Nietzsche català

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,67 KB

 

Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral,N proporciona la seva teoria sobre el llenguatge i la veritat que constitueix la base epistemològica de la seva posterior crítica a la concepció cristiana i moderna de la moral. Les seves tesis són:La invenció del coneixement constitueix el moment més arrogant de la història de la Humanitat. L' intel·lecte humà, al servei de la autoconservació, s’ha creat la il·lusió de dominar el món i ha entès el seu producte, el coneixement, com l’expressió adequada de la Realitat. Aquesta pretensió oblida un factor fonamental radicat, situat, en la pròpia naturalesa del llenguatge.
El coneixement, l’episteme, en tant que conjunt d’enunciats veritables, vol derivar aquesta veritat de la seva adequació a la Realitat.
Perquè aquesta adequació fos creïble caldria que els enunciats fossin el reflex en paraules de la Realitat i això és el que una consideració crítica del llenguatge no pot afirmar. Una paraula no és altra cosa que la reproducció en sons articulats d’un estímul i ni tan sols podem dir que aquest prové de cap font exterior a nosaltres. El llenguatge és una estructura complexa i arbitrària que no permet en absolut entendre-la com a fotografia de la Realitat Un llenguatge és un sistema classificatori i cada llengua ordena segons uns principis determinats i diferents En cap cas es pot pretendre que la paraula ens dóna la «cosa en si» d’un objecte. Les paraules designen una determinada relació dels humans amb la Realitat. No és el mateix reflectir la Realitat que manifestar una relació amb ella. La relació amb la Realitat és expressada mitjançant un procés de metàfores: primer, els estímuls sensorials són metaforitzats per mitjà d’una imatge i aquesta imatge esdevé so articulat per mitjà d’una segona metaforització. El significat exacte de les paraules no existeix. 

uNIVERSALITA Quan es pretén que la paraula es projecti més enllà del cas particular que l'ha originat i s'apliqui a una multiplicitat de situacions, expressant l'essència, formem els conceptes com a entitats universals. Així, per tant, aquest concepte, aquest universal, implica una igualació del que és desigual si tenim en compte que tota vivència que ha donat origen a la paraula és sempre individual i particular. Així, doncs, la veritat, com a conclusió d'aquesta explicació de l'origen del concepte, la veritat n'és una infinitat de metàfores i una suma d'antropomorfismes. És a dir: el llenguatge no expressa la Realitat sinó la nostra relació amb ella i la veritat no és altra cosa que un antropomorfisme, un donar forma humana a la Realitat. I és que les metàfores del llenguatge, els conceptes establerts com a canònics amb el temps, i el seu ús perllongat i repetit, esdevenen elements fixos. Aquesta és la gran ficció en què és basa la veritat i que no és sinó una il·lusió pel que fa a l'expressió de la Realitat. Per tant, la veritat és ficció i una mentida d'acord amb convencions fixes. Estil  El seu estil també contribueix en la seva batalla contra la pretensió absolutista del coneixement i la reivindicació del caràcter de ficció de tota expressió lingüística. Nietzsche escriu habitualment en aforismes dels quals n'hi ha força en els textos presocràtics i fonamentalment en Heràclit autor pel qual Nietzsche sentia una molt intensa predilecció. Un aforisme és un fragment breu, sovint no acompanyat d'argumentació, en què s'exposa una idea. Els aforismes de Nietzsche tenen, sovint, un caràcter lapidari. Tenen una intencionalitat provocadora amb la finalitat de qüestionar el pensament clàssic, el pensament il·lustrat i les creences cristianes.


Entradas relacionadas: