Funció centríols

Enviado por Chuletator online y clasificado en Biología

Escrito el en catalán con un tamaño de 23,09 KB

 

1.LA MEMBRANA PLASMÀTICA


1.1. Estructura i composició de la membrana plasmàtica.
La membrana plasmàtica delimita la cèl·lula. Segons el model proposat per Singer i Nicholson el 1972, la membrana plasmàtica està constituïda per una doble capa de lípids a la qual s’associen molècules proteiques, que es poden situar a les dues cares de la superfície d’aquesta doble capa o estar-hi totalment o parcialmente englobades. Com que totes aquestes molècules es poden moure entre si, aquest model rep el nom de model del mosaic fluid.
Els components lipídics bàsics de la bicapa són fosfolípids, que són  (els més abundants) glicolípids i colesterol. Cm aquestes molècules són amfipàtiques i es troben al medi polar, s’orienten disposant els seus radicals polars cap al medi aquós i els seus radicals, lipòfils cap als radicals lipòfils de l’altra banda. Aquesta disposició rep el nom d’autoacoblament