El món islamic i el conflicte amb Israel

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,14 KB

 

EL MÓN ISLÀMIC I EL CONFLICTE AMB Israel


A l 'acabar la SGM la major part del món àrab formava part de territoris colonials dominats pels francesos (Marroc, Algèria, Tunísia, Líban, Síria) i britànics (Palestina, Jordània, Sudan, i extenses regions d'Aràbia). Els europeus anirant descolonitzant aquests territoris a partir de 1946, però es generarà un conflicte amb el cas de Palestina.El territori palestí, domini britànic des de 1919, estava poblat per àrabs (musulmans majoritaris, cristians minoritaris), però també per una creixent població jueva que "retorna" als seus ancestrals orígens (Sionisme).L'impacte moral de ''!'Holocauste'' jueu durant la SGM impulsa la idea de crear un Estat jueu independent que s'ubicaria a Palestina i on s'establirien bona part dels jueus del món. L'ONU, l'any 1948 acabarà aprovant la divisió política de Palestina en dues zones, amb la creació de l'estat d'Israel en una d'elles, quedant l'altra en poder dels àrabs. Aquests no ho accepten i ataquen els jueus que, més organitzats, derroten els àrabs, ampliant el territori inicialment designat per l'ONU i ocupant la part occidental de la ciutat de Jerusalén ( I guerra araboisraeliana).L'estat d'Israel es consolidarà amb un sistema democràtic, però només podrà sobreviure gràcies a una important militarització de la societat i a la creació d'un nombrós i sofisticat exèrcit que ja intervé contra Egipte l'any 1956 en la crisi de Suez (per alguns, II Guerra araboisraeliana). L'any 1967 Israel decideix dur la iniciativa i ataca als àrabs (Egipte, Síria, Jordània) per sorpresa, derrotant-los en només sis dies ("la Guerra dels sis dies" o III guerra araboisraeliana), i ocupant els territoris palestins encara en poder dels àrabs, Cisjordània i Gaza), a més del Sinaí (Egipte) i el Golan (Síria).Malgrat les resolucions de l'ONU que comminaven a Israel a retirar-se dels territoris ocupats, no ho ferà, evitant les sancions internacionals gràcies al suport incondicional dels EUA en Consell de Seguretat.L'any 1973 els àrabs (Egipte i Síria) prenen la iniciativa i ataquen Israel per sorpresa (Guerra del Yom Kippur o IV guerra araboisraeliana. Quan, superada la sorpresa inicial, els israeleans comencen a imposar-se de nou, el món àrab decideix iniciar una "guerra econòmica" i acorda embargar el petroli destinat als EUA i Occident, i disminuir la producció. El preu del cru es dispararà i Occident patirà una important crisi econòmica. Finalment, l'ONU recomana el cessament de les hostilitats i l’ establiment de negociacions arribant-se a un "alto el foc". Des de 1967, l'OAP utilitzarà l'acció directa i el terrorisme contra Israel i els seus interessos com a mitjà de propaganda (ex.Múnich, 1972). A partir de 1974 abandona les accions terroristes i és reconeguda per l'ONU com la legítima representant del poble palestí.El 1977, Egipte (Sadat) signa la Pau per separat amb Israel, que li torna el Sinaí, trencant la unitat àrab. Des de 1987, l'OAP organitza la INTIFADA, moviment d'insurrecció civil de la població àrab dels territoris ocupats per Israel.La desaparició del bloc comunista i la intervenció dels EUA a Kuwait i Iraq ("Guerra del Golf') propicien les negociacions, i, a finals de 1991 es convoca la Conferència de Madrid, per iniciar les negociacions entre les parts en conflicte.La consigna palestina de "Pau per territoris" va desembocar l'any 1993 ("Acords d'Oslo") en la creació d'unes zones autònomes a Jericó i Gaza governades per una "Autoritat Nacional Palestina" presidida per Yasser Arafat i en l'acord de començar un període de transició dirigit cap a la consecució d'un Estat Palestí. L'assassinat el 1995 del primer ministre israelià Yitzahc Rabin, partidari de la retirada israeliana a canvi de Pau, ha complicat molt la situació. Després .D'un període de dificultats amb el govern de Netanyahu, tampoc s'ha pogut arribar a un acord definitiu durant el govern del laborista Barak.
Des de 2000, la paciència palestina s'ha esgotat (provocadora visita de Sharon a l'explanada de les mesquites), esclatant la Segona Intifada, durament reprimida pel nou govern conservador d'Ariel Sharon (Likud) que ha ocupat de nou tots els territoris autònoms palestins. La mort d'Arafat el 2005, la greu malaltia de Sharon i la victòria dels radicals islàmics de Mamàs a les eleccions palestines obren un panorama molt incert.

