Història de la premsa francesa: Edat d'Or i Entreguerres

L'edat d'or de la premsa francesa

La belle époque de la premsa francesa. Els títols es van multiplicar, mai la premsa francesa havia estat tan present en tots els moments i sectors de la vida francesa i mai havia disposat de tanta influència.

El periodisme estava dominat per la preponderància de la informació. La gran virtut dels periòdics francesos, en comparació amb els anglosaxons, era l’originalitat i la força en el tractament de la política interior, i en les polèmiques que es mantenien en les seves pàgines.

Amb tot, els periòdics francesos apareixien com a inferiors davant dels britànics, pel seu escàs nombre de pàgines i la mediocritat de les xarxes d’informació a l’estranger. Disposaven d’una certa mediocritat quant als recursos publicitaris i, per tant, una insuficiència d’ingressos. Fins i tot, la premsa francesa va acceptar de l’any 1904 al 1908 préstecs russos amb la condició de no fer esment de la fragilitat econòmica i política de l’imperi tsarista. Cal considerar que des del 1880 al 1914, les diverses formes de subvenció rebudes per la premsa, entre ells els fons secrets governamentals, van instituir una autèntica censura en la informació econòmica, fins i tot en la informació sobre països on s’invertien capitals francesos. Certament, a Europa aquesta pràctica no constituïa cap novetat.

Panorama periodístic: publicacions fantasmes (aquelles que no tenien lectors, però que els seus propietaris les mantenien per aprofitar algun xantatge profitós) o bé aquells periòdics amb objectius purament –i puntualment– electorals. Totes plegades, de vida molt efímera.

De 1871 a 1879 la premsa continuava sotmesa a un règim bastant dur, fins que la Llei de juliol de 1881 va donar a la premsa francesa el règim més liberal del món: garantia la llibertat de publicació i difusió, alhora que privava, en gran mesura, les autoritats de qualsevol mitjà d’acció sobre els periòdics. La llei, a fi de no pressionar l’empresa, considerava el gerent com a responsable de la publicació (que en la majoria de casos era un home de palla). El càrrec era nomenat per l’empresa.

A París es publicaven, en aquells anys, de 50 a 70 diaris. El 1914, 4 títols – Le Petit Journal, Le Petit Parisien, Le Matin, Le Journal – publicaven, en el seu conjunt, un total de 4 milions d’exemplars. Aquests, juntament amb L'Echo de Paris, eren els 5 grans periòdics francesos. Malgrat la difusió d’aquests grans periòdics a les províncies, la premsa regional es continuava desenvolupant, gràcies, entre altres coses, a la millora de la xarxa ferroviària. El 1914 s’editaven milers de periòdics provincials. La premsa regional dominava la premsa local, de la mateixa manera que els grans periòdics d’informació de París dominaven la premsa d’opinió.

Estancament de la premsa francesa (Entreguerres)

La premsa francesa experimenta una evolució prou original. De 1920 a 1939 l’augment dels tiratges és discret. Sembla que en aquest període el mercat de la premsa diària estava molt saturat, a diferència de Gran Bretanya o els EUA, que es trobaven en plena expansió.

Quant a les revistes, hi ha una multiplicació de títols: publicacions literàries, artístiques, esportives, femenines, infantils, de cinema i ràdio, la renovació de les revistes il·lustrades... tot plegat són signes de desenvolupament i una de les causes, també, de l’estancament de la premsa diària.

Una de les característiques d’aquesta evolució és, també, l’èxit dels setmanaris polítics. Abans del 1914 els seus tiratges eren testimonials, però després de la guerra, la davallada de la premsa diària d’opinió, condemnada per l’evolució econòmica, va afavorir el seu desenvolupament: les revistes d’idees es van convertir en l’òrgan natural dels grups polítics.

A França no es van constituir grups de periòdics com als EUA o Alemanya, i cap dels grans diaris parisencs va aconseguir una difusió comparable a la dels gegants de la premsa britànica. Només el Paris-Soir (creat el 1923) tenia certa entitat, però la guerra va privar el seu desenvolupament.

Amb tot, l’acostament portat a terme durant la guerra entre Le Petit Parisien, Le Matin, Le Petit Journal, Le Journal i L’Echo de Paris, sota el patrocini de l’Agència Havas, va possibilitar els següents acords: unió publicitària dels cinc periòdics, acord per a la difusió conjunta a províncies i renúncia a provocar la competència a través de ruïnoses campanyes de promoció de vendes.

Quant a la premsa de províncies, cal apuntar que la multiplicació de les pàgines locals va ajudar a la seva progressió. Això assegurava una superioritat decisiva respecte als periòdics parisencs, que no podien satisfer aquestes demandes d’informació dels lectors.