La Guerra Civil Espanyola: Un Anàlisi Històric

La guerra civil va ser l’enfrontament entre el bàndol franquista i el bàndol republicà. Els insurrectes contra la República havien previst un pronunciament militar que havia de ser una operació ràpida. Però al cap d’una setmana, l’evidència que el cop militar no havia triomfat va originar una sagnant guerra civil. El pronunciament, que els insurrectes van anomenar “Alzamiento Nacional”, es va iniciar el 17 de juliol a les casernes de Melilla i l’endemà havia triomfat a la resta del Protectorat. El dia 18 va arribar al Marroc el general Franco des de Canàries i va prendre el comandament de l’exèrcit d’Àfrica, el més preparat i el més ben armat de la República. El mateix dia 18 es van revoltar uns altres caps militars: Mola a Pamplona, Queipo de Llano a Sevilla i Goded a Mallorca. El 18 de juliol, Goded va viatjar en hidroavió per dirigir la insurrecció a Catalunya i arrestar a Llano de la Encomienda, defensor de la República, però no va vèncer per la UGT i la CNT que anaven armats. La insurrecció va tenir èxit a Galícia, Canàries, les Balears, Navarra i Castella i Lleó, mentre que a Barcelona o Sevilla no ho va aconseguir. El dia 20 de juliol de 1936, Sanjurjo, amb el poder, va morir i el dia 24 de juliol del 1936 van formar la junta de defensa nacional, en la qual hi participaven Goded, Mola, etc. Tenien com a objectiu governar les zones que conquerissin. Franco va agafar el poder i va ser nomenat cap de l’alzamiento i generalísimo de l’exèrcit espanyol, degut a que segons Hitler i Mussolini era l'únic capaç de ser l’interlocutor.

BATALLA DE MADRID: El primer objectiu dels insurrectes era la presa de Madrid, capital i símbol de la República. Al setembre, Franco va ocupar Toledo. A la darreria d’octubre era ja a les portes de Madrid. El govern de la República va decretar la mobilització general per salvar Madrid i van sorgir les consignes “Madrid, tomba del feixisme” i “No passaran”. Encara que els atacs aeris dels insurrectes, Madrid va resistir; això va ser possible gràcies també a l'arribada de les primeres Brigades Internacionals i d'una columna anarcosindicalista, la Columna Llibertat.

BATALLA DE JARAMA I GUADALAJARA: Fracassat l'intent d'entrar a la capital, els insurrectes van iniciar dues maniobres envoltants per aïllar Madrid i tallar-ne les comunicacions amb València. El febrer del 37 es va produir la batalla del Jarama, en la qual els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts i van perdre. El març del 37 va haver-hi la batalla de Guadalajara; les tropes feixistes italianes van patir una derrota espectacular davant l'Exèrcit Popular de la República.

BATALLA DEL NORD: Franco va decidir aleshores canviar l'estratègia de la guerra i va abandonar l'atac a Madrid, traslladant el front a altres escenaris. La lluita es va traslladar al nord.

S'hi van produir entre abril del 1937 i octubre, i els fronts de combat van anar desplaçant-se d'est a oest: Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Es va produir el primer bombardeig aeri del món damunt una població civil, el de Guernica. Va ser realitzat per l'aviació alemanya i italiana per ordre del quarter general de Franco. La República, per tal d’alleugerir la pressió militar al nord, va atacar Brunete i més tard Belchite, però no va poder evitar que les tropes de Franco conquerissin tot el món. Es va formar un nou exèrcit republicà liderat per Vicente Rojo, amb la intenció de prendre la iniciativa, i va encadenar diverses ofensives. La batalla de Terol va portar a l'ocupació republicana de la ciutat, que es va mantenir fins al mes de febrer del 38. L'exèrcit de Franco va endegar aleshores la campanya d'Aragó, arribant fins al Mediterrani, l’abril del 38. La batalla de l'Ebre va ser una de les grans batalles de la guerra i l'últim intent dels republicans per aturar l'avançament de les tropes franquistes. Va començar el juliol del 38 amb l'atac republicà entre Mequinensa i Amposta, i els va portar a ocupar Gandesa, però finalment els franquistes van aconseguir aturar-los. Franco hi va enviar grans reforços i va aconseguir aturar l'atac; a la primeria de novembre, l'exèrcit republicà va haver de replegar-se a l'altra riba del riu. Franco va decidir aleshores endegar definitivament l'ofensiva contra Catalunya. Tarragona i Barcelona van ser ocupades el gener del 39. La caiguda de Girona (febrer) va significar la fugida cap a França de milers de refugiats. Al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern de la República dirigida pel coronel Casado i la creació d’una junta de defensa amb l'objectiu de negociar amb Franco una pau. Franco, però, no va acceptar. Finalment, l'1 d'abril, Franco va signar a Burgos el darrer "parte de guerra", amb el qual declarava la fi del conflicte i la seva victòria, donant pas a 40 anys de franquisme.

És un mapa que representa l'expansió de la zona nacional dins del territori espanyol i de les diferents ofensives que van tenir els dos bàndols. Mapa extret de...

La guerra civil espanyola 1936-39 des de l'inici del pronunciament militar fins a l'últim parte de guerra.

L'eixamplament de la zona nacional comença a partir de Galícia i Castella i Lleó. Més tard, al desembre del 1936, es conquereix una bona part del sud i el nord, deixant com a excepció Oviedo, Sant Sebastià i Múrcia. Finalment, a l'any 1938, conquereixen la meitat de Catalunya; un any més tard, l'altra meitat, cauen les últimes ciutats importants: Madrid i València.

Des del primer moment, la guerra civil espanyola, “la Guerra d’Espanya”, va tenir una gran repercussió internacional. L’esclat de la guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes. L’opinió democràtica progressista mundial va estar a favor de la República. En canvi, les forces conservadores i els governs feixistes veien en la insurrecció de Franco un fre a l’expansió del comunisme. El règim filofeixista portuguès d’Oliveira va ser un aliat fidel dels insurrectes. Finalment, el catolicisme tradicional va estar, en general, del costat dels rebels, i el papat, finalment, es va pronunciar a favor de Franco. El govern de la República va haver de comprar armes i productes energètics on va poder i com va poder. Per això, va decidir enviar a la Unió Soviètica les reserves d’or del Banco de España per cobrir el pagament de les armes comprades. Els insurrectes, però, van ser els més beneficiats per l’ajuda estrangera. L’ajuda alemanya i italiana en armes va ser la més important tant en nombre com tàcticament. Alemanya va enviar la Legió Còndor i va utilitzar la guerra d’Espanya per provar armament nou.

3. L’aixecament feixista va provocar una situació de crisi profunda en la societat. L’Església, la burgesia, els propietaris, les classes benestants, els catòlics, etc. van ser objecte de persecució durant les primeres setmanes: els assasinats, els saqueigs i la crema d’esglésies i convents van ser-ne l’expressió més visible. La violència va arribar a unes proporcions extremes, perquè, sota el pretext de la revolució, es van cometre molts fets delictius. En l’àmbit municipal, a molts pobles i ciutats, comitès locals, formats per les organitzacions d’esquerra, van substituir els ajuntaments. I com a nou poder revolucionari es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes, integrat per les forces oposades als insurrectes. S’ocupà de la formació de les columnes de milicians, de l’ordre públic, de l’organització de la indústria i el treball, etc. El govern de la República va decretar la dissolució de l’exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies populars. Els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses, ja sigui perquè els empresaris havien fugit o havien estat detinguts o assasinats, o bé perquè es van apoderar del control i de la direcció de les empreses i van comunicar als amos que des d’aleshores les explotarien en règim d’autogestió. El setembre del 1936, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb republicans i socialistes. Això va coincidir amb la decisió de traslladar el govern de la República a València davant l’encomesa franquista sobre Madrid. Per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l’Estat, la militarització de les milícies i la formació de l’Exèrcit Popular. La seva voluntat de dirigir la guerra personalment i l’enemistat amb les comunistes el van distanciar dels partits.

Els problemes que van afeblir definitivament el govern de Largo Caballero: Van esclatar a Barcelona els primers dies de maig del 1937 (Fets de Maig). El 3 de maig, les tensions van esclatar violentament a Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l’edifici de Telefònica, amb el propòsit de fer-se amb el control de les comunicacions.

Els Fets de Maig van tenir dues conseqüències: la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Largo Caballero va dimitir.

Es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín: es va reforçar el poder central; es van integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular; es va establir un control sobre la producció industrial i agrària.

El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República fins a la fi.

El seu programa dels Tretze Punts preveia la permanència de la República, després d’un procés electoral democràtic, quan acabés la lluita armada. El bàndol franquista no va acceptar entrar en negociacions de cap mena i Franco va fer saber públicament que només acceptaria “una rendició sense condicions”.

A partir de març del 1938, al territori republicà hi mancaven aliments i productes bàsics.

Negrín insistia en la necessitat de resistir amb l’esperança que l’inici previsible conflicte a Europa entre les potències democràtiques i feixistes alleugerís la presència alemanya i italiana a Espanya.

La pèrdua de Catalunya entre gener i febrer del 1936 i la sortida cap a l’exili dels governs de la República, de Catalunya i del País Basc van mostrar clarament que la República tenia els dies comptats.