Lluita per la vida Nietzsche

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,08 KB

 

4.- Les influències que Nietzsche assumeix


Nietzsche parla sovint dels "esperits lliures", aquells no contaminats pel Nihilisme, als quals adreça la seva reflexió o, quasi millor, la seva prèdica. Són els marginats pel corrent oficial, els qui han propugnat que la vida –entesa com a joc i com a festa- tingui un lloc en la filosofia. A grans trets, Nietzsche assumeix una línia materialista i sensualista de la filosofia occidental que te quatre grans moments:

Grècia:Grècia és sempre el model del filosofar Nietzscheà. La tradició grega representa aquell moment en què l’home era harmònic. El recurs a la tradició clàssica sempre ha tingut un sentit de combat contra un present que semblava massa trist i miserable. Ja el Renaixement havia reivindicat l’esperit grecoromà per tal d’enfrontar-se a l’escolàstica. També els ROMàntics (Hölderlin) imaginaven Grècia com un espai de blanques columnes i de puresa sensual per enfrontar-lo al cientificisme abstracte de la Il·lustració. Els grecs sovint han estat pensats com a bressol i esperança d’Europa i el "retorn a les fonts" ens ha portat a la paradoxa d’ajudar-nos a pensar el futur mitjançant l’aprofundiment en el passat més arcaic.

Els grecs tenen una idea de la veritat no separada de la vida; cal recuperar aquesta saviesa profunda que es va perdre amb Sòcrates i Plató. En definitiva, cal recuperar l’ êthos (caràcter) grec i no considerar mai Grècia com una "doctrina", és a dir, com una filosofia que ens impedeix pensar, sinó com una actitud, com un gest, obert a la vida.

Presocràtics i sofistes


: Analitzen el món amb un llenguatge encara no colonitzat per la moral. Els interessa el canvi i el moviment que és una característica essencial de la vida. Nietzsche reivindica la sofística perquè assumeix el seu concepte de pensament com un joc d’opinions agosarades. Els sofistes no tenen una concepció unívoca de la veritat, com la que després imposaran Sòcrates i Plató sinó que són pluralistes.

Esquerra hegeliana
: Feuerbach i Strauss li interessen per la crítica materialista i atea. En recull la idea que "Déu ha mort", però la desenvolupa d’una manera creativa i nova. Feuerbach havia afirmat que la teologia és en realitat una antropologia. És l’home qui crea Déu com un negatiu fotogràfic de la misèria humana (l’home és mortal, Déu és immortal; l’home és egoista, Déu és amor…). Analitzant què és Déu només podem saber què voldríem ser (i què no som) els humans. Per a Nietzsche, la mort de Déu és l’esdeveniment sorollós, la condició necessària –però no suficient- per tal que l’home pugui ser creador de valors i de sentit.

Schopenhauer


: És el mestre de Nietzsche i de la filosofia Alemanya després de 1848, quan fracassa la revolució burgesa i es posa de moda el pessimisme estetitzant.
Schopenhauer afirma que la voluntat és l’eix de la vida humana –plantejament que Nietzsche assumeix- però la voluntat schopenhauriana és tràgica, perquè al final tot l’esforç de la voluntat és nul perquè acaba essent derrotada per la mort. En última instància la vida per a Schopenhauer és vel de Maia, pura il·lusió. Nietzsche recull la idea de "voluntat de vida" que transforma en "voluntat de poder" perquè el poder és l’expressió central de la vida, però critica el pessimisme schopenhaurià Per a Nietzsche, al final, el poder de la vida –en totes les seves múltiples disfresses- és més fort que el poder de la mort.

Wagner


: Com a músic defineix l’òpera en termes d’obra d’art total. Nietzsche recull aquesta intuïció en el Superhome, que és també un "home total", un home fet tot ell "obra d’art". Però, a partir de la Tetralogia, Wagner esdevé l’apòstol del pangermanisme i Nietzsche trenca amb ell perquè considera que ha esdevingut un "patriota", un "nacionalista" i, per tant, ha esdevingut incompatible amb l’element Dionísíac i festiu del Superhome. En el fons, Wagner és per a Nietzsche un pessimista. En canvi, l’esposa de Wagner –Cosima- serà sempre Ariadna, representant de l’home superior. Ariadna ens condueix pel laberint (com havia fet amb Teseu en la mitologia clàssica) i ens salva. L’amor innocent i platònic de Nietzsche per Cosima converteix Ariadna en un dels símbols més rics perquè ens acosta a Dionís, el déu de la sensualitat.

Darwin, una influència discutida


: És segur que Nietzsche havia llegit “L’evolució de les espècies”i que admirava l’espectacle estètic de la selecció natural i la lluita per la vida. A La genealogia esmenta la hipòtesi de la bèstia darwiniana(pròleg, paràgraf 7), però sense fer-ne cap especial elogi. Com a teoria científica, el darwinisme té poca influència sobre el Superhome, malgrat que sovint Nietzsche empri la paraula "raça" (perquè aquest mot a principis del XIX i del XX tenia una significació que ultrapassava el sentit biològic i, a l’engròs, significava "grup humà" i "fraternitat"). El Superhome no és mai una raça biològica, sinó una exigència vital, el nou principi de valoració moral.
El principi de selecció natural no funciona en el Superhome, que té una significació clarament críTicó-moral i no biològica. Els més poderosos d’un règim polític o de la biologia no són necessàriament "els forts" de la concepció nietzschiana, perquè la noció de poder en Nietzsche no és equivalent a domini.

El domini és el "mal" poder, el poder que ofega la vida

Entradas relacionadas: