Jazz Catalunya

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Música

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,83 KB

 

Durant el Segle XVII, mentre els europeus colonitzaven Amèrica, escassejava la mà dobra. Els
terratinents blancs necessitaven un gran nombre de treballadors per a produir tabac, arròs, sucre i altres cultius que van aconseguir a través de la compra desclaus. Tanmateix, no ho van aconseguir i finalment van sorgir nous estils musicals resultat de la mescla que els esclaus feien
de les seves pròpies tradicions africanes amb la música europea dels colons.

Entre la música portada a Amèrica pels europeus i la que van portar els esclaus africans hi havia moltes diferències:
1 Les escales:
Gran part de la música europea estava basada en escales de 7 notes
DIATÒNIQUES- mentre que les escales africanes normalment usaven 5 notes
PENTATÒNIQUES- i evitaven intervals petits (semitons), que eren molt important en les
2 La polirrítmia:
Una de les diferències més importants és el paper que té el ritme. En la música
africana és el més important, i sovint es tocaven simultàniament moltes idees rítmiques
3 La interpretació:
En la música africana tothom sajunta per a tocar, cantar, picar de mans, ballar o, simplement, portar el ritme. En canvi, la música clàssica europea sol estar escrita per un compositor per a què uns músics linterpretin davant dun públic que només respon quan la

Aquests dos tipus de música es van mesclar de moltes maneres diferents i en sorgiren els següents exemples:

1 LES CANÇONS DE TREBALL
:
Es van inventar per ajudar a que la feina no fos tan avorrida,
Els cants de treball mostren clarament alguns dels elements de la música africana. Aquesta manera danar en contra de la pulsació sanomena SÍNCOPA.

2 LES ESPIRITUALS I LA MÚSICA GOSPEL:
Les idees de les músiques africana i europea
En els cants espirituals es mesclaven les síncopes i les polirrítmies dÀfrica amb les melodies dels himnes que els esclaus van agafar dels colons blancs. Les marxes eren un dels estils de música europeus que havien sigut molt populars durant el Segle XIX. Com a resultat de la victòria dels estats del nord a la Guerra Civil Americana, els esclaus van ser alliberats. Amb la introducció dels ritmes sincopats i els canvis de notes en la melodia quan els venia de gust, les van fer més divertides de tocar. Els músics sinventaven la seva part sobre la marxa.


EL RAGTIME


És el primer estil de música popular que va incloure algunes daquestes excitants
Es tocava en els pianos de les sales de joc, cafès i bordells de les ciutats dels estats del sud dels EUA.
Scott Joplin
és el compositor de ragtime més conegut.

EL BLUES


És un altre estil de música negra de principis de segle. Com aquests, el blues explicava els sentiments, pors i esperances dels cantants, però ho feia duna manera més personal. Era una música de so poc elaborat, plena democió, i lescala sobre la que es basaven les seves melodies i harmonies es va acabar anomenant lescala de blues.
La desafinació dalgunes notes sovint era ressaltada pel cantant, que mig parlava i mig cantava. També va ser imitada pels guitarristes que tocaven amb un coll dampolla o slide, un tub que es col·loca sobre un dels dits de la mà esquerra del guitarrista i que després es fa lliscar per les cordes cap a davant i cap enrere, mentre la mà dreta punteja les notes. Lestructura del blues consta de tres frases de 4 compassos cadascuna i els acords
Potser el més admirat pels músics moderns és Robert Johnson, que només va enregistrar uns 30 blues, acompanyat duna guitarra slide.

El swing


Una de les herències del seu origen africà és el marcat caràcter rítmic del jazz i la seva
Tendeix a desplaçar els accents de les parts fortes del compàs, generant una
sensació de moviment o de balanceig, swing, en anglès. El Swing produeix una sensació de tensió rítmica difícil dexplicar, fins i tot per als propis músics de jazz però, és tan vital per a aquesta música, que un bon músic ha de tenir swing.

Hot intonation:


és lentonació bruta, carregada democió i semblant a la manera de parlar dels negres. Els sons naturals i tradicionalment ortodoxos dels instruments i veus es desgarren i alteren ampliant les possibilitats expressives de la música (trompetes amb sordina, vibrats impossibles, veus ronques i esgarrades, onomatopeies, scat duu bidubaa-…).

La improvisació


És lànima del jazz (a diferència de la tradició europea, fidel a la partitura escrita). Daquesta manera, cada interpretació era una nova composició. Si bé aquestes primeres improvisacions eren senzilles variacions de la melodia principal amb nombrosos ornaments (Nova Orleans), en etapes posteriors són transformacions molt més profundes que requereixen una formació musical (Bebop).

Call & response


És la alternança de pregunta i resposta segons lestil africà.

ESTIL NEW ORLEANS I DIXIELAND

Lúltim estil de música negra que va sorgir de la mescla de la música africana i europea després de 19OO va ser el jazz tradicional. Nova Orleans era un gran port de mar i allà on hi vivien molts exesclaus. Va ser un lloc salvatge, com la majoria dels ports grans, i tenia un barri xinès anomenat Storyville que estava ple de bars i bordells a on tocaven bandes que acostumaven a tenir sis integrants que tocaven en la secció melòdica: la corneta protagonista que feia la melodia principal, el clarinet que feia la contramelodia i el trombó que tocava la part harmònica. Entre las formacions famoses de New Orleans hi ha Buddy Bolden, King Oliver i Kid Ory.

LA IMPROVISACIÓ: Allò emocionant de la música de les bandes que actuaven en sales i bars era el fet de què gran part del que tocaven era improvisat inventat pels músics segons anaven tocant. La primera banda seriosa de jazz blanc va ser lOriginal Dixiland Jazz Band, de la que es conserva la gravació més antiga de música jazz de 1916.

La crisi


Després de la depressió de Nova Orleans, ciutats com Chicago o Nova York es van convertir en els nous centres del Jazz.
Seran els anys de la Llei seca, del mafiós Al Capone i dels locals clandestins, o del famós Cotton Club. Els mateixos músics negres de Nova Orleans són els que toquen, en les grans ciutats com Chicago, un estil semblant al de llavors. Però progressivament prenen rellevància els solistes (lestil de Nova Orleans era més col·lectiu, tocava la comunitat, de manera que simposa lestructura Standard + solos + Standard.
Un Standard és el tema, la part més coneguda, on toca tot el grup i mai canvia. És leclosió de les grans estrelles del jazz: veus com Ella Fitzgerald, Bessi Smith, Billie Holliday, el
trompetista Louis Armstrong o el pianista Duke Ellington.

EL SWING (1930):


Es caracteritzava per les big bands, grans orquestres que tocaven música
La composició daquestes bandes és més estable:

Secció rítmica

Bateria, piano, contrabaix, als que safegeix la guitarra com a novetat.

Secció melòdica

Trompetes, trombons, clarinet, i destaca la irrupció del saxofon, que agafa gran protagonisme.

És un estil escrit en partitures i són orquestres més grans amb gran disciplina instrumental.
Destaquen els riffs, frases repetitives que acompanyen en els torns de la secció melòdica que
improvisa, una sonoritat suau i elegant i molt swing rítmic, les escales cromàtiques i els ritmes
Els líders de les bandes són ara músics
Alguns
crítics defensen que el swing shavia allunyat de lessència del jazz, havia perdut lespontaneïtat
Entre les bandes més famoses destaquen les de Benny Goodman, Duke Ellington o Glenn Miller.

BEBOP (1940/50)


El swing va passar de moda i, buscant lespontaneïtat del jazz van sorgir
El bebop va se un estil complexe i transgressor, apte només per a oïdes cultivades, massa fred i intel·lectual per a molta gent. Característiques:
Les melodies no són convencionale, utilitzen escales més complexes, són més difícils descoltar
Entre els seus mites destaquen els trompetistes Miles Davis i Dizzy Gillespie, o el saxofonista
Charly Parker (anomenat Bird). Eren freqüents els duels entre dos músics que rivalitzaven

ÚLTIMES TENDÈNCIES:


COOL JAZZ


En sentit oposat es desenvolupa aquest jazz més comercial i assequible, de ritmes
Destaca  Miles Davis, Chet Baker (trompeta) o Stan Getz (saxofon), Bill Evans (piano).

FREE JAZZ


Durant els anys 60 i 70 el free jazz va ser una experiència avantguardista, quasi
Destaquen Ornette Coleman (saxofon i trompeta) o Charles Mingus (contrabaix).

JAZZ FUSIÓ


Una tendència molt prolífica que h


Entradas relacionadas: