Heràclit: el foc com arkhé

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,58 KB

 

Anaximandre (610-547 a C)


, considera que l'Arkhé hauria de ser una substància no

existent en aquesta realitat. Per això l'anomenarà Apeiron (allò que és indeterminat). S'adona

que el temps té una successió cíclica degut a la lluita de contraris: fred-calor llum-foscor...,i

afirma que l'Arkhé seria una realitat fora d'aquest univers on aquests contraris conviurien. Actual Big Bang.

AnaxíMenes (588-524 a C)


, considerarà que l'Arkhé és l'aire el qual per condensació crea la resta de la matèria.

Pitàgores (580-524 a C)


, Tot envolta les matemàtiques. Pitàgores té una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos (matèria) i ànima (immaterial). Aquesta idea influirà notablement sobre el pensament de Plató. La música si falla un so pasa a ser soroll.

Heràclit (540-470 a C)


, considerarà que l'univers està regit per l'enfrontament de contraris, fet

que determina que aquest món sigui un món totalment dinàmic. Tan dinàmic és aquest món,

que el seu futur és totalment imprevisible, ja que els éssers canvien constantment, deixant de

ser allò que eren, sense seguir cap tipus d'ordre establert. Aquest pensament és expressat en

la famosa sentència: Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu. Afirma l'existència d'un

Arkhé, el qual ha de ser, naturalment, un element dinàmic i el troba al Foc.

Parmènides (540-450 a C)


inicia el pensament afirmant L'Ésser és i el No-ésser no és.

Aquesta afirmació l'hem d'agafar des del punt de vista següent: l'Ésser existeix i el No-ésser

no existeix. Però, com veiem, Parmènides afirma l'existència d'un únic ésser el qual és

esfèric, etern, indiferenciat, immutable i perfecte. Món sensible i de la raó. Actual miratges i il·lusions perceptives.


Entradas relacionadas: