Mercè Rodoreda: Anàlisi de Temes, Símbols i Tècniques Narratives

Temes Recurrents en l'Obra de Rodoreda

Els temes centrals en l'anàlisi de l'obra rodorediana són les relacions entre l'home i la dona, especialment entre l'home madur i la dona jove, tant si són consagrades pel matrimoni com si no ho són. Aquestes relacions acostumen a ser tenses, gairebé impossibles, ja sigui per raons lògiques (o suposadament lògiques) o per d'altres totalment inexplicables. La dona, sovint passiva, n'esdevé la víctima.

A aquesta problemàtica s'hi lliguen aspectes com:

• L'amor físic
• El trauma sexual
• El part
• L'amor maternal (de vegades)

Tot això s'amaneix amb el desencís dels personatges pel temps present (la infelicitat de l'edat adulta) i l'enyorança del passat (la felicitat de la infantesa).

Els Personatges Rodoredians: Un Univers Femení

Els personatges són gairebé tots femenins. Aquesta perspectiva predominantment femenina es transforma entorn d'un procés vital únic:

• Adolescència
• Joventut
• Maduresa
• Vellesa
• Mort

Cal observar el tractament divers donat a la infància.

La Recerca de la Infantesa en les Heroïnes

A mesura que passen els anys, les heroïnes de l'autora tenen una consciència clara de la vida adulta i intenten de reconquerir la infància. Així, el que a Aloma és tan sols enyorança imprecisa, esdevé un intent de recuperació, tant a La Plaça del Diamant com a El carrer de les Camèlies, novel·les de dones que deixen darrere seu la joventut. Aquest intent esdevé una recuperació total a Mirall Trencat.

Símbols Recurrents i la seva Evolució

Aquesta evolució es palesa a través d'un dels símbols recurrents: la flor o el jardí. La flor i el jardí són ja a Aloma un símbol de la infància. El jardí quotidià i modest de la primera novel·la esdevé a la darrera un lloc sagrat i mític, convertint-se en un arquetip.

L'Aigua: Símbol de Connexió entre Infantesa i Mort

En l'etapa de vellesa (a Mirall Trencat) hi ha un símbol ben propi: l'aigua, que connecta la infantesa amb la mort.

Transformació dels Símbols Constants

Els símbols constants experimenten una evolució que els va embellint progressivament:

• La casa: de modesta esdevé una torre esplèndida.
• El jardí: de senzill es transforma en un espai sagrat.
• El til·ler: es converteix en un arbre amb una forta connotació d'immortalitat (com el llorer).
• Les flors: úniques primer, són múltiples i variades després (de cirerer, lilà, violeta).

Símbols Principals per Novel·la

A més dels símbols recurrents, cada novel·la de Mercè Rodoreda en té un de principal que li dóna un sentit profund.

Aloma: La Flor

La flor és el símbol d'Aloma, que simbolitza la infància i, en un procés d'abstracció i essencialització, la felicitat.

La Plaça del Diamant: El Colom

El colom a La Plaça del Diamant és el símbol de l'opressió de la dona.

El carrer de les Camèlies: L'Àngel i la Flama

L'àngel a El carrer de les Camèlies es relaciona amb la mort i, d'altra banda, amb la llibertat de la Cecília. En aquesta novel·la, a més, hi ha la flama, símbol d'origen terrestre però d'un destí celestial. El foc s'associa amb l'acte sexual; Cecília sent una forta atracció pel foc i és una prostituta. És també el símbol de la mort que anuncia una realitat que es va apropant i que dominarà a la novel·la Mirall Trencat.

Mirall Trencat: L'Aigua

El símbol principal d'aquesta última novel·la és l'aigua (infantesa i mort). Si l'aigua és el símbol de la puresa, és lògic que l'home, en no trobar-la, tracti de recuperar-la. Ara bé, en no poder assolir-la a través de la vida, per essència impura, ho provarà en un últim i desesperat intent a través de la mort.

A Mirall Trencat, tots els personatges que moren dins de l'aigua són nens (Jaume, Maria) o bé se suïciden en sentir nostàlgia de la infantesa.

Símbols Secundaris i Motius Recurrents

En totes les obres rodoredianes hi ha símbols secundaris i motius que evolucionen amb el temps:

• El mirall: símbol del pas del temps i, posteriorment, de la mort.
• La nit: símbol de la intensitat (tant de joia com de dolor) i del tot prodigiós, sempre misteriós.
• L'orfenesa i la soledat.
• El gust de les heroïnes rodoredianes cap al somni, on la decepció davant la realitat i la divinització del pensament convergeixen en una mística de la infantesa.

En aquesta mística de la infantesa domina l'amor de la mare, recordat d'una manera punyent i comparat amb el de l'home. És en esdevenir adult quan hom enyora un tipus d'amor caracteritzat per la tendresa i l'afecte desinteressat, enfrontat amb un altre marcat per l'egoisme i l'únic desig de satisfer la pròpia sexualitat. En fer-se adultes, les protagonistes femenines no troben mai «uns braços amorosos ni un bes suau».

Tècniques Narratives i Estil de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda utilitza les tècniques del monòleg interior —potser més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, bé que en certs casos tenen afinitat amb aquest— o les de la narració en tercera persona, que sovint es confonen amb les del monòleg i que barregen prodigiosament l'estil directe amb l'indirecte.

Respecte a la prosa de Rodoreda, Molas afirma:

«És una prosa evocativa i lírica, tan important pel que diu com per la manera com ho diu. Les característiques més remarcables de la qual són la ingenuïtat d'interpretació i d'expressió, la malícia en la tria d'elements, que arriba a vorejar l'esquematisme, la insinuació, el matís. Rodoreda és la gran novel·lista del matís: del dir i no dir, quasi carnerianament, els plecs més subtils de la psicologia femenina.»

L'Estructura Vital de l'Obra Rodorediana

L'obra de Mercè Rodoreda s'organitza entorn d'un procés vital únic.