Historia del Marroc

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,52 KB

 

LA GUERRA DE Marroc (1906-1926)

Després del desastre del 98 i de la pèrdua dels darrers territoris colonials, l’actuació exterior espanyola es va orientar cap al nord d’Àfrica, en un moment en què les potències imperialistes europees ja havien acabat el repartiment colonial d’Àfrica.

1. ANTECEDENTS.Des del Segle XV, la Corona de Castella controlava algunes places de la costa del nord d’Àfrica, com Ceuta i Melilla.  

En la dècada de 1860, durant el govern de la Uníó Liberal, O’Donnell va cercar la consolidació de la presència espanyola al nord d’Àfrica. La victòria de l’exèrcit espanyol a Wad-Ras va permetre l’ampliació del domini espanyol sobre Ceuta i la incorporació de Sidi Ifni.

2. LA POLÍTICA COLONIAL I LA GUERRA DE Marroc: LA SETMANA TRÀGICA

A partir de 1906, Espanya va iniciar la penetració en el nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrancès (1912)
varen significar l’entrada d’Espanya en el repartiment de zones d’influència entre els països europeus. Per influència de Gran Bretanya, que volia limitar la presència francesa al nord d’Àfrica, es va establir un protectorat francoespanyol al Marroc.
Espanya va rebre una franja al nord del país, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica, Ifni i Río de Oro.  

La penetració espanyola en aquesta zona es va veure estimulada tant per interessos econòmics (explotació de les mines, inversions en la construcció del ferrocarril i en obres públiques, etc.) com per la voluntat política de restaurar el prestigi de l’exèrcit, tesi defensada pels militars “africanistes” que pretenien convertir Espanya en una nova potència colonial. Però, la presència espanyola en el Rif va ser contestada per les tribus barbaresques que hi habitaven i que s’havien organitzat en cabiles.  

Els continus atacs dels rifenys varen obligar a mantenir una forta presència militar, que es va intensificar a partir de 1909. Durant unes operacions militars destinades a assegurar la plaça de Melilla, els rifenys varen derrotar les tropes espanyoles en el Barranco del Lobo i varen provocar nombroses baixes. El govern de Maura va decidir augmentar la presència militar i va incrementar el nombre de soldats espanyols al Rif per evitar la caiguda de Melilla. El govern va decretar l’enviament de tropes integrades per reservistes a Àfrica.

La impopularitat de la guerra de Marroc i del sistema de reclutament de quintes es va unir a la impotència de les classes populars davant l’enviament de les tropes de reservistes a Àfrica i, tot plegat, va provocar un important moviment de protesta popular, recolzat pels anarquistes, els socialistes i els republicans. La mobilització popular contra la guerra va començar al port de Barcelona el dia 18 de juliol de 1909, mentre es produïa l’embarcament de les tropes que partien cap a Marroc. La revolta es va allargar durant una setmana, i va originar un moviment amb un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església. El dia 24 es va constituir un comitè de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, que varen fer una crida a la vaga general per al dia 26. La iniciativa va desbordar les previsions dels convocants de la vaga i es va convertir en un esclat espontani de totes les tensions socials acumulades al llarg de dècades. Els incidents al carrer es varen multiplicar: es varen alçar barricades, hi va haver enfrontaments amb les forces de l’ordre públic i, finalment, va explotar un fort sentiment anticlerical que va desembocar en l’atac i incendi de més de 80 establiments religiosos.

Les autoritats varen respondre declarant l’estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. Hi va haver ferits i morts, amb la qual cosa el moviment es va radicalitzar i va derivar cap a l’actuació incontrolada de grups que actuaven sense direcció ni coordinació. Finalment, l’exèrcit va posar fi a la revolta i el 2 d’Agost la ciutat va tornar a la normalitat.  

La repressió posterior va ser molt dura i nombrosos anarquistes i radicals en varen ser responsabilitzats, sense gaire raó, dels fets. Centenars de persones varen ser detingudes, es varen celebrar 216 consells de guerra que varen afectar més de 1700 persones i es varen dictar 17 condemnes a mort, de les quals 5 es varen executar. Entre elles, la de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista, impulsor de l’Escola Moderna, que, sense haver participat directament en els fets, va ser acusat de ser l’inspirador ideològic dels incidents violents.  

Entradas relacionadas: