Música diagètica

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,37 KB

 

A bout de Souffle:


El propi Godart la va definir com una historia convencional rodada de manera completament diferent per fer-la agafa un guió que no és propi, és de Truffaut, cosa poc convencional. Que pretenia ser una seqüela dels 400 cops de Truffaut, on explica la vida d’un nen delinqüent i en aquesta pel·
lícula explica la vida d’adult d’aquest nen, i barrejat un crim real. La simplicitat del guió li permet posar a Godart tot allò que li agradava, banda sonora de Jazz, un actor que imita a Humphrey Howan i una rossa americana, que serà Jean Seberg, que havia treballat amb un dels directors fetiche de Godart i semblant a les noies de les pel·lícules de hitasdkfjkok. També li permet posar escenes intimistes, com una escena en un lavabo molt innovador. I tota la pel·lícula té un blanc i negre molt peculiar té gra degut a que esta rodada amb càmeres de 18 mm a partir de pel·lícula feta per ells mateixos. La van fer amb rotlles de fotografia de 800ASA i l’anaven empalmen i van aconseguir gravar amb molta qualitat. El que més va sorprendre de la pel·lícula va ser el muntatge perquè la càmera continua rodant quan els personatges estan fora de pla per donar sensació de espontaneïtat. Hi ha talls constant en tota la pel·lícula per evitar fosos o encadenats. I també el fet que s’elimina tota seqüència innecessària, és una pel·lícula que succeeix molt rapit. 


Tan sols començar el film apareix una dedicatòria, que esta dedicat a monogram pictures. Era una productora americà de pel·lícules de sèrie B on hi van col·laborar actors en decadència com Boris Karloff o Bela Lugosi. És un homenatge irreverent i també a tot aquell cinema que estava fet amb sentiment i no tant amb diners, perquè se sentien identificats amb aquesta manera de fer cinema. Un dels elements fonamentals que veiem en l’inici és la musica de jazz, que es molt propi del cinema americà dels anys 40-50 i sobretot dels fils d’Otto Preminger, amb pel·lícules com “L’home del braç d’or”. Preminger era un dels grans referents del director i per això no és estrany que l’actriu protagonista de la pel·lícula acabés de rodar l’ultima pel·lícula de Preminger. La musica ser ael dominant de la primera escena del film gairebé com si es tractes d’una pel·lícula de cinema mut. I ens fa una presentació rapida del personatge amb una frase que diu i amb el seu vestuari. Apareix un personatge darrera duna revista dentreteniment que esta fora de lloc, perquè va vestit com un gàngster dels anys 30, i és una mena d’heroi ROMàntic que viu del passat i d’imitar a Humphrey Hogan i és passa la mà pel llavi però molt exagerat.   

És un com una pel·lícula muda, ella mira li fa la senyal. I de repente fa un salt en l’acció, no veiem com ell s’apropa al cotxe ni que fan els propietaris del cotxe, i això és molt normal ne les novel·les vague, fan el·lipsis d’allò superlfu o insubstancial. En un primer aspecte veiem que sembla que és un tio dur però després veurem com no. Veurem l’únic fos de la pel·lícula i és quan ell fa marxa enrere i de cop ens trobem la carretera, esta fent una el·lipsis molt gran perquè saltem de la ciutat al camp. A partir d’aquí trovarem que el que fa es tallar la pel·lícula sense cap mena de fos, tot i que sigui un altre fons. La pel·lícula es converteix en un monòleg del personatge, molt insubstancial però que et defineix el personatge. Es important les visions subjectives i tot lo que son indiscretes des del seient de darrera, que són molt pròximes i molt subjectives . I això ho veurem en tota la pel·lícula que són molt pròximes i molt intrusismes tant que ell fa una broma sobre el tema, ja que mirarà a la càmera. Mentre la veu continua amb un discurs, les imatges van saltant i és una mica estrany, perquè tenim la sensació que la veu marca el temps i les imatges l’espai però no van a l’hora. No té por de trencar la línia de grisos que hi ha en tota la pel·lícula, és a dir, que enfoca als personatges en contrallum i és per donar-li dinamisme. 

Arriba fins a la autoparodia, veiem un moment que mira la pantalla i ens insulta, perquè hi ha aquest joc de llenguatges, de introduir el llenguatge publicitari. Veiem el punt infantil del personatge quan troba la pistola i comença a disparar a tothom i al introduir aquests trets de debò que li dona contrast, és tot improvisar, jugar. 

Quan el director comença a dirigir és a partir que la policia el comença a perseguir hi ha molt canvis de direcció de plans. Ens indica que el personatge ha despistat a la policia amb un contrallum que no ens permet veure com entra en escena, i així ens indica que ells tampoc l’han vist. Tot són plans molt narratius. Ell fica el cap fins del cotxe i com amb el muntatge ens explica el que passa, és un muntatge de traccions, la mirada de perfil, la pistola i seguit cau el policia. I de nou una gran el·lipsi que és ell corrents en mig del camp. Axò es lo que fa atractiva la novele vague, per una banda joc visual i molt d’ofici quan s’ha d’explicar alguna cosa i va sorprendre molt a la critica perquè semblen fetes totes improvitzant però estan molt ben pensades. 

eEs una pel·lícula plena d’escenes memorables una d’elles es la dels “camps elisis” Quan el protagonista després de prendreli el pel a una noia va a buscar a la protagonista i ens apareix un no-perfil del noi, que en el fons es un ROMàntic i en canvi ella serà una fresca. Reinventen el rol de detectiu i femme fatale, el modernitzen. La escena esta rodada amb cadira de rodes perquè no tenien carret per fer travelling. 

Es una escena molt fresca, sorprèn perquè després de veure tot el moviment veiem un pla seqüencia molt llarg. Quan entren en l’ambit intim la pel·lícula fa unes parades i es centra en els personatges. És interesant com fa aparèixer els personatges, ella surt entre els cotxes i ell apareix de fora de camp cosa que li dona aquest aspecte casual, i el que reforsa aquesta trovada anecdòtica i poc prevista es que la meitat de la escena ells estan desquenes els seguim indiscretament i els gravem. Aquest pla americà que utilitza ens va molt bé per veure el contrast entre els dos personatges, ell és un galan dels anys 30 i ella una noia moderna dels anys 50. Si ells paren la càmera para sembla com una persecució. Aixó és molt típic, té frases molt introspectives per demostrar que els personatges no estan tan buits com semlba. El contingut de la conversa és clarament lliberal va xocar molt i va fer que és parles molt de la novele vague. 

A part del final hi ha una escena que és molt petita per lo que diu ell on veiem que ell es el ROMàntic i ella passa de tot. Aquí veiem les dives de la novele vague pujem en el cotxe enfoquem un moment a ell però després tot el rato es enfocada ella encara que ell parla molt més. Retratem el personatge només perquè es bonic. Aquí vieem el que comntavem de la ruptura entre el temps i l’espai quan comença el monòleg de “Una chica muy bonita..” i ens talla 9 cops i veiem la noia amb diferents llums i ens mostra que ha passat molt de temps i va sorprendre molt. 

El final es molt espectacular a nivell de muntatge. 

Entradas relacionadas: