Histtt

Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,47 KB

 

Neorealisme italià 1945-1953

El neorealisme no es tant sols un moviment concret en el temps si no que també és una manera de fer cinema, és a dir, que el neorealisme va més enllà de les dates que l’enmmarquen històricament dons en la actualitat hi ha pel·
Lícules neorealistes, com per exemple, Birdman, amores perros o ciudad de Dios. On s’explica la vida quotidiana d’un personatge i on la gent soluciona els seus problemes quotidians. 

El neorealisme Itàlia és un moviment de la post-guerra quan els països derrotats (Itàlia i Alemanya) paguen amb forma de censura per part dels aliats el haver fet un cinema de ideologia faixista anys enrere.  Però mentre el cinema alemany esta molt controlat l’italià esta menys controlat dons els films que s’havien fet durant el govern de musolini eren menys polítics que els alemanys. Això permet que diversos directors que es van formar i van treballar durant el regim feixista pugin realitzar pel·lícules poc després del conflicte bèl·lic. Destaquen Roberto Rosselini, Vittorio de Sica i Lucio Visconti. 

El nou cinema proposat per aquests autors està molt condicionat per la situació dramàtica que viu el país en la post-guerra, pessimisme a nivell ideològic, fam, pobresa, atur..  Aquesta situació xoca directament amb el Realisme ROMàntic del cinema americà que a més a més havia estat molt copiat pel cinema italià feixista amb les pel·lícules conegudes com Telefoni Bianchi. Aquestes pel·lícules havien estat molt criticades per les revistes de cinema italianes sobretot per la revista Bianco e Neró que demanaven un altre de tipus de cinema més social i realista. Així el neorealisme pretén reflectir la vida real i com la gent intenta resoldre els seus problemes quotidians.  

Això porta a que aquests films tinguin uns trets característics  que ja s’aprecien a la primera pel·
lícula d’aquest gènere, que és, Roma, citta aperta de Roberto Roselini 1945. La primera característica és que els protagonistes són molt diversos i sempre poc gla morosos, és busquen que siguin el màxim convencional possible. Això fa que sovint siguin o gent molt jove o gent gran. Això fa que aquest tinguin perspectives de la vida molt diferents a les que habitualment tenien els protagonistes del Realisme ROMàntic. Així que és gent molt experimentada, que veu la vida entre el pragmatisme i la decepció o gent molt jove que no entén el que està passant o ho veu d’una manera candida o violenta. Per exemple el protagonista de Roma Citta aperta és Don Pietro un mossèn que ajuda a la resistència i que té una visió pragmàtica. És un personatge molt poc glamoros i ens ho presenten jugant amb els nens, molt sovint gravaran aquestes presentacions dels personatges amb càmera en ma per donar-li un aspecte més de documental. 

La segona característica seria el plantejament fílmic, que és molt propi al documental. Així per exemple la càmera és manté sovint a gran distancia dels personatges, veurem plans generals en compte de primers plans. Veurem plans mitjos de l’estil americà, amb mig cossos. Així s’abusa dels plans panoràmics dels plans seqüència per donar sensació que l’acció és constant i seguida. Es treballa en ocasions amb càmera en mà. També gent com Roselini inclou imatges que no son pròpies, imatges de documentals gravades per altre gent i les incorpora en el film. Això es veu clarament en Roma citta aperta on en el inici de la pel·lícula veiem els crèdits i de fons unes imatges panoràmiques de ROMà i després dels soldats alemanys que es gravaven entre ells, és a dir, imatges documentals. Barreja imatge documental amb imatge gravada per ell. Integra molt bé les imatges aprofitant el blanc i negre però el documental té molt gra i el gravat per Roselini no tant. 

Una altre característica és que les situacions són rodades amb llum natural això és tant per intentar que quedi tant real possible com també per la manca d’estudis on rodar, que havien estat destruïts o confiscats durant la guerra. Els interiors,  degut a això, és tornen molt intimistes i asfixiants, degut a la manca d’espai. Però d’interiors apareixeran pocs, on es roden la majoria de les escenes de les pel·lícules es roden en exteriors. Aquí s’utilitzen grans plans panoràmics, sempre es retraten els homes com a éssers molts petits en espais molt grans que s’imposen. Són espais que dominen el personatge i el condicionant. Un bon exemple és una de les poques escenes d’acció de Roma citta aperta on la resistència salva a ciutadans romans que han estat detinguda, si la comparem amb la diligencia de John ford, ens sembla molt poc dinàmica degut a que treballen amb plans generals, és a dir, la càmera no s’acosta al personatges ni als fets, només un cop, per aclarir-nos un element, que només disparen contra els alemanys. Hi ha molt poc ús del muntatge en comparació a la diligencia, ja que intenten fer pocs plans. Cal que els actors és moguin molt per semblar que hi ha molta acció ja que amb els plans no ens ho demostren. 

Tercera característica és que pareixen moltes escenes que relaten la vida quotidiana. Sense que aquestes aportin gairebé res a la trama, s’introdueixen perquè és tingui en compte que ens hem introduït en la vida quotidiana. D’aquí surt el gènere de pel·lícula de discussió.

 Roma Citta aperta va sobre el paper de la resistència i en mig de la pel·lícula apareix un fragment d’una família i com se’n va a dormir però no havíem vist aquesta família fins ara, no té res a veure amb la trama, és per donar-nos a entendre que tenen una vida normal. 

Cinquena característica per aconseguir veracitat i Realisme en les interpretacions o es trien actors amateurs barrejats amb actors professionals. El curiós es que apareix una gran diva del moment, Ana Magnani, i mort en la meitat de la pel·lícula i això resulta un escàndol, ja que no havia passat mai això de matar un protagonista. 

Sisena característica és que els guions es centren en el tema a tractar de forma directa, sovint tant que és perd el motiu. Expliquen tant tot el que envolten als successos que s’arriba a perdre el motiu original de la trama, és a dir, que és més important el perquè que el qué. El cas més clar d’això és la pel·lícula Ladri di biciclette.

Entradas relacionadas: