Llengües naturals

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,78 KB

 

Igual que passa amb el llenguatge oral, no hi ha necessàriament una llengua per cada estat, i encara menys una llengua universal, sinó que hi ha diverses llengües signades al món localitzades regionalment. Així, hi ha almenys unes cinquanta llengües pràcticament inintel·ligibles entre si, i nombrosos dialectes, alguns dels quals coexisteixen dins d'una mateixa ciutat. A més a més, existeix un sistema de signes internacional (SSI), que es pot considerar com una barreja artificial dels signes de les diferents llengües que en formen una de nova estàndard o internacional, equivalent per exemple a la llengua oral de l'esperanto, i és utilitzada per signants que no comparteixen una llengua de signes comuna, que necessiten comunicar sense la intermediació d'un intèrpret.

La seua estandardització regional s'associa normalment quan en una regió s'hi constitueix una escola de xiquets sords, i la seua difusió a causa d'alguna mena de dispersió social i geogràfica d'aquests alumnes quan ja són adults. En el cas dels Països Catalans, la primera escola per a sords es constituí a la ciutat de València en l'any 1843, des d'on la llengua de signes valenciana(LSV) s'estengué pel País Valencíà i a diversos punts d'Espanya, però especialment a les ciutats de BarcelonaMallorca, i Granada. No obstant això, amb el temps, les llengües de signes de cada zona evolucionaren independentment del signat al País Valencíà, i s'estengueren, al seu torn, a més llocs de la península Ibèrica. Per exemple, en el cas de Barcelona, s'estengué per Catalunya i es creà la llengua de signes catalana (LSC).

En termes lingüístics, la llengua de signes pot ser tan rica i complexa com qualsevol altra llengua oral, malgrat la generalitzada concepció equivocada que són «llengües artificials». En la lingüística, s'han estudiat diverses llengües de signes i s'ha trobat que tenen tots els components lingüístics necessaris per a classificar-les com una llengua natural. Les llengües de signes no són simple mímica, i no són tampoc una reproducció visual d'alguna versió simplificada de cap llengua oral. Hi tenen una rica i complexa gramàtica i, com qualsevol altra llengua, es poden fer servir per a discutir qualsevol tema, des del més senzill i concret fins allò abstracte i dens. Les llengües de signes, tal com les orals, s'organitzen per unitats elementals sense significat (fonemes en la llengua oral, i queremes en la llengua signada) dins d'una unitat semàntica amb significat.

Un altre concepte equivocat i generalitzat és que les llengües de signes tenen alguna mena de dependència de les llengües orals, per exemple, que hi utilitzen bàsicament un lletreig de les paraules d'una llengua oral mitjançant símbols gestuals, o que foren inventades per persones oients (a alguns professors oients d'escoles per a sords, com ara Pedró Ponce de León, o Thomas Hopkins Gallaudet, se'ls considera inventors de la llengua signada).

En les llengües de signes s'utilitza l'alfabet dactilològic, generalment per als noms propis, si bé només és una de les nombroses eines que hi tenen. Antigament, l'ús de la dactilologia en les llengües de signes era una pressuposada prova que només eren una versió pobra o simplificada de les llengües orals. Paral·lelament, açò equivaldria a dir que el català no és una llengua natural perquè conté paraules onomatopeiques. Això sí, alguns signes poden ser creats a partir de la dactilologia, els quals s'anomenen signes lexicalitzats.

En general, les llengües de signes són independents de les llengües orals i segueixen la seua pròpia línia de desenvolupament. Per exemple, el signat del País ValencíàIlles Balears i Catalunya són diferents, malgrat que els oients d'aquests països comparteixen una mateixa llengua oral. Finalment, una àrea que té més d'una llengua oral pot tenir una mateixa llengua de signes, malgrat que hi haja diferents llengües orals, com és el cas dels molts països que usen la llengua de signes americana[1] que conviu amb diferents llengües orals.

Una prova més de la separació de les llengües orals de les llengües de signes és el fet que aquestes últimes exploten únicament els trets del mitjà visual. La llengua oral és auditiva i, conseqüentment, lineal. Només es pot emetre o rebre un so alhora, mentre que la llengua de signes és visual i, per tant, es pot referir a un espai sencer al mateix temps. En conseqüència, la informació pot fluir mitjançant diversos "canals" i expressar-se simultàniament. Per exemple, en català, es podria dir la frase, "Jo conduí per ací". Per a afegir informació addicional sobre la conducció, però, s'hauria de fer una frase més llarga o afegir-hi una frase més. Tal com, "Jo conduí per ací i fou de molt goig". O, alternativament, "Jo conduí per ací. Fou una bona conducció".

No contrastant, en la llengua de signes valenciana, la informació sobre la bona sensació de conducció pot ser expressada simultàniament amb el verb (conduir)
, aprofitant els avantatges de les capacitats visuals en què es poden fer signes no manuals (fet amb la posició del cos i l'expressió facial) o manuals (un signe en cada mà), al mateix temps que s'està signant el verb conduir. Per tant, mentre que en català la frase "Jo conduí per ací i fou de molt goig" és més llarga que la frase "Jo conduí per ací", en la llengua de signes valenciana ambdues frases poden ser expressades en el mateix interval de temps.

Una altra característica que diferencia la llengua de signes de l'oral és la capacitat de ser escrita. Normalment, les llengües de signes no s'escriuen, entre altres causes, perquè la majoria de les persones sordes signants llegeixen i escriuen en la llengua oral del seu país. Malgrat açò, hi ha hagut propostes de desenvolupar sistemes per a transcriure la llengua de signes, provinents sobretot del món acadèmic, però totes tenen deficiències en el moment de captar tots els trets físics que utilitzen les llengües de signes (especialment, els elements no manuals i posicionals). Com a conseqüència d'allò, el seu ús sempre ha estat limitat per a la recerca.

A la Biblioteca Virtual de Llengua de Signes[2] de la Universitat d'Alacant,[3] per exemple, hi ha una proposta[4] recent d'un sistema d'escriptura utilitzant l'alfabet llatí com a símbols, per qüestions de polivalència tecnològica. Nogensmenys, la proposta de sistema d'escriptura de llengua de signes més difosa i prestigiosa a Europa és l'HamNoSys[5] (sistema de notació d'Hamburg de la llengua de signes), desenvolupada des de fa més de 50 anys per la Universitat d'Hamburg,[6] en què s'utilitzen símbols i icones específics.

Entradas relacionadas: