Guerra rellamp

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 32,44 KB

 

1. Les causes


1.1 La política expansionista de l’Alemanya naziEn l’àmbit de les relacions internacionals, la primera conseqüència de l’accés de Hitler al poder va ser que el 1933 Alemanya va abandonar la societat de nacions (SDN) com a mostra del rebuig a l’ordre internacional. Seguia els passos que anteriorment ja havia fet el Japó, que, després, d’atacar la Xina, va ser objecte de condemna per part de la SDN. Itàlia va seguir els seus passos després de ser condemnada per la invasió d’Abissínia amb l’objectiu de crear un Imperi colonial a l’Àfrica oriental. Per tant, emergia una actitud de desafiament a la SDN i una defensa de la força com a instrument de l’acció exterior.. La política que l’Alemanya nazi va fer per forjar el Gran Reich i conquerir el seu espai vital va aconseguir imposar-se a Europa mitjançant els fets consumats, cosa ue va deixar sense resposta les potències democràtiques. Alemanya va dur a terme l’annexió del Sarre (saor) després de la celebració d’un plebiscit entre la població. Va impulsar el rearmament de la societat Alemanya, va establir el servei militar obligatori i va crear una força aèria.Hitler havia infringit el Tractat de Versalles i les democràcies no van reaccionar.

1.2 La feblesa de les democràcies

La guerra civil espanyola va facilitat l’aproximació entre Hitler i Mussolini perquè tots dos van donar suport als militars que s’havien insurgit en contra de la Segona República i va ajudar decisivament a forjar l’aliança política i ideològica del bloc feixista.  Es va formalitzar l’Eix Roma-Berlín i Japó va signar amb Alemanya el Pacte Antikomintern contra l’URSS. També es va incorporar la Itàlia feixista, la dictadura Hongaresa i Espanya un cop aconseguit el triomf franquista.D’altre banda, la Guerra Civil espanyola va mostrar la feblesa de les democràcies que van decidir fer una política de no-intervenció.
La Gran Bretanya, dirigida per Neville Chamberlain, va ser l’abanderada de la política d’apaivagament respecte a Hitler. Això significava que no s’oposaria a l’acció nazi amb l’esperança de que, un cop satisfetes les aspiracions ètniques d’unificació germàniques, cessaria la política expansionista. A més, consideraven que Hitler era un aliat útil davant l’URSS i el comunisme. En qualsevol cas, aquesta política permetia guanyar temps per intensificar la indústria de guerra britànica i les innovacions tecnològiques. La política de Chamberlain va ser considerada per Hitler com una actitud de tolerància envers els seu programa expansionista.

1.3 L’Anschluss i el primer expansionisme nazi

El març del 1938 les tropes alemanyes van ocupar Àustria i Hitler va forçar un referèndum que va permetre incorporar Àustria al Reich (Anschluss).
Al cap d’unes setmanes va procedir a ocupar els Sudets, a Txecoslovàquia, amb el pretext de que hi vivien molts alemanys. Va ser Hitler qui va prendre la iniciativa política i va convocar els caps del govern de la Gran Bretanya, Frància i Itàlia a la Conferència de Munic.
Els reunits van acceptar l’ocupació dels Sudets i la seva integració al Reich a canvi de garanties de no-agressions futures sobre Txecoslovàquia.Semblava que la política d’apaivagament havia passat per lat  el conflicte obert, però una altra agressió de Hitler contra Txecoslovàquia en que en provpcar la desaparició com a Estat va iplicar  el trencament d’aquesta política. A més, els dos caps van estrènyer la seva aliança política i militar amb el Pacte d’Acer

1.4 L’esclat de la guerra a Europa


L’horitzó següent de l’expansionisme nazi era Polònia, però Hitler era conscient de que envair aquesta nació podria provocar la reacció occidental a causa de les aliances que Polònia tenia amb França i Gran Bretanya. Per això, Hitler va fer un acostament tàctic a l’URSS  per a fi d’aconseguir neutralitat militar per si es produïa un conflicte occidental.Els soviètics veien amb preocupació l’avanç alemany i, a causa de l’aïllacionisme a què els sotmetien els països occidentals, no esperaven rebre cap ajuda si  els envaïen. Per això Stalin va optar per Pacte Germanosoviètic de no-agressió. Firmat per Molotov i Von Ribbentrop, permetia deixar de banda el conflicte entre les dues potències, enemigues ideològicament i políticament i incloïa clàusules secretes per repartir-se Polònia i de reconeixement del control de l’URSS sobre Finlàndia, Letònia, Estònia i Lituània.La invasió nazi de Polònia va començar a partir de la reclamació que va fer Hitler de la ciutat de Danzig.
El govern polonès amb el suport de França i Gran Bretanya es va negar i aquesta va ser l’excusa que Hitler va utilitzar per iniciar la invasió de Polònia. França i Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya. Començava la Segona Guerra Mundial.

1.5 L’imperialisme japonès a Àsia

L’emergència de Japó com la gran potència capitalista de l’Orient Llunyà es basava en una pràctica militarista i en una política expansionista a Àsia. Davant els efectes de la crisi econnòmica de la dècada del 1930, el Japó es va plantejar disposar d’un “espai vital” propi que li permetés dominar l’Àsia oriental, per poder-ne extreure matèries primeres i exportar-ne els  productes. L’expansionisme va desenvolupar una poderosa indústria armamentística, que es va acostar a l’Alemanya nazi i va reforçar l’aliança amb el Pacte Antikomintern perquè considerava que l’URSS era el principal enemic de la zona.La invasió japonesa de la regió de Manxúria, a la Xina,va ser el primer acte del nou expansionista japonès i va significar la formació del nou satèl·lit imperial, Manxukuo.
El Japó no va fer cas de la condemna de la SDN i va començar una política de fets consumats el triomf del qual va estimular l’exaltació patriòtica i militar. A més. Va expressar els desitjos de crear una gran força naval, la qual constituïa un anunci clar de preparació bèl·lica per a la futura expansió del Pacífic. Va iniciar la expansió al nord de la Xina i va reforçar l’aliança amb Berlín i Roma. Anuncià l’objectiu de crear la Gran Àsia, entesa com un nou ordre asiàtic.L’inici de la guerra a Europa va afavorir els plans japonesos perquè afeblia el control britànic, holandès i francès sobre les colònies asiàtiques. L’ocupació d’Indoxina i els nous atacs contra la Xina van ser els preparatius per al domini del Japó al Pacífic, on l’únic competidor que tenien eren els Estats Units.
2.

El desenvolupament de la guerra 2.1 Les victòries alemanyes



La “guerra llampec”

Amb la invasió de Polònia va aparèixer la “guerra llampec”, un nou tipus de guerra basat en la sorpresa i en la rapidesa de moviments de l’exèrcit alemany, la Wehrmacht, amb les seves divisions cuirassades i els seus carros de combat, combinada amb l’acció de l’aviació. Tenia com a finalitat destruir l’enemic i provocar la devastació de les seves infraestructures i responia a les previsions de l’alt comandament alemany de dur a terme una campanya curta. Una part del territori ocupat es va incorporar directament al Reich (Danzig, Posnània i la Silèsia polonesa) i a l’altra es va formar un govern sota control de l’administració nazi (Varsòvia i Cracòvia). Paral·lelament, l’exèrcit soviètic va ocupar la zona est de Polònia, va continuar l’expansió cap a Finlàndia i va estendre la seva influència a les repúbliques bàltiques. Fiins a la primavera no es van produir noves accions bèl·liqües de relleu. Els nazis van situar en el punt de mira l’Europa septentrional per la seva importància militar, com a base aeronaval per actuar contra la Gran Bretanya, i econòmica, perquè la indústria Alemanya necessitava el ferro de Suècia, país neutral políticament que, es va integrar en el circuit econòmic alemany. Dinamarca i Noruega van ser conquerides amb rapidesa i sense que la intervenció anglesa ho pogués impedir. Això va fer que a Gran Bretanya dimitís Chamberlain i es formés un govern d’unitat nacional presidit per Winston Churchill.
L’objectiu següent de l’alt comandament alemany era França. L’ofensiva es va iniciar per els Països Baixos i Bèlgica i va continuar per les Ardenes cap a França. L’estat major Gal va quedar sense resposta perquè havia situat totes les previsions en la defensa de la Línia Maginot, frontera amb Alemanya, sense preveure la invasió des de Bèlgica. Les tropes francobritàniques van ser encerclades i van ser evacuades per la platja de Dunkerque.
Mussolini veient l’èxit Alemany i convençut de la desfeta francesa, va entrar en la guerra i es va unir a les operacions nazis. Els alemanys van entrar a París i el nou govern mariscal de Petáin, sol·licità l’armistici. L’ocupació va dividir França en dues zones: la zona nord, sota el domini directe dels nazis, i la zona sud, un Estat titella col·laboracionista d’Alemanya sota l’autoritat de Petáin, amb capital a Vichy. Mentrestant, des de Londres s’anunciava la “França lliure” dirigida pel general Charles de Gaulle, que cridava a organitzar la resistència contra els ocupants.

2.2 La batalla d’Anglaterra i la guerra del desert

Hitler va decidir dur a terme la batalla d’Anglaterra, que preveia ocupar l’illa per mar després d’haver-hi fet un atac aeri. Es van iniciar els intensos bombardejos de l’aviació Alemanya, la Luftwaffe, sobre objectius militars i nuclis urbans fins que, l’aviació britànica, la RAF, va aconseguir repel·lir l’agressió. Mentrestant, el setge marítim alemany sobre l’arxipèlag tampoc va aconseguir doblegar la resistència anglesa, que va tenir ajuda dels Estats Units. Hitler es va trobar frenat per primera vegada i va haver de renunciar a la invasió.Alhora al nord d’Àfrica es va obrir un nou front de guerra. Les tropes italianes van atacar Egipte a fi de controlar el canal de Suez, vital per al subministrament de petroli. El seu fracàs va fer que hi intervengués l’Afrikakorps alemany,  dirigit pel mariscal Rommel que, va penetrar a Egipte i va aconseguir doblegar les tropes britàniques en l’anomenada guerra del desert.
Però, una contraofesiva britànica, encapçalada pel general Montgomery, va aconseguir frenar les tropes alemanyes a El-’Alamein. Poc després un exèrcit aliat va desembarcar a l’Àfrica francesa i va vèncer definitivament Rommel a Tunísia. Així, el nord d’Àfrica es va perfilar com a la plataforma per a la invasió aliada d’Itàlia.

2.3 La campanya contra l’URSS


Hitler preparava l’Operació Barba-roja per envair l’URSS. Però la invasió de Grècia per Mussolini, fracassada a causa de la forta resistència hel·lènica, va desplaçar cap a l’est i cap als Balcans l’atenció de Hitler, que va transformar Hongria, Romania i Eslovàquia en estats satèl·lits. A Belgrad es produí una forta revolta i va fer caure el govern, que estava disposat a aliar-se amb Alemanya en l’anomenat Pacte Tripartit.
La reacció nazi va ser brutal: Belgrad va ser Bombardejada i Iugoslàvia va ser ocupada i va desaparèixer com a Estat. Des d’allà Hitler va atacar Grècia.  Al cap de pocs dies queia Creta.Amb el camí expedit als Balcans, els alemanys van iniciar la campanya de Rússia. Pretenien destruir el règim bolxevic, sotmetre als pobles esclaus i dur a terme una expansió territorial que permetés explotar les riqueses de l’URSS. L’atac es va distribuir en tres direccions: Leningrad al nord, Moscou al centre i Ucraïna i les regions industrials al sud. Però la resistència soviètica va frustrar totes les perspectives: les tropes alemanyes no van poder conquerir Moscou; d’altre banda, Leningrad va resistir el setge de tropes alemanyes durant gairebé tres anys;  finalment l’avanç alemany cap al sud, frenat a la batalla d’Stalingrad, va acabar amb la rendició Alemanya després d’un any de setge a la ciutat. Va marcar el declivi nazi al continent europeu.

2.4 La guerra al Pacífic. La intervenció dels Estats Units

L’expansionisme nipó va conduir a l’atac aeri contra la base nord-americana de Pearl Harbor sense que hi hagués hagut cap declaració prèvia d’hostilitats. L’opinió nord-americana, dividida aleshores sobre el fet de participar o no en la guerra va apostar per intervenir-hi: Roosevelt va declarar la guerra al Japó, a Alemanya i a Itàlia. Amb l’obertura d’un nou espai bèl·lic, l’Àsia oriental i amb la incorporació dels Estats Units al bàndol aliat, la mundialització de la guerra s’havia convertit en un fet.L’avanç japonès va ser imparable fins mitjans del 1942. El Japó va conquerir les colònies asiàtiques de la Gran Bretanya, dels Països Baixos i de França i va arribar a Filipines.  Els japonesos també pretenien ocupar Nova Guinea i Austràlia, però van ser continguts pes Estats Units a la batalla del mar de Corall i a la de Midway. La derrota japonesa a Guadalcanal, va ser el punt d’inflexió de la contesa al Pacífic i va anunciar el declivi nipó, paral·lelament al que havia significat per a Hitler la rendició de les tropes a Stalingrad.

La derrota nazi

El potencial econòmic, bèl·lic i humà dels aliats era una evidència mentre que, les dificultats de l’Eix es feien cada vegada més notòries. Les ofensives dels aliats van obligar els alemanys a replegar-se. A més, es van generalitzar els bombardejos massius sobre les ciutats alemanyes i la resistència antifeixista als territoris ocupats va prendre força, fet que va donar eficàcia a les contraofensives aliades i a desorganitzar i desmoralitzar els ocupants.Va començar la campanya d’Itàlia amb el desembarcament aliat a Sicília i la preparació de l’atac sobre el sud de la península. Això va provocar la crisi del gabinet feixista i la caiguda i empresonament de Mussolini. Hitler va reaccionar envaint el centre i el nord d’Itàlia i va rescatar el Duce. La península va quedar dividida en dues parts: al nord es va crear la República Social Feixista de Salò, amb Mussolini al capdavant; al sud s’instaurà una monarquia amb un govern antifeixista que va declarar la guerra a Alemanya. Des de aquesta zona els aliats van iniciar l’avanç cap al nord,que va ser lent a causa de la resistència Alemanya.Al front est l’avanç de l’exèrcit Roig va fer retrocedir els alemanys fins a les fronteres. Els soviètics varen ocupar Romania i Bulgària. Mentrestant, la resistència iugoslava i albanesa havien aconseguit alliberar els territoris respectius. Al front oest va tenir lloc el desembarcament angloamericà a Normandia, afavorit per l’avanç soviètic a l’est i l’acció dels partisans. El 24 d’Agost la ciutat de París va ser alliberada.L’any 1945 va significar l’esfondrament final d’Alemanya. Al front oriental les tropes soviètiques van alliberar Hongria i Polònia, van entrar a Àustria i a Txecoslovàquia i van arribar a Berlín. Mentrestant, els aliats angloamericans havien penetrat per la riba esquerra del Rin. Hitler es va suïcidar el 30 d’Abril. Dos dies abans Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana, així es va completar l’alliberament d’Itàlia. Berlín va capitular el 2 de maig davant el mariscal rus Zukov i es va signar la rendició incondicional del Tercer Reich.

2.6 La derrota japonesa


Després d’haver conquerit Guadalcanal l’ofensiva nord-americana es va centrar en dues direccions. La primera, dirigida pel general MacArthur, va anar des de Austràlia fins a les Filipines després d’haver ocupat Nova Guinea i les illes Salomó. La segona va sortir de Hawaii i va avançar cap al Japó per l’est, després d’haver conquerit les illes Gilbert, Marshall i Mariannes. L’avanç nord-americà va ser molt lent davant de la duríssima resistència nipona, tot i la superioritat dels Estats Units, que disposaven de nou material bèl·lic.Els Estats Units van recuperar les Mariannes al 1944 i els Filipines després de la sagnant batalla de Leyte, en què van fer aparició els lamikazes, pilots suïcides japonesos. Es van iniciar bombardejos sobre Tòquio i altres ciutats japoneses. Tot i les importants victòries d’Iwo Jima i Okinawa no s’albirava que la rendició japonesa es produís immediatament i la guerra podia allargar-se. Davant això, el nou president dels Estats Units, Truman, va decidir llançar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. El 2 de Setembre és produí la capitulació japonesa. La guerra s’havia acabat.

Europa sota el domini nazi 3.1 L’ocupació nazi

Els països vençuts incorporats o ocupats pel Reich van ser administrarts i controlats pels soldats i per la policia Alemanya. Des del punt de vista econòmic, l’objectiu era organitzar Europa en benefici d’Alemanya. Amb aquest fi es va imposar l’explotació i l’esclavització de la població, com també la participació de capital alemany a les empreses estrangeres, el control de la producció alimentària i minera i les requises forçoses de productes. Els nazis van practicar el pillatge sobre els recursos materials i humans dels països que van ocupar i hi van imposar la producció d’allò que necessitava el Reich sense tenir en compte les necessitats de la població autòctona.Aquesta imposició es va aconseguir mitjançant un règim del terror. La Gestapo i la SS arrestaven, torturaven i deportaven a camps de concentració tots els que oferien resistència. És més, es decidien eliminar sistemàticament i massivament les persones o els col·lectius considerats perillosos, inferiors o menyspreables. El 1942 van planificar l’eliminació de tots els jueus d’Europa en camps de concentració i d’extermini.

3.2 Els camps de concentració

Els primers camps de concentració es van construir el 1933. Cal destacar el de Dachau, destinació de detinguts polítics alemanys, grups ètnics i religiosos, homosexuals.El 1938 es van construir els de Mauthausen i Ravendbrück, on van ser enviats la majoria dels republicans espanyols. Amb l’avanç de la guerra es va intensificar la construcció.El camp d’Auschwitz-Birkenay va ser el més representatiu, era considerat un camp d’extermini en què es van posar en pràctica les darreres novetats tecnològiques per a l’extermini en massa de persones. Hi van enviar polonesos, russos, gitanos, jueus,.. I van arribar a exterminar unes 10000 persones diàries. Des del 1942 van funcionar camps més petits, específicament d’extermini dissenyats per eliminar ràpidament milers de deportats (neteja ètnica).
Els camps eren espais tancats amb murs, reixats elèctric i torres de vigilància per evitar fugues. Els presoners vivien en barracons i hi havia edificis auxiliars i estaven sotmesos a unes dures condicions de treball. Des del 1942 es van instal·lar cambres de gas i forns crematoris per fer desaparèixer els cadàvers.Els presos eren obligats a dur signes d’identificació de la seva condició, estaven sotmesos a una disciplina ferotge i havien de patir tota mena de maltractaments i de vexacions. Juntament amb una mala alimentació i els treballs foçats, provocaven una elevada mortalitat entre els presoners. La SS s’encarregava de la gestió i l’explotació dels camps. Sovint col·laboraven amb grans empreses que situaven les fàbriques a prop i utilitzaven els presoners com a mà d’obra esclava.

3.3 Col·laboració i resistència


Els alemanys van trobar col·laboradors als països que van ocupar: industrials temorosos del comunisme o seduïts per les expectatives de benefici que oferien els alemanys i de sectors de la població atrets pel nou ordre nazi, garantia d’anticomunisme i d’estabilitat. En la col·laboració també hi van tenir una influència el règim de violència i de terror, que arrestava, torturava, deportava o executava qualsevol resistent.Tot i la violència, als països ocupats es van anar creant moviments de resistència antifeixista originats pel sentiment patriòtic, pel rebuig del nazisme i de la mateixa injustícia de l’ocupació. Van impulsar una guerra encoberta contra els nazis i els seus col·laboradors per mitjà d’accions de sabotatge i espionatge a favor dels aliats. El primer i el més important es va crear a Iugoslàvia on els partisans, majoritàriament comunistes, dirigits pel mariscal Josip Broz, conegut com a Tito, van ser determinats en l’alliberament del país. Van entrar a Belgrad al costat de les forces soviètiques que operaven als Balcans.A Itàlia va ser important un moviment partísà antifeixista amb una important presència comunista. Van prendre la iniciativa de la lluita contra la República de Salò i a favor d’una Itàlia democràtica. Va ser una autèntica Guerra Civil que va finalitzar la primavera del 1945 amb la victòria partisana a les ciutats del nord, acompanyada sovint d’insurreccions populars, i l’execució del Duce. A França, a l’actuació antinazi impulsada des de l’exterior pel general De Gaulle (la “França lliure”), s’hi va afegir la dels maquis a l’interior, que va tenir una important intervenció en l’organització del desembarcament de Normandia i en l’alliberament de París.

4. Les conseqüències 4.1 L’impacte demogràfic

Va deixar un rastre de devastació que cap altre conflicte del s. XX havia deixat. Hi van morir entre 40 i 65 milions d’éssers humans. Cal afegir-hi 35 milions de ferits i 3 milios desapareguts.D’això es dedueix una nova dimensió de la catàstrofe: el profund impacte de la mortalitat entre la població civil, que va representar una mica més de la meitat de les víctimes totals. Les poblacions de la rereguarda van ser sotmeses a una sèrie de bombardejos sistemàtics, que pretenien terroritzar, desmoralitzar i posar fi a la capacitat de resistència. Alhora, els nazis intentaven destruir l’organització industrial i econòmica de l’enemic i afeblir el potencial militar.Aquesta capacitat mortífera de guerra s’explica no tan sols per la sofisticació de l’armament, sinó per la seva dimensió de guerra total i pel caràcter de les ocupacions nazi i japonesa, que van assassinar, deportar, exterminar i van portar al genocidi de la població i per la pràctica del terror i de la violència sistemàtica.També cal constatar durant la postguerra l’elevat nombre de víctimes indirectes per la desnutrició, les ferides i les irradiacions de les bombes atòmiques.A més, van continuar els desplaçaments de població. Gairebé trenta milions d’europeus van deambular pel continent durant la postguerra immediata i van col·laborar a crear una Sancíó de caos i d’incertesa, sobretot a l’Europa central i a l’oriental. A Àsia, uns set milions de japonesos van ser repatriats des de Corea i la Xina cap a el nou i reduït Japó.

4.2 L’impacte econòmic


La segona Guerra Mundial va tenir una dimensió econòmica formidable, i els estats van posar la producció, la ciència i la tècnica al servei de les necessitats bèl·liqües. El creixement del complex industrial militar va implicar un canvi extraordinari de l’organització de la producció i un augment de la mà d’obra, malgrat el reclutament militar. A Gran Bretanya, els Estats Units i el Japó va significar la mobilització massiva de dones i la seva incorporació al món laboral.A la fi del conflicte, la devastació era especialment important a l’Europa oriental, on el pillatge de les ciutats, la pràctica de la “terra cremada” i la destrucció de pobles i camps van provocar la caiguda de la capacitat de producció.A l’Europa Occidental les ciutats i les vies de comunicació van ser els elements més afectats.El Japó va quedar al caire de l’aniquilació, amb Tòquio i els centres industrials destruïts, Hiroshima i Nagasaki arrasades per les bombes atòmiques i les economies colonials desorganitzades.Els països que havien quedat territorialment al marge de la contesa van incrementar la riquesa. Especialment els Estats Units, van experimentar un fort creixement econòmic i van adquirir una posició hegemònica. La Uníó Soviètica, malgrat les destruccions, es va transformar en una gran potència mundial amb el manteniment de la seva zona industrial asiàtica i al control militar i polític que va exercir sobre les noves democràcies populars de l’Europa Oriental.La reconstrucció d’Europa semblava gairebé impossible, però la conservació parcial de la indústria bèl·lica a la Gran Bretanya i a França va constituir un punt de partida per el desenvolupament econòmic, principalment des del moment que es van començar a restablir les comunicacions i l’abastament de matèries primeres i de fonts d’energia i quan els Estats Uniuts van aportar recursos financers. La intervenció de l’Estat en l’economia i en la societat europea va ser un altre element decisiu que va marcar un canvi respecte del passat i que va posar les bases per a la creació de l’Estat del benestar. Les victòries electorals dels laboristes a la Gran Bretanya i de l’esquerra en altres països continentals van implicar una política de recuperació de la vida econòmica, però també l’atenció a les urgents necessitats sanitàries, d’habitatge i d’educació gràcies a una nova política fiscal que havia de fomentar la redistribució de la riquesa.

4.3 L’impacte moral

La brutalitat de les accions bèl·liqües va qüestionar els valors morals i polítics damunt els quals s’havia basat una bona part de la civilització europea anterior. Els drets humans van ser trepitjats sistemàticament i durant sis anys es va imposar una cultura de violència, de terror i de crueltat. Els descobriments dels camps de concentració i d’extermini va posar en evidència l’horror nazi. Les bombes atòmiques van ser interpretades com un veritable apocalipsi mundial. El descobriment dels massacres que havien practicat els soviètics a Polònia també va revelar una crueltat inesperada.Els vencedors de la guerra van impulsar la creació d’un tribunal que va definir un nou concepte de dret internacional: el de crims contra la humanitat.
El judici de Nuremberg va permetre fer seure al banc dels acusats dirigents nazis davant un tribunal format per magistrats dels quatre grans estats: Estats Units, URSS, Gran Bretanya i França.De totes maneres, pocs dirigents nazis van arribar a Nuremberg. Alguns s’havien suïcidat al final de la guerra, altres havien escapat i d’altres es van suïcidar durant el procés.Dels 21 processats més destacats, tres van ser absolts, quatre condemnats a penes d’entre Déu i vint anys de presó, tres a cadena perpètua, i onze a mort.El procés va fer públiques les atrocitats del nazisme i va establir un precedent perquè en el futur els actes criminals fets per polítics i alts càrrecs militars no quedin impunes.

4.4 Les conferències de Pau


L’organització de la Pau es va tractar en una sèrie de conferències entre els aliats (Carta Atlàntica). Les més importants van ser les que van impulsar els tres grans estats (Estats Units, URSS i Gran Bretanya) a Teheran fins a la més decisiva, la de Ialta.Itàlia va marcar el moment de més col·laboració entre els aliats;
Roosevelt, Stalin i Churchill van decidir la desnazificació i la partició d’Alemanya i van incorporar França en el repartiment. Uns altres temes tractats foren la divisió de Polònia, les noves fronteres de l’URSS, la creació d’una comissió de reparacions per avaluar els pagaments d’Alemanya a les víctimes i l’organització d’eleccions democràtiques als països alliberats. A més, es va establir un nou organisme internacional per garantir la Pau, l’ONU.Perquè aquestes iniciatives prosperessin, calia esperar la derrota del nazisme, l’enemic comú.  I en aquell moment la situació havia canviat fins al punt que la desconfiança i la personalitat ja definien la relació entre els angloamericans i els soviètics. Es perfilava la divisió del món en dos blocs, que no va tardar en materialitzar-se.La Conferència de Potsdam va ser la darrera que van fer els tres grans. Van fixar la situació d’Alemanya que, va conservar la unitat i va quedar sota la tutela d’aliats. Berlín es va dividir en quatre zones, amb un govern interaliat, i es van consolidar les fronteres de Polònia. En altres qüestions els resultats van ser escassos i l’enfrontament permanent entre Stalin i Truman es va acabar amb acusacions mútues de pretendre l’hegemonia mundial, amb la suspensió de les ajudes nord-americanes a l’URSS i amb el domini soviètic sobre l’Europa oriental. Es va haver d’esperar fins a la Conferència de París per elaborar els tractats de Pau amb Itàlia, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia. Àustria, la va signar més tard. Aquell mateix any, les potències aliades (sens l’URSS) van signar la Pau amb Japó. Alemanya no va signar cap tractat de Pau, sinó que va anar reprenent progressivament les relacions amb els seus aliats.

4.5 L’ONU

La necessitat de crear un organisme per substituir la desprestigiada Societat de Nacions ja es va plantejar entre els aliats al 1941. A la conferència de San Francisco, es va aprovar la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), on es van adherir 46 estats fundadors. Pretenia mantenir la Pau i la seguretat internaciona i fomentar la cooperació económica i social entre les nacions. Establia la igualtat sobirana de tots els membres per resoldre els conflictes i el rebuig de la força, la no-ingerència en els afers interns de les nacions i el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.Tots els estats membres de l’ONU estan representats amb dret de vot a l’Assemblea General, òrgan deliberatiu l’autoritat de la qual és bàsicament moral, perquè només pot emetre recomanacions. A més, te diversos organismes administratius: el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, la Secretaria General, el Consell d’Administració Fiduciària i la Cort Internacional de Justícia. La figura pública de l’ONU és el Secretari General.

Entradas relacionadas: