Nit de Lluna i Casa Milà: Escultura i Arquitectura Modernista

Nit de Lluna

Nit de Lluna és una peça escultòrica no figurativa representada amb tres elements de fusta: un ou de sargir, un fus de filar i una peça circular de color blau a l'interior d'una vitrina de fusta semicircular, pintada de color negre i amb una porta de vidre. Està firmada i datada a l'angle inferior esquerre del marc de la caixa de fusta amb la següent referència: "Cristòfol 1935".

La talla i l'assemblatge és la tècnica utilitzada per Cristòfol en aquesta escultura, l'assemblatge consisteix en unir diferents materials i objectes de forma que s'aconsegueixi un efecte tridimensional.

En aquesta escultura trobem un joc de contrastos, són dos objectes quotidians, que guarden certa relació d'ús, però que Cristòfol els descontextualitza, els desproveeix de la seva funció pràctica, com deduïm del títol Nit de Lluna. És a dir, dona un títol poètic a uns objectes quotidians. També contrasta la rigidesa de la línia recta (fust) amb la mobilitat de la línia corba (ou).

En aquesta composició tan senzilla destaquen dos aspectes: un eix de simetria diagonal que ve determinat per la posició del fus de filar damunt de la fusta circular, i la llum natural de l'obra, que prové del color beix de la fusta de l'ou de sorgir i del fus de filar damunt de la peça circular blavosa i a l'interior de la vitrina que està pintada de negre en tot el seu interior. La llum es reparteix de manera uniforme, i crea alguna ombra a la plataforma.

Tot això ens permet afirmar que es tracta d'una obra amb un equilibri físic real i atemporal ja que representa un tema transcendent, amb un ritme de moviment fictici remarcat pel predomini de la forma diagonal del fus de filar i amb una textura llisa, brillant, suau i dura provinent dels materials utilitzats.

En l'escultura, hi ha un efecte tridimensional i la podem mirar des de tots els punts de vista però segons l'autor, està pensada per ser vista frontalment ja que l'original està dins d'una vitrina. La composició de l'original es tancada ja que està pensada per estar a dins de la vitrina.

Pel que fa al moviment, el poc que hi ha el donen les formes circulars i cilíndriques de l'ou i la plataforma i la diagonal del fus.

Pel que fa a l'Expressivitat: expressa el món interior de l'artista, els seus records d'infantesa.

Casa Milà: La Pedrera

Avui dia la casa Milà, més coneguda com la Pedrera és una de les cases més emblemàtiques del modernisme català.

L'edifici s'aixeca a partir d'una planta irregular i lliure (per tant en realitat podríem prescindir de les parets o elements de separació d'habitacions). La descàrrega del pes de tot l'edifici es fa a partir de tot un sistema de pilars i jàsseres (una mena d'arcs que uneixen l'estructura). A més, als laterals també hi ha murs de descàrrega.

Aquest edifici ocupa la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer Provença, i consisteix en dues cases adossades amb accessos independents (un per un carrer i l'altre per l'altre carrer).

L'edifici s'organitza a partir de dos patis oberts: un aboidal i un altre més circular. Aquests permeten l'entrada d'aire i llum a les diferents plantes de l'edifici.

Cada una de les plantes (planta baixa, entresol, i uns altres 5 pisos) es distribueixen de manera diferent gràcies a que els tàbics no fan d'element de descàrrega, això permet també poder jugar amb ells, canviar-los... fins i tot van creant formes poligonals i no rectangulars, no obstant però, com a conseqüència, tot el mobiliari interior es va haver d'adaptar a aquelles estances.

Quan s'accedeix a l'edifici una escala principal donava accés al pis dels Milà, aquesta era precedida per columnes de pedra amb capitells orgànics (de formes ondulants que feien referència a la natura) amb sostres ondulants pintats juntament amb les parets, amb colors molt blaus i amb motius vegetals, veiem doncs la integració de totes les arts plàstiques. L'edifici, no té la típica escala amb renglons però si que té escales de servei, als pisos s'accedia directament des de l'ascensor, de fet, la casa Pedrera va ser el primer edifici en tenir un ascensor.

Per l'entrada del Carrer Provença, hi ha una rampa helicoïdal que conduïa al soterrani on hi havia les quadres i, més endavant, l'aparcament del cotxe.

Pel que fa a l'àtic, té un recorregut continu que es basa en la consecució de 270 arcs catenàries, fets amb maons plans per tal de no haver d'utilitzar les bigues. En general, sembla com una cova creant així, un espai especial. En aquest àtic, estenien la roba i feien les feines de la llar, per això hi havia finestres petites.

Pel que fa als elements de suport, serien els arcs catenàries, els pilars, columnes i algunes bigues que suporten el pes alliberant els murs interiors de la funció de càrrega. Els elements suportats serien les successives plantes que conformen l'edifici, l'àtic i el terrat.

Pel que fa a l'espai exterior, es tracta d'una façana ondulant organitzada a partir d'una planta baixa, un entresol i 5 pisos més. En aquesta façana les finestres, els balcons i les portes segueixen el ritme ondulant. En tota la façana veiem també la combinació de materials tradicionals com la pedra, els maons o la ceràmica blanca a l'àtic combinats amb elements nous com el ferro forjat que trobem a les baranes o a les bigues. També observem que les mides de les finestres són diferents, les de a baix són més grans i a mida que pugem es van fent més petites. Els balcons també són diferents i el terrat estaria organitzat en diferents nivells esglaonats on a més trobem unes obertures de ventilació i unes xemeneies amb formes molt gaudinianes gens regulars.