Nietzsche: Voluntat de Poder, Nihilisme i Superhome

No hi ha veritats, sinó perspectives

Les nostres creences són vertaderes perquè ens permeten viure. La veritat és l’error sense el qual una espècie no podria viure, és un error útil. Les idees de món, la lògica i la metafísica són interpretacions que fan referència al subjecte, ja que serveixen per dominar les coses. No es pot afirmar una correspondència entre el pensament del món i l’estructura real del món. El subjecte crea la il·lusió de la substància. Crea un món vertader en oposició d’un món aparent. Com que tothom raona igual, es converteixen en articles de fet. Això ho anomenem la filosofia de l’Ésser.

El cos i el seu jo

Per als passats, el jo destaca com a ésser continu i idèntic. Nietzsche dirà que la unitat és una simplificació, una invenció de la voluntat de poder. El cos és una composició de parts que han arribat a un equilibri que fa viable la totalitat, tot i l’animada part de la voluntat de poder. La voluntat, doncs, és la lluita vençuda del triomf d’una certa força. Llavors, existeixen múltiples voluntats que diuen que la vida conscient és un símptoma. Vist així, no hi ha una ànima immortal. L’ànima és el nom d’alguna cosa del cos i aquesta és l'única realitat. El jo és un instrument per satisfer les grans necessitats. Nietzsche reclama la revalorització del cos, pensa que la filosofia del cristianisme el menysprea i el veu com un pecat. Això és l’home.

Trencar l'imperatiu (moral)

Com sabem, fins al moment tenim l’imperatiu heterònom (Cristià) i l'autònom (Kantià). Venim de la moral cristiana i jueva que es basa en el bé i el mal.

La voluntat decadent

Del combat entre els impulsos pot sortir una voluntat que no sap sotmetre’s i, per tant, són una amenaça. Aquestes pulsions no acceptades seran considerades dolentes i immorals. Amenacen en destruir el subjecte. Trobem dins del que ens impedeix gaudir la vida les pulsions negades que no troben satisfacció. Degeneren i afecten els nostres instints en general i a la llarga formen un home dèbil. S’experimenta un excessiu coneixement de la raó i l’home és incapaç de viure innocentment la vida perquè no ha assolit l’equilibri. Es troba a un pas de l’enfonsament moral i sempre a què els instints degenerats trenquin el control de la raó. Aquest és l’home degenerat. Propi dels cristians i Kant. La voluntat de poder vol sempre ser més forta i créixer en la decadència. La força té dues direccions i, per tant, és ascendent i descendent. La vida activa és l’ascendent pròpia de la moral de Nietzsche. Per contra, tenim la vida reactiva pròpia de la moral cristiana (raó i Déu).

Genealogia dels valors

La moral cristiana i socràtica es basa a pensar que la vida és eterna. Les valoracions morals són signes i símptomes mitjans de defensa contra impulsos amenaçant com últim recurs de la supervivència. Elabora ideal ascètic de negació de la vida de cos i sexualitat. La veritat també és un valor moral voler trobar un món fix és intentar negar el canvi. Així que el món de les aparences és el món de la mentida i del mal. El dels éssers és el món del bé i la veritat. Bé i mal són productes de la voluntat de poder que els crea perquè li són útils per conservar-se. Nietzsche estudiarà els valors morals i intentarà dir a quin tipus de voluntat pertanyen.

Nobles i esclaus

Són dos homes que elaboren els seus valors i judicis morals. El noble és el senyor, guerrer i propietari. La moral del noble és l’afirmació de si mateix. Menysprea l’home del poble. És confiat i innocent. És feliç perquè allibera les seves energies en l’activitat (combat). Per ell no existeix ressentiment. Barbers i ferotges, troben el plaer en la destrucció. L’home feble plebeu, serf o esclau és covard i misser. És incapaç d’actuar i no pot creure en els seus instints. És la negació i la seva moral és reactiva. La seva felicitat ha de ser la passivitat. Els febles troben la força en la companyia dels altres, són del ramat. D’aquesta moral hi participa el sacerdot que nega els instints vitals. També renuncien a la lluita, es tornen interessats i perillosos. L’ànima acumula venjança. Representen el cristianisme i els jueus. La història és el camp on lluiten. La paradoxa és que els febles han aconseguit dominar els forts. Han utilitzat la moral dels esclaus. Aquesta diu que darrere la força i la manifestació hi ha el subjecte, que es pot usar o no i abstenir-se de fer mal. La moral del ressentiment crea el concepte de llibertat, però a la natura no hi ha llibertats. El fort no és lliure per a comportar-se com a feble. Però així es va convertir malvat perquè podria haver-se comportat d’una altra manera. Els esclaus són individus morals perquè no fan el mal i la seva feblesa es converteix en virtut. Mitjançant la renúncia assoleixen la voluntat moral i lliure. Creen el dogma de llibertat i els conceptes de responsabilitat i culpa. La màxima expressió d’aquesta moral és la cristiana que s’oposa a la moral de la religió dionisíaca. Combat les passions i les posa davant de Déu. Ho compara amb el socialisme i comunisme.

El nihilisme

La conseqüència que el cristianisme venci és el nihilisme. És un sentiment de confiança envers el pensament dels nobles i esclaus. Res té sentit i la sospita afecta tot el que es proposi com a ideal. L’home és un ésser igual que els altres sotmesos a les mateixes lleis naturals i la incapacitat per acceptar aquest fet crea una tolerància de l’escepticisme i profund pessimisme. L’home cau en angoixa i vergonya per haver conegut durant tant de temps els antics valors. El fet radical del nostre temps és la mort de Déu. Els homes l’han mort. Amb la pèrdua de la fe desapareix el sentit del món. No hi ha veritats eternes ni morals ja. Tot és possible i tot està permès. L’individu erra sense Déu, pàtria o classe. Ja no pot creure en les idees de raó (metafísiques). L’antic és producte d’una voluntat decadent que nega la vida i l’esdevenir. Ara el nihilisme és total. Accepta la unitat de contraris i suprimeix el món vertader. Accepta la pluralitat i moviment de la vida. D’aquesta manera allibera la força creadora de la vida i es prepara la transició vers una nova forma superior a l’home: el superhome. Hi ha dos nihilismes: el passiu (cristianisme) actiu (Nietzsche).

Missatge de Zaratustra

L'etern retorn

El superhome serà capaç d’acceptar l’etern retorn. Tot canvia. El temps és culpable i responsable i el sofreix l’acte de la venjança moral sacerdotal. Ningú dona les qualitats a l’home, per tant, ningú és la causa de la seva existència. Nietzsche proposa arguments físics, ascètics i ètics per demostrar la necessitat de l’etern retorn. Segons Nietzsche tot retorna, ja que el cosmos és circular. Si una cosa s’ha de donar necessàriament les altres també ho faran. La seva tesi és que un món sense etern retorn seria avorrit, sense gust. Ell defensa la tesi del valor ètic de l’etern retorn. Recupera el vell mite de l’etern retorn de la religió persa Zaratustra. Aquest etern retorn Nietzsche li atorga arguments hipotètics. El que pretén és que cadascú de nosaltres actuï, visqui com si l’etern retorn fos una realitat. És l’únic medi eficaç per combatre el nihilisme burgès (cristià). Si el temps és un cercle i tot retorna exactament igual, llavors tot valdria el mateix, si tot ha de passar necessàriament sense sentit ni finalitat, tot valdria igual. La qüestió és: qui voldria semblant vida? Els que siguin un si incondicional a la vida amb tot el fet terrible i bonic que conté. Tota persona que vol un instant, ha de voler tota la cadena. Tot l’univers, perquè tot està lligat. Diem sí a l’existència sencera.

Transmutació de valors

A l'obra La genealogia de la moral analitza l'origen dels valors, es demana pel naixement de la distinció entre «bo» i «malvat», i també per la utilitat d'aquesta distinció. Nietzsche fa un estudi genealògic dels valors morals occidentals i s'adona que a partir de Sòcrates i Plató i, sobretot, el cristianisme, s'ha invertit el significat primari d'allò que era considerat «bo» per a l'ésser humà. El seu objectiu és demostrar que els conceptes cristians de bondat, culpabilitat, pietat o abnegació s'han originat realment sobre la base del rancor (senyors i esclaus) contra els altres i contra un mateix, del rancor contra la vida, negant d'aquesta manera els valors naturals o nobles. El valor real de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder.

Valors tradicionals

• Submissió dels conceptes universals i les lleis de la lògica. Raó.
• La filosofia d'aquests valors comprèn que la metafísica tradicional postula l’existència d’un món ideal, el dualisme antropològic (ànima/cos) i l’existència d’una connexió causal i necessària.
• Moral: la negació dels valors de la vida i la defensa de les virtuts que li són contràriament com: humilitat, obediència, submissió.
• Els valors tradicionals es basen que el Déu cristià és fonament de tots els valors, això és el bé suprem, absolut i ple. L’home ha de sotmetre’s a una voluntat divina.

Aquests comporten un nihilisme passiu, aquest es basa que el cristianisme és l'adveniment del pessimisme dels febles. Filosofia, religió i moral són símptomes de decadència.

Valors nous

• Afirmació de la vida i les forces com a principi dinàmic de la natura i creador de tots els valors.
• Es manifesten a través del superhome com a desig de viure com a superació del bé i del mal, com a manifestació del sentit de la terra, com a voluntat de poder i de domini, de ser senyor i no esclau, com a voluntat de l’etern retorn.
• Aquests valors es basen en el superhome com a superació de l’home vulgar, és el creador dels nous valors i l’encarregat de la transvaloració, possible després de l’assassinat de Déu.

Aquests valors comporten un nihilisme actiu, el qual consisteix en transmutar els valors de la decadència, és a dir, una nova taula de valors.

La transmutació de valors, és un imperatiu ètic que exigeix la voluntat de voler cada acte i cada instant com si es pogués viure eternament. És tan joiós que vol l’eternitat de tots els instants. Amor de la necessitat d’acció de la voluntat.