La Moral de Hume: La Raó com a Esclava de les Passions

La moral de Hume: la raó i la fal·làcia naturalista

Anàlisi de la teoria emotivista de David Hume, on la moral es fonamenta en el sentiment i no en la raó, i la seva crítica a la fal·làcia naturalista.

Metodologia: l'anàlisi de la virtut

La idea central que s'analitzarà per desenvolupar la teoria moral és el concepte de virtut.

Teoria de l'acció

La raó, per si sola, és incapaç d'incitar a l'acció. Només informa d'un fet, però la voluntat d'actuar o no dependrà de la sensació que aquest fet provoqui, ja sigui agradable o desagradable.

La raó és l'esclava de les passions

La raó no desapareix, sinó que el seu paper es limita. Assumeix una funció subordinada al sentiment i assenyala què és el millor per aconseguir més plaer. La finalitat última de l'acció la fixa el sentiment; la raó és passiva i neutral. Només el sentiment és capaç d'obligar-nos a preferir allò que considerem bo o dolent.

Crítica al racionalisme moral

El racionalisme moral defensa que cal mantenir les nostres emocions i afectes sota el domini de la raó. Segons aquesta visió, una persona virtuosa segueix els dictats de la raó i actua d'acord amb els seus coneixements, ja que deixar la vida en mans de les passions equival a caure en el caos i el descontrol. En canvi, la moral de Hume es posiciona com a antiintel·lectualista.

La virtut és un sentiment

Si la raó fos capaç de produir judicis morals, ho faria mitjançant la demostració o la inducció. Tanmateix, cap d'aquests usos de la raó permet concloure si un acte o una qualitat d'una persona són bons o dolents. No trobem la idea de virtut utilitzant la raó; aquesta idea deriva d'un sentiment especial que experimentem davant de determinats comportaments que manifesten algunes persones.

• Virtut: És una acció o qualitat mental que produeix en un espectador un sentiment agradable d'aprovació.
• Vici: És allò que provoca un sentiment desagradable de desaprovació.

Conclusió: La virtut o el vici no rauen tant en les accions en si mateixes, sinó en el sentiment que desperten en el nostre cor.

El paper de la simpatia (empatia)

La simpatia és la condició necessària perquè hi hagi una valoració moral. És una disposició innata de l'ésser humà per sentir el que els altres senten. Si no fóssim capaços de connectar amb les emocions alienes, mai no experimentaríem les impressions agradables o desagradables que fonamenten el judici moral.

Judicis cognitius i judicis valoratius

Hume distingeix entre dos tipus de judicis:

• Judicis cognitius: Són propis de les ciències. Descriuen fets i estats de coses, per la qual cosa poden ser vertaders o falsos, però no són ni bons ni dolents, ni bells ni lletjos.
• Judicis valoratius: Són propis de l'ètica i l'estètica. No són ni vertaders ni falsos, ja que no descriuen el món, sinó que expressen un sentiment o valoració sobre les coses.

Bellesa i virtut coincideixen en aquest aspecte. Només una persona que hagi educat el seu gust artístic pot sentir la impressió de bellesa. El gust estètic i el moral comparteixen el mateix tipus de judicis: els valoratius. Per tant, l'ètica i l'estètica no parlen de la veritat objectiva d'una cosa, sinó del sentiment del subjecte que la contempla.

La fal·làcia naturalista

La fal·làcia naturalista consisteix a intentar derivar judicis valoratius (el que "hauria de ser", propi de la moral) a partir de judicis cognitius descriptius (el que "és"). Segons Hume, aquest salt és il·legítim, ja que els judicis morals no poden derivar-se de la raó (ni demostrativa ni inductiva), sinó que són producte del sentiment.

Resum del pensament moral de Hume

1. Les teories humeanes sobre el coneixement i la moral poden considerar-se teories del sentiment.
2. El sentiment és un constitutiu essencial tant de la creença (en l'àmbit epistemològic) com de l'emoció valorativa (en l'àmbit de l'acció).
3. El sentiment és el que ens fa escollir entre un judici vertader o fals, entre una acció bona o dolenta, i entre una cosa bonica o lletja, determinant així les nostres valoracions.