La ment no pot produir idees espontàniament idees simples i complexes

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,29 KB

4 regles 

1.No admetre mai cap cosa com a vertadera sense haver-ne conegut la seva evidència

2.Dividir cada dificultat en tantes parts com faci falta (anàlisi)

3.Conduir en orde el pensament començant primer pels objectes més simples i més fàcils de conèixer que anar ascendint gradualment cap a coneixements més complexos (síntesi, és el procediment geomètric). 

4.Revisar els procediments per estar segurs de no ometre res. Aquest és el mètode que utilitza a partir d’ara per reconstruir el coneixement.
X restablir el criteri d veritat i el mètode en sí utilitzat avui en dia d forma científica.

Capítol 3: moral provisional

Posa en dubte sist filósòfic i no té criteris morals fins que no torni a construie l’edfiici d coneixement no pot basarse en una moral . El reconstruir el sistema filósòfic trobarem la moral definitiva que no va arribar a fer mai xq no va tenir temps

Premises

Fins que no reconstrueixi els fonaments del coneixement no pot establir una moral definitiva.

ser ferm amb les resolucions presses i confiar de moment en les opinions que fins ara tenia.

Canviar els propis desitjos abans que l’ordre del món.

Capítol 4:


  aplica el dubte, més important

Té 3 afirmacións: jo, Déu i el món.

Primer principi de l’evidència. No és un coneixement clar i distint xq els sentits ens enganyen. Per tant tenim el coneixement cert i el fals. El criteri de veritat es divideix en coneixement cert i coneixement fals. En el coneixement clar trobem les idees clares i distintes on no hi ha dubte. Són distintes quan es poden delimitar.

El coneixement fals és dubtable i diferenciem entre les aparences, les demostracions geomètriques i somni/vetlla: 

aparences: no són fiables.

Les demostracions geomètriques: les matemàtiques són perfectes però aquells que l’ensenyen de vegades s’equivoquen. Trobem la figura del geni maligne. (Pàgina 116) el geni maligne és una hipòtesis figura que s’inventa Descartes x no deixar cap tipus de coneixement fora del dubte metòdic. Invenció que fa xq res s’escapi del dubte metòdic, que cap procès psíquic s’escapi del dubte metòdic. Raó/hipòtesis/invensió de Descartes x dubtar d tot procès psíquic, fins i tot dels raonaments matemàtics i així res s’escapi del dubte metòdic.

Somni/vetlla: qualsevol cosa que penetri l’esperit (vivències) no són pas més certes que les il.Lusions dels somnis. Les meves vivències, allò que visc al dia a dia, no són més certes que allò que somio. La figura del geni malogne fa la funció com si intervingués en els nostres provessos psíquics i els estigués fiscalejant. Fa creure coses amb la intenció de jugar amb el criteri de veritat. Però aquesta figura que està provocant les confussions, queda desvancada un cop queda demostrada la figura de Déu. Un cop s’afirma la substància infinita, aquesta figura queda desvancada.

Identifica el fet de pensar amb el pensament, està clar. I el pelsar segons ell, és dubtar. Mentres reflexiona, mentres es fa el procés de crítica, s’adona del cògit [cògito ergo sum= penso (dubto), llavors existeixo (com a ens pensant, res cogitans, subjecte que pensar)]

Aquesta és la primera afirmació: JO, com a substància que pensa (ens pensant)

S’envà a definir la segona afirmació: 

Veritat=perfecció. Jo no sóc perfecte, ha d’haver alguna cosa més perfecte a partir del qual ha de venir la veritat. Allò que és cert és allò perfecte. Reconèixer la veritat suposa tenir la noció d’idea perfecta.

Quan tenim el coneixement ferm, és el coneixement perfecte. L’home i la dona no són perfectes, per tant com pot ser que volguem arribar a una idea perfecta? Aquest concepte no pot venir del jo pensant, ha de venir d’alguna cosa infinitament perfecte. Llavors la segona afirmació el porta a afrimar a Déu: infinitament perfecte per poder arribar al coneixement perfecte.

Si tens idea de perfecció, aquesta idea a nivell infinit és Déu. Segons Descartes. 

Justificar que tendim al perfecte.

Ordre ontològic, coses causases. Estudi del ser, del primer ser. Sant Anselm utilitza l’element ontològic x afirmar Déu. El màxim que puguis pensar, el més gran, és Déu. Si poguessis trobar-te alhuna cosa més gran respondriw la figura d Déu. Si tens la figura de perfecció, a partir de la primera afirmació, significa que pots tenir la noció d’aquesta oerfecció absoluta i la projectes (amb la figura de Déu).

Jo afirma a Déu anb la idea perfecta: segona afirmació. Déu infinitament perfecte.

La tercera afirmació, és el món. Tenim vivències en un món. Nosaltres errem com a persones però el fet que consideri alguna cosa exterior a la res cogitans, res extensa, no em puc estar equivocany. Déu xom a inifinitament perfecte i bondadós, no em pot estar enganyant. La creació del món com sk Déu tingués tot q una caixa, ho agitès i ho tirès a una taula, com és infinitament perfecte tot queda sota un ordre. Nosaltres entenem i interpretem l’ordre intern de la natura a partir de la perfecció de Déu.


Composa l’edifici del coneixement.

S’ha de fonamentar el coneixement perquè no hi hagi marge de dubte

Descartes es veu en el paper que ha de reconstruir l’edifici del coneixement que ha quedat obsolet (escolàstica: tradició coneixements aristotèlics en termes cristians. Es basava en: 1 criteri d veritat 1 mètode. Descartes els ha d revisar i els reformula. El criteri d veritat ara es basa en l’evidència: detectar i classificar les idees certes com a clares(no dubte) i distintes(es poden delimitar, suposa que no depenen d’altres coses/components). 


Capítol 5


Aplica el mètode a la resta de coneixements sobre les coses, és a dir a les ciències. 

Dibuixa un arbre on:

arrels: metafísica (jo món Déu defineixen la metafísica de Descartes)

Res cògitans (jo) = substància pensant

Res infinitum (Déu) = substància infinita

Res extensa (món) = substància extensa, allò quantificable que es pot mesurar, dividir. Allò compost més perfecte que allò simple.


Si Descartes ha conseguir qfirmar l’existència del jo, no és una evidència el cògito ergo sum sense dubte? Una idea simple?

Allò evident com a algo perfecte, l’evidència és perfecte.

Tronc: física

Branques: ciències (Déu ha disposat un ordre de la natura constituït x lleis que regeixen el coneixement científic. Es revela a través de la llum natural/raó. Diferenciem els cossos inanimats com els astres, materials terrestres o plantes. I els cossos animats com els anims (màquines orgàniques) i éssers humans (cos res extensa i ànima res cogitans)

(Visió antropològica dualista)

L’ésser humà es divideix en cos i ànima. Cos (res extensa, màquina orgànica). Funciona com la resta d’animals. Els animals x Descartes són màquines orgàniques, no tenen ànima.

I ànima (res cògita, esperit/pensament). Inclou tots els processos psíquics. Hi ha 3 processos psíquics amb els quals juga el pensament:

1- sensibilitat, que produeix idees adventícies (idees que venen dels sentits (fora, del món))

2- imaginació, produeix idees factícies que són idees construïdes a partir de les adventícies (són ficcions)

3- enteniment, procesa amb idees innates (dubte, lq idea d’existència...). Són les idees preconcebudes

Tot i que dins de les idees innates ens centrarem en Déu. Tenim la idea preconcebuda de la perfecció i existència. Si Déu és infinitament perfecte, ha d’existir. Dins de la idea de Déu està la seva existència.

Déu conté totes les perfeccions i existir és una perfecció, per tant Déu ha d’existir. Existeix i es revela com a idea innata.


La sensibilitat i la imaginació es poden posar en dubte. L’enteniment no admet dubte, són idees clares i distintes. Per Descartes, aquestes idees, són les més fàcils d’entendre perquè no són confuses, són simples. Allò simple és perfecte, allò composg és imperfecte. L’ésser humà forma un compost, on allò compost és imperfecte.


Parlem també dins del capítol 5, de les qualitats dels cossos. Hi ha les qualitats primàries i les secundàries:

les qualitats primàries: són tractades per l’enteniment (més fàcils de conèixer). També són quantificables (matematitzables com la magnitud o l’extenció). I són essencials (objectives).

Les qualitats secundàries que són raptades x la sensibilitat. No són quantificables, ni estàn delimitades per tant són confuses. Són subjectives, no puc assegurar que realment estiguin a les coses, són les pròpies percepcions com l’olor el gust o el color.


Descartes dubtava dels sentits, dels somnis en referènci a la vetlla i de les meditacions metafísiques. Les raons de dubtar d les proposicions metafísiques apareix un geni maligne.


Entradas relacionadas: