María rosa guimera

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,38 KB

 

Jacint Verdaguer:
Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 – Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) fou un poeta i prevere català. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta ROMàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el Març de la Renaixença torna a situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària. Jacint, Segimon i Ramón Verdaguer i Santaló va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona afeccionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer en encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal; de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Maríà Aguiló: "[...] fou la dona que amb la seva llet em feu mamar la poesia". Va ser ordenat sacerdot l’any
1870. Va ser destinat de vicari a Vinyoles d’Oris. Però, no trigà a manifestar-se-li una malaltia estranya (anèmia cerebral ) que li produïa un mal de cap intensíssim, al cap de dos anys va deixa Vinyoles i va deixar Barcelona, aconsellat pels seus amics metges va embarcar com a capellà en un vaixell de la companyia Transatlàntica que feia la ruta de les Antilles. Als jocs florals del
1877, li van premiar la tercera i definitiva versió de L’Atlàntida. Del 1877 al 1886 va ocupar la capellania del palau d’Antoní López, marquès de Comillas. La seva tasca consistia a celebrar una missa diària a la capella del palau Moja, i feia d’almoiner. El 1886 va fer un viatge a Terra Santa amb esperit de pelegrí i en va tornar profundament trasbalsat. La seva vida experimentà un tomb dramàtic. Si la seva personalitat com a poeta es trobava al cimal de la glòria, la de sacerdot es va veure del tot desaprofitada. Va començar a ajudar a els pobres, donant diners de més. També va caure en el parany de la pràctica d’exorcisme. Va ser suspès com a sacerdot i no podia celebrar missa. Al 1902, el dia que complia 57 anys, els metges van diagnosticar-li tuberculosi. Va morir el dia 10 de juny de 1902, al cap de tres dies va ser enterrat en Montjuïc. 
        Obra:
Els dos grans poemes èpics són l’Atlàntida i el Canigó.
L’Atlàntica: parlava del descobriment de Amèrica i el enfonsament del Atlàntida.
Canigó: parlava dels orígens de Catalunya.
La poesia lírica
Hi ha dos tipus:
-Històrico-patriòtica: Elogi a la pròpia terra. Aquí destaca la obra pàtria.
-Religiosa: Aquí destaquen dues obres. Idil·lis i cants místics(1879) i Flors del calvari(1898), parla de quan ell va ser suspès de fer missa. 
La poesia lírica està escrita en llenguatge planer i fins i tot col·loquial. Va enriquir i vitalitzar el llenguatge encarcarat i postís que els poetes de la Renaixença havien fet servir abans que ell.
La prosa
Destaquen dues obres:
Dietari d’un peregrí a terra santa(1889), on explica el viatge que havia fet a Palestina.
En defensa pròpia (1897), que és un conjunt d’articles on polemitza hàbilment contra les acusacions que li feren.
Àngel Guimerà
Àngel Guimerà  i  Jorge neix  a  Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. El seu pare, Agustí Guimerà, negociant de vins del Vendrell, i la seva mare, Margarita Jorge, no es casen fins uns anys després, segons un costum força habitual allí. Quan va ser un escriptor famós amagava aquesta circumstància, i deia que havia nascut el 1849. Aquest secret va reflectir-se en alguns personatges de les seves obres teatrals. El 1853 el seu pare decideix liquidar el negoci i tota la família es  trasllada al Vendrell. Encara que a poc a poc s'adapta a la llengua catalana, als nous costums i als nous amics, durant força temps enyora les Canàries. El 1870 la seva família s'instal·la a Barcelona a causa del delicat estat de salut del pare i Guimerà entra en relació amb l'agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia El rei i el conseller. Aquest mateix any assisteix per primera vegada a la festa dels Jocs Florals. El 1871 és un dels fundadors de la revista La Renaixensa, que dirigirà a partir de 1874 fins l'any 1903. El 1877, el mateix any que és premiada L'Atlàntida de Verdaguer, Guimerà guanya els tres premis dels Jocs Florals i és coronat Mestre en Gai Saber. Arribat a un cert moment de la carrera d'escriptor, a partir de 1879, Guimerà s'imposa una tasca ambiciosa: la dignificació literària del teatre català. Amb aquesta finalitat, deixa el conreu de la poesia en segon terme i es converteix en un autèntic professional de l'escena, en estreta relació amb el públic. Escriu una obra abundant, variada i de qualitat, integrada per una quarantena de títols, que responia plenament a les exigències de recuperació literària de la Renaixença. L'artífex dramàtic més gran que havia tingut la literatura catalana i que havia contribuït d'una manera absoluta al desenvolupament de l'escena catalana, Àngel Guimerà i Jorge, mor el 18 de juliol de l'any 1924 a Barcelona. 
1a etapa (1879-1890)
En aquesta etapa plenament ROMàntica, va escriure un conjunt de drames històrics la majoria dels quals se situen en èpoques passades (Edat Mitjana), però ambientades cada cop més a prop de l'època contemporània:
             - Judit de Welp (1883), situada a l'any 844
             - El fill del rei  (1886), situada a l'Edat Mitjana
             - Mar i cel (1888), situada a l'any 1639
Estan escrites en vers, els protagonistes mostren molt els seus sentiments i se situa en èpoques passades com l’Edat Mitjana.  La més important de mar i cel.
2a etapa (1890-1900)
És  l'etapa  de la  plenitud  artística,  durant   la  qual  Guimerà  du  a  terme  una  síntesi   entre  el Romanticisme i el Realisme en  una sèrie de drames  de  tema contemporani. La  visió del món i  dels homes continua essent ROMàntica: la realitat  hi és sovint idealitzada, més que no  pas observada amb objectivitat; i els personatges, malgrat que generalment siguin de condició modesta, continuen tenint una dimensió heroica; i són tan apassionats i sentimentals com els dels drames històrics. El revestiment  formal, en canvi, és realista; abandona el  vers per la prosa,  s'aproxima al llenguatge col·loquial, construeix  diàlegs vius i àgils, situa l'acció en la Catalunya contemporània, dóna pas a la quotidianitat i tracta problemes socials del moment, originats pel procés de canvi que patia la societat catalana cap a un model urbà i industrial.
Les obres més importants d’aquesta època són: 
- a María Rosa (1894), apareix el món dels obrers i les dures condicions de treball
- a Terra baixa (1896), el món de la pagesia i el caciquisme rural
- a La filla del mar (1900), el món dels mariners i les desigualtats entre rics i pobres 
3a etapa (1900-1924)
Primer procura renovar el seu teatre, adaptant-lo als nous corrents estètics. L'aranya (1906), per exemple, és una aproximació al Naturalisme. L'autor vol retornar al teatre del Segle XIX, que tanta fama li havia donat. Novament compon teatre de reis i de cabdills, com Indíbil i Mandoni  (1917), però ja no obté els grans èxits anteriors.
Les constants del teatre de Guimerà
-Els personatges tenen un origen poc clar o bé són mestissos. 
-La concepció rousseauniana del món: l'home és bo per naturalesa i la societat civilitzada és qui el corromp.
La importància del teatre de Guimerà
Significa la recuperació definitiva del teatre català: la seva tasca és comparable a la que va dur a terme Verdaguer en el camp de la poesia, i Narcís Oller, en el de la novel·la.

Narcís Oller(1846-1930)
La no vela realista va ser creada al 1830 per Honoré de Balzac. Característiques:
Explicar fets històrics i mostra els personatges.
A Catalunya, destacarà Narcís Oller. A Espanya, Benito Pérez Caldós. 
La novel·la naturalista:
Al 1880 Émile Zola (la novel·la experimental) es basa en el Realisme i explica el fets històrics, diu que els sentiments i els caràcters estan predestinats i a més a més està regit per la herència genètica i el medi ambient. 
Narcís Oller situa els personatges en dos llocs: Barcelona(món urbà) i Valls (rústic).Entre el Naturalisme i el Realisme. Els temes: la crisi d’aquell moment. Les classes socials: L’aristocràcia, burgesia, menestralia(artesans).
Obres importants:
La Papallona (no estudiar)
L’Escanyapobres , amb el tema de l’avarícia (1884)
Vilaniu, (1885)
La febre d’or (1890-92)
La bogeria (1898), és la novel·la amb una tesi més naturalista.
Pilar Prim (1906), és la novel·la més madura i psicòloga d’Oller.

Entradas relacionadas: