batalla més important, la recerca del bé veritable armats amb l’única arma veritablement eficaç que és la raó.(464 paraules)

4.Compareu la concepció platònica del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es pugui trobar en la història del pensament.

Nosaltres formem part del món sensible, però som capaços de descobrir les Idees, que no són d’aquest món. Si no les veiem en aquest món, però les coneixem, Déu ser que les hem vist abans de venir a aquest món i ara les recordem. Així doncs, el coneixement de les idees és innat. Quan naixem, portem en nosaltres el record adormit de les Idees que hem hagut necessàriament de contemplar abans de néixer. Ja que les coses sensibles s'assemblen a les Idees, quan les observem atentament ens les recorden.Com hem explicat a la pregunta anterior, Plató diferencia entrearrow-10x10.Png un coneixement veritable del món de les idees (noesi, que es tradueix per intel.Ligència) i un coneixement precari del món sensible que anomena opinió (doxa). A cada nivell li corresponen dos subnivells:

-NOESI:

-EPISTEME. La traducció més habitual és “ciència” o “coneixement”. Es tracta d’intentar conèixer les Idees sense utilitzar ni imatges ni símils, i sobre tot, sense donar res per suposat (sense fer servir hipòtesis que donem per certes sense poder estar-se segurs). La finalitat màxima de l’episteme és el coneixement de la idea suprema, és a dir, el coneixement de la Idea de Bé.

-DIANOIA. Se sol traduir per “pensament”, o per “raó discursiva”. És una formaarrow-10x10.Png de ciència o coneixement que explica la racionalitat de les coses apartir d'hipòtesis que dóna per suposades i fent servir imatges i comparacions.

L’exemple que dóna Plató és el de les matemàtiques. Ja sabem que les línies no tenen dimensions, però les dibuixem a la pissarra (imatges). A més donem molts principis com a evidents (axiomes) sense poder-los demostrar, per la qual cosa els hem de considerar fonamentalment com “hipòtesis”.


-DOXA:

-PISTIS. Es tradueix per “fe” o “creená”. És l’opinió que no es justifica amb un raonament sòlid i rigorós, però que intenta ser “raonable”, o versemblant.

-EIKASIA. Es tradueix per “conjectura” o “imaginació” o “figuració”. Diu Plató que es refereix a les “ombres i als reflexos de les coses sobre miralls i superfícies semblants”. Entenem que es refereix al coneixement per pura conjectura, és a dir, a l’opinió infundada.

La dialèctica és elmètode metafísic propi de Plató i és el que ens permet desenvolupar l’episteme, és a dir, conèixer veritablement les idees en si mateixes. Podem diferenciar entrearrow-10x10.Png dialèctica ascendent i dialèctica descendent. L’ascendent intenta unificar allò que ens apareix com a múltiple.

No partim de les sensacions més que com a despertador del record de les Idees que havíem contemplat en una vida anterior, i ens anem remuntant cadaarrow-10x10.Png cop cap a idees més generals, intentant assolir els primers principis, fins assolir la idea de Bé, de la qual depenen totes les altres. La dialèctica descendent consisteix a recórrer el camí invers: partint de les idees generals, dividir-les en les seves espècies i gèneres, seguint les seves articulacions naturals. Es tracta també de no prendre per idèntiques dues idees diferents, ni per diferents dues d'idèntiques. Es tracta de trobar la característica diferencials que permet la correcta divisió. No captem una idea si no captem les seves relacions amb les altres idees.

Aristòtil no admet la distinció entre món de les Idees i món sensible. Per tant, la ciència és el coneixement d’aquest món físic, que és l’únic veritablement existent. Això per a Plató no tenia sentit, perquè no va saber trobar res d'estable en el fluir continu de la realitat sensible (Heràclit): si tot canvia, quan afirmo que A és B, A ja no és B. Per això Plató no va tenir més remei que considerar que les substàncies reals no eren les coses (que canvien) sinó les definicions (idees). Aristòtil canviarà la concepció de la realitat: en les coses físiques hi ha quelcom d'estable que pot ser conegut per la ciència i que anomenarem substància. Cada substància es pot definir i aquesta definició pot ser universal. La qüestió és no confondre la definició de la substància amb la substància mateixa. Per exemple: no és el mateix un home individual (en Pere) que la definició d'home (animal racional), però la definició d'home descriu allò que és estable en l'home individual i que trobem en tots els altres homes: la “formaarrow-10x10.Png” humana.

Gràcies a l’experiència, i no pas al record, podem captar la “formaarrow-10x10.Png” de les coses. La forma és la dimensió intel·ligible de tota substància, si bé la forma no pot subsistir sense matèria. L’experiència sensible (els sentits) ens permeten formar-nos una imatge de les substàncies reals que serveix de base a la “intel.Ligència activa” per descobrir l’essència de les coses, per descobrir les formes que defineixen la realitat. Un cop descobertes, les guardem en l’”intel.Lecte passiu”. Com ho fa exactament l’enteniment actiu això de descobrir la forma? No ho sabem, però el cas és que si no ho fes no podríem afirmar que posseïm un veritable coneixement de la realitat (ciència). Ja que Aristòtil està convençut que la ciència és veritablement possible, hem d’acceptar que som capaços de captar les essències a partir de les aparences.

Així tenim en Plató una teoria del coneixement apriorística. No cal fer observacions ni experiments (els sentits només em mostren un món d’aparences), sinó cercar en el nostre interior la veritat gràcies al record de la nostra vida anterior. En canvi la teoria d’Aristòtil és empirista (coneixem “a posteriori”). De tota manera, Aristòtil basa tota la seva filosofia en un supòsit indemostrable empíricament: tant la realitat com el coneixement es basen el el principi de contradicció. Així, el coneixement és un reflex de la realitat. Les categories lògiques es corresponen als conceptes ontològics fonamentals (substància i accidents). Per tant, la realitat és lògica i la lògica és real. L’experiència no pot contravenir la lògica. Si els sentits em posen de manifest quelcom que no entra dins la meva lògica, caldrà que dubti de la informació que els sentits m’ofereixen. (968 paraules)

Entradas relacionadas: