Jacint Verdaguer: L'Atlàntida, Canigó i els Jocs Florals

Els Jocs Florals i la Renaixença

L'any 1859 es va instaurar el certamen literari dels Jocs Florals amb el propòsit de prestigiar la llengua catalana i la seva literatura davant la societat; estimular l'aparició d'escriptors nous; recuperar una institució establerta pels antics reis i disposar d'una plataforma editorial des de la qual poder difondre les obres guanyadores i l'esperit de la Renaixença.

Al segle XV van desaparèixer els Jocs de la Gaia Ciència, que foren fundats el 1393 a la cort catalana seguint el model dels jocs de Tolosa de Llenguadoc. Cinc segles després, es reprenia la tradició amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, que es van celebrar per primer cop a la sala del Consell de Cent de la ciutat l'any 1859.

En aquesta festa anual, es va ressuscitar la divisa medieval «Pàtria, Fides, Amor» per establir els temes sobre els quals calia escriure per concursar en un dels premis ordinaris: l'Englantina d'or, al millor poema patriòtic; la Viola d'or i argent, al millor poema religiós, i la Flor Natural, al millor poema amorós.

Quan un poeta obtenia tres vegades un premi ordinari, era proclamat Mestre en Gai Saber. Més tard, també es van convocar premis extraordinaris per a peces teatrals, contes, etc., amb l'afany que es conreessin en català tots els gèneres literaris.

L'obra poètica de Jacint Verdaguer

L'obra de Verdaguer representa la culminació de la trajectòria poètica de la Renaixença i, al mateix temps, s'erigeix com el màxim exponent del romanticisme de caire conservador al nostre país. En la seva poesia trobem els elements bàsics que defineixen el moviment romàntic:

• La visió de la natura com un ésser viu. La natura hi té un protagonisme preeminent. El poeta ens la descriu com si bategués de vida i tingués sentiments humans.
• La creació de mites i símbols. Verdaguer projecta una mirada llegendària, que l'engrandeix i la divinitza fins al punt de convertir-la en una visió mítica del passat.
• La inclinació al somni, la imaginació i la nostàlgia. El poeta fuig de la realitat present, es trasllada a paradisos perduts d'èpoques passades i somia en paradisos futurs.
• L'interès per la cultura popular. Verdaguer reelabora les cançons, les llegendes i les tradicions, i les enriqueix literàriament.

L'Atlàntida: mite i descobriment

El poema està escrit en versos alexandrins i en decasíl·labs èpics amb cesura femenina i utilitza la tècnica de la narració marc, que introdueix i tanca una altra narració. Així, combina la història del descobriment d'Amèrica, que ocupa la introducció i l'epíleg, amb el mite antic de l'enfonsament del continent atlàntic, un paradís perdut i enyorat que ocupa els deu cants centrals.

La introducció ens narra com el jove Colom arriba a la costa atlàntica del sud de la península i és acollit per un vell ermità que li conta la fabulosa història del continent submergit. A l'acabament, Colom intueix l'existència de terres a l'altra banda de l'Atlàntic i se li desvetlla el desig de descobrir-les i cristianitzar-les. Colom emprèn el viatge i l'ancià acaba dient: «Vola, Colom, ara ja puc morir».

L'Atlàntida barreja materials pagans i religiosos: l'obra dona molt de protagonisme als cataclismes i les catàstrofes que desfermen els elements de la natura, al costat d'Hèrcules, que personifica les forces creadores i destructores de la natura. Cal remarcar-hi la potència de les descripcions panoràmiques, la imaginació exuberant i la bellesa de certs passatges lírics.

Canigó: l'epopeia de la nació catalana

Canigó és l'obra més ambiciosa, personal i representativa de Jacint Verdaguer, i s'erigeix com l'epopeia fundacional de la nació catalana. En aquest sentit, representa la culminació del camí vers el ressorgiment de l'esperit nacional que havia endegat la Renaixença.

Aquest poema èpic, compost de dotze cants i un epíleg, tingué el seu origen precisament en aquest últim, format per l'elegia titulada «Els dos campanars». L'autor se sentí inspirat quan l'any 1880 va visitar els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó. Així doncs, les ruïnes, el paisatge, les llegendes populars i la història li van proporcionar el bagatge necessari per plasmar l'exaltada visió que tenia dels orígens de la pàtria catalana, il·luminada amb fantasies pròpies.

En aquesta obra conflueixen els tres grans temes de la poesia catalana romàntica: la catalanitat, la religió i la natura. L'argument consta de tres fils narratius: els amors del cavaller Gentil, enamorat de la pastora Griselda; les guerres de conquesta dels comtes catalans contra els invasors musulmans, i, finalment, les accions religioses dels monestirs medievals.

Tant l'argument com els temes de l'obra responen al propòsit de l'autor de mitificar la natura i els orígens històrics de Catalunya. El cavaller Gentil representa l'artista romàntic: el joglar somiador i visionari que abandona l'heroi salvador de l'èpica clàssica. Aquesta figura porta Verdaguer a omplir l'obra d'escenes de gran lirisme i a deixar en segon terme la narració èpica, predominant a L'Atlàntida.

Llengua i estil de Verdaguer

Verdaguer va ser capaç d'elaborar un model de llengua literària coherent i equilibrat, basat en la parla rica i genuïna que conservava viva la gent del camp. Va crear un model lingüístic clàssic i modern alhora, que influenciaria poderosament els escriptors posteriors. D'aquesta manera, Verdaguer tornava el prestigi a la llengua catalana i en feia un instrument idoni per a la creació literària contemporània.

Pel que fa a l'estil, cal destacar l'emotivitat que destil·la, en general, la seva poesia i també la versatilitat del seu to, segons la temàtica: en les odes i els poemes èpics, retòric i grandiloqüent; en les formes poètiques populars, senzill i de ritme clar; i en l'evocació de la vida i el paisatge de la infantesa, emocionat, humil i delicat.

A més, Verdaguer demostra un gran domini de la mètrica, ja que combina hàbilment versos i estrofes diferents, cultes i populars, en funció del tema, l'estil i el gènere que volia imprimir en els seus poemes.