EL TERCER MÓN a) El Tercer Món i les relacions internacionals.
Els estats recentment independitzats es reuneixen a Bandung (Indonèsia) el 1955, Presa de consciència i identitat com a bloc. Carta de 10 punts en la que es condemna el colonialisme i la segregació racial. Objectiu: la independència de tots els territoris colonials. No acord en com aconseguir-la. Lluita contra el subdesenvolupament mitjançant la cooperació internacional. Proposta Índia de formar un tercer bloc, neutral, no alineat, per afavorir la coexistència pacífica entre els blocs occidental i socialista (no unanimitat).

B) El factor econòmic: de l’ajuda al deute

Els nous països independitzats es trobaran amb grans problemes: econòmics, tecnològics i educatius. Necesiten capitals i tècnics, però els països desenvolupats només ajudaran a canvi d'influència política i económica,"neocolonialisme". Ajut en forma de préstecs o de donacions. Occident enviarà el 90% i l'URSS el 10% (més de 1/3 serà militar). Molt d'aquest ajut es tudarà en luxes innecessaris de règims corruptes i en guerres. En l'actualitat, doble problema: 1- tornar els préstecs (amb els interesos) 2- impossibilitat d'afiançar-se econòmicament per les dificultats de les exportacions (monocultius agrícoles o primeres matèries) pel control internacional de preus per les multinacionals. Excepcions: OPEP; des de 1973 abisme entre els països subdesenvolupats i aparició del "4t món" . Ara el problema del deute extern ha agafat dimensions extraordinàries i ha passat a l'àmbit dels problemes políTicó­econòmics què segons el Banc Mundial només podrà solucionar-se amb el creixement econòmic dels països endeutats.

C) Les arrels dels conflictes tercermundistes

El Tercer Món ha estat i és l'àrea on s'han centrat els conflictes i tensions des de 1945. On els dos blocs han mesurat forces. També problemes de la descolonització (fronteres artificials i enfrontaments ètnics). A Àsia, a banda de les guerres de Corea i Vietnam, guerres entre Índia i Pakistan (1972, Bangla Desh); Orient Mitjà (guerres àRabó-israelianes, 1948, 1956, 1967 i 1973); Iran-Iraq (1980-1988) i les dues darreres "guerres del Golf' (1991 i 2003).A l 'Àfrica destaquen els nombrosos conflictes armats Congo (1960 i 1995), Nigèria (Guerra de Biafra, 1967-69), Etíòpia-Somàlia, Eritrea per la seva independència; Sudan (nord -sud), Txad, Libèria, Sierra Leone, Ruanda, ... Moltes d'elles guerres civils.A América Llatina, molta inestabilitat, conseqüència dels desequilibris socioeconòmics (guerres civils o actuacions guerrilleres a Mèxic, Xiapas; Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Colòmbia, Perú, ... ).

C) EL MOVIMENT DELS NO ALINEATS


Bandung marca l'inici del Moviment dels No-Alineats, que arribaria a reunir més de 90 països (2/3 de la humanitat). Primera Conferència a Belgrad (set.1961). La convoquen Tito, Nasser i Nehru. Van 25 països. Criteris bàsics:-política independent -suport als movs.D'alliberament nacional -refús a qualsevol aliança amb una gran potència o insta1.Lació de bases estrangeres. -convidar a tots els països a unir-se a ells. //Després n'hi haura d'altres a El Caire(1964), Lusaka (1970), Alger (1973). Dificultats de concreció, prioritat als temes de desenvolupament econòmic. Des de la desaparició de l'URSS i del bloc comunista el 1991 el paper dels no alineats sembla que ha perdut rellevància en la política internacional, però l' organitza­ció no ha desaparegut i les reunions han continuat, celebrant-se la darrera cimera a l 'Havana el Setembre de 2006. Altres organitzacions regionals sorgides sota l 'esperit del no-alineament són l'OUA, la Lliga Àrab, l'OEA .. Però el principal instrument del Tercer Món ha acabat essent l'ONU (esp. L’Assemblea General).

CRACK de 1929

Auge i crisi de la borsa.- Des de 1927 té lloc l'auge borsari. Els inversors no invertien comprant accions pensant en el dividend que obtindrien sinó en el benefici obtingut per la seva venda a un preu superior. Això provocà una ""bombolla especulativa". Molts inversors es van endeutar demanant préstecs destinats únicament a invertir en borsa. Les cotitzacions van deixar de tenir relació amb els beneficis empresarials. El 24 d'Octubre de 1929, "dijous negre", el convenciment de que el preu no pujaria més provoca una onada de vendes (vendre de seguida per a perdre el mínim). Caiguda fulminant del preu de les accions. El dia 29, el "dimarts negre", la caiguda serà major, conseqüència de l'actitud dels bancs, que reclamen els préstecs. És el CRACK de 1929

Entradas relacionadas: