Joan brossa moviment literari

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,06 KB

 

6. LA POESIA DELS SEGLES XX i XXI:


De les moltes tendències que han macat la poesia catalana del Segle XX, en destacarem tres: la dels poetes que van continuar les pautes simbolistes; la dels que apostaren per una poesia rupturista, de caràcter experimental; i la dels poetes compromesos amb la realitat social. Al tombant de segle, el Modernisme català va sorgir amb la voluntat de renovar els cànons estètics a partir de les influències que arribaven d'Europa. Els poetes modernistes van abandonar el convencionalisme dels Jocs Florals per conrear una poesia lliure d'artificis i més propera a la vivènça. Al principi, el model sominant fou el simbolisme, però després va ser desplaçat per tendències que en rebutjaven el pessimisme decadent: d'una banda, l'espontaneisme de Joan Maragall; d'altra banda, el formalisme de l'Escola Mallorquina. Durant el noucentisme, la poesia era el gènere que millor representava la idea que l'art havia de ser un model d'harmonia per a la societat. Els poetes noucentistes van adoptar el rigor formal i el gust pels clàssics de l'Escola Mallorquina; del simbolisme van prendre el propòsit d'elaborar una poesia perfecta, desproveïda de sentimentalisme. El resultat és una poesia culta, suggeridora, distanciada de la realitat. El poeta noucentista més destacat és Josep Carner. El distanciament entre poesia i realitat es va anar accentuant en l'obra de Carles Riba, que va començar com a poeta noucentista i evolucionà cap a una radicalització dels postuals simbolistes. Va desonvolupar el concepte de poesia pura , una poesia intel·lectualitzada, feta de símbols i musicalitat, que va determinar la trajectòria de tota una generació de poetes postsimbolistes. La irrupció de les avantguardes va donar lloc a propostes poètiques completament noves. A Catalunya, les primeres mostres de poesia experimental s'integrenen el Futurisme i el Cubisme, i les encapçala l'obra de Joan Salvat-Papasseit. Més endevant, s'imposà el Surrealisme, representat sobretot per J.V. Foix. Durant la postguerra, la poesia catalana esdevingué el gènere més conreat. Cal distinguir dues tendències: el cercle de Carles Riba, format per Rosa Leveroni, Joan Teixido i Joan Vinyoli, que va mantenir viva la tradició simbolista; i el cercle de J.V Foix,

constituït per poetes com Josep Palau i Fabre i Joan Brossa, que va optar per l-Avantguardisme. Al marge d'aquest grups, hi ha les figures singulars de Pere Quart i Salvador Espriu, autors d'una obra molt personal i polifacètica. Als anys seixanta, el model simbolista s'esgota, i la poesia pren rumb del compromís social amb l'aparició del Realisme històric. L'estètica realista prioritza el contingut abans que la forma: s'imposa el vers lliure i l'ús d'un llenguatge sobri i senzill. Els principals representants del Realisme històric són Vincent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol. Cal destacar també Gabriel Ferrater, iniciador de la poesia de l'experiència. A partir dels anys setanta, els poetes van abandonar el Realisme històric i van buscar altres plantejaments estètics més adequats a una època que ja no patia els estralls de la repressió. Les tendències poètiques a partir d'aquest període són molt variades, tot i que cal posar en relleu la influència de Gabriel Ferrater. Alguns dels poetes més importants de les darreres dècades són Narcís Comadira, Pere Gimferrer, M. Mercè Marçal, Enric Casesses, Montserrat Abelló... L'Escola Mallorquina té com a tret distintiu la recerca de la perfecció formal.

6.1. Joan MARAGALL:


Concebia la poesia com un producte de la inspiració, d'origen diví, i entenia que el poeta havia d'expressar-se de manera espontània, evitant retòrica, transmetent un >.

5. LA NARRATIVA DELS SEGLES XX I XXI:


Després de l'auge de la novel·la realista, el gènere va entrar en una profunda crisi provocada pel declivi del sistema de valors de la burgesia i per un sentiment de desngany col·lectiu envers el Racionalisme en què se sustentava el Realisme. L'interès per la descripció objectiva va ser desplaçat per la tendència a la introspecció i el subjectivisme, trets característics d'una bona part de la narrativa del Segle XX, que Generà noves tècniques narratives, com el monòleg interior. La narrativa modernista catalana va donar els primers fruits una mica tard, a la primera dècada del Segle XX, ja que la manca de tradició narrativa dificultava l'adopció de les noves formes de novel·la que es conreaven a Europa, especialment la novel·la lírica.


Aquest tipus de novel·la, influïda pel simbolisme i l'irracionalisme, constitueix una creació subjectiva en què l'autor ja no pretén donar una visió global de la realitat, sinó mostrar-la fragmentàriament a través de capítols que són com poemes en prosa carregats de simbologia; el protagonista sol ser un individu inadaptat que s'enfronta amb la realitat que l'envolta. L'iniciador de la narrativa modernista fou Raimon Casellas, i el seguiren Víctir Català (solitud), Joaquim Ruyra i Prudenci Bertrana. El noucentisme ve menystenir la novel·la, tot considerant-la un gènere d'entreteniment burgès. El màxim exponent de la narrativa noucentisme fou Eugeni d'Ors, que escriví sobretot articles periodístics on exposava les bases ideològiques s'aquest moviment; tot i això, va publicar algunes novel·les, com La Ben Plantada (1911). Els anys trenta, després dels parèntesi noucentista, la narrativa catalana va iniciar un procés de recuperació amb les novel·les de Joan Puig o Ferreter, Carles Soldevilla, Miquel Llor i Josep M. De Segarra; aquest autor va escriure també memòries i dietaris de gran riquesa literària. Durant la postguerra, la tendència dominant en la narrativa catalana és la novel·la psicològica, que aprofundeix en els records, sentiments i pensaments més íntims dels personatges, a través d'un narrador omniscient o intern, i sovint mitjançant el monòleg interior. Alguns autors, com Jordi SArsanedas o Pere Calders, inclouen en les seves narracions símbols i elements fantàstics que anuncien d'alguna manera l'estètica del Realisme mágic. A més de la novel·la, es conreen altres gèneres (el conte, l'assaig, les memòries, els dietaris...). Alguns dels narradors més importants d'aquest període són Mercè Rodoreda (la plaça del diamant), Llorenç Villalonga i Josep Pla (el quadern gris), Als anys seixanta, la narrativa retorna als plantejaments realistes i esdevé un vehicle de denúncia social. L'estètica del Realisme històric, fortament influït per l'existencialisme, es manifesta en obre de M. Aurèlia Capmany i Josep M. Espínàs, entre altres. A partir dels anys setanta, el procés de globalització de la cultura impulsat pels mitjans audiovisuals ha fet que la literatura, i especialment la narrativa, rebi múltiples influències i la forta pressió del mercat editorial són trets que caracteritzen al narrativa de les últimes dècades.

A Catalunya, cal destacar l'obra innovadora de Baltasar Porcel, Terenci Moix, Quim Monzó, Jaume Cabré i Carme Riera, entre molts altres.

8. EL TEATRE DEL Segle XX: 8.1 EL TEATRE FINS ALS ANYS QUARANTA:


Desprès d'uns anys de crisi, en què el teatre en català no trobava local on representar-se, l'empresari Josep Canals es va fer càrrec del Teatre Romea i del Teatre Novetats (1917-1927). En les seves temporades hi alternaven vells autors modernistes que havien perdut la voluntat innovadora dels primers anys del segle (Ignasi Iglésias, Joan Puig i Ferreter), amb autors nous com Avel·lí Artís Balaguer o Pompeu Crehuet que es van dedicar a la comèdia ciutadana de costums. Als anys vint, però, van aparèixer una autors nous que vingueren a renovar en bona part les inèrcies de l'escena catalana. A part de Josep M. De Segarra (El café de la Marina) i de Carles Soldevila, als quals dedicarem un espai més endevant, cal destacar Josep Millàs-Raurell i Carme Montoriol. Encara van ser més innovadors Joan
Oliver i Ramós Vinyes, que tornava d'una estada de dotze anys a Colòmbia. D'altra banda, aquests anys veien l'aparició del que s'anomenà Teatre d'art, com a alternativa al teatre comercial i al marge de la tradició del teatre d'aficionats. Les iniciatives en quest sentit foren diverses, des de les sessions d'Art que Merè Nicolau féu el 1992 a l'Estudi Ciera, fins a les de l'anomenat teatre en família que organitzava Lluís Masriera amb la companyia Belluguet (1921- 1936). Es tractava d'incorporar els moviments de renovació de la representació teatral que provenien de França.

8.2 EL TEATRE DE LA POSTGUERRA:


El desenllaç de la Guerra Civil va venir a interropre d'una manera traumàtica el procés de normalització de la cultura catalana. La prohibició de representar obres en català es va allargar fins al final de la Segina Guerra Mundial, i la de traduir teatre estranger fins als anys cinquanta. Amés, molts autors havien desaparegut o s'havien hagut exiliar. Tot plegat va fer que la represa de l'activitat dramàticaes portés a terme al marge de l'escena estrangera de l'època amb les novetats que s'hi produïen.


Tanmateix, alguns autors van intentar acostar-se a les directrius del teatre contemporani, encara que ho fessin resignant-se a no ser estrenats. És el cas, per exemple, de Josep Palau i Fabre (1918) amb les seves revisions del mite de Don Joan: La tragèdia de Don Joan (1954), Príncep de les tenebre (1955) i L'excés de Don Joan foll (1957). D'altra banda, l'obra del mallorquí Llorenç Villalonga (1897- 1980) es va acostar a les formes del teatre de l'absurd, que alterna amb el drama psicològic amb rassons classicitzants (Fedra). L'Agrupació Dramàtica de Barcelona: La creació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) per part d'uns quants intel·lectuals propers a la burgesia, va significar la primera possibilitat de dignificar l'escena en català presentant en règim semiamateur obres d'autors catalans i estrangers. És el cas del teatre de Salvador Espriu (1913-1985) (Antígona i Primera història d'Esther), però també el de Joan Brossa (1918-1990). Les propostes d'aquests dos autors destaquen especialment per la seva originalitat.

6.3. EL TEATRE INDEPENDENT:


L'Agrupació Dramàtic de Barcelona fou l'inici d'un moviment que havia de transformar totalment el món teatral català: el teatre independent. Grups teatrals que es plantajaven el fet dramàtic com a globalitat i amb un objectiu clar: normalitzar i modernitzar l'escena per tal que fos un veritable reflex de la societat i un espai de debat sobre la situació social i política del país. En aquest procés l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), fundada per María Aurèlia Capmany i Ricard Salvat el 1960, va jugar un paper fundamental. Aquesta iniciativa aviat es va veure complementada per l'aparició del Grup de Teatre Independent (GTI), impulsat el 1967 per Francesc Nel·lo. Enstre els membres d'aquests grups figuraven alguns dels autors més rellevants del teatre en català.

Entradas relacionadas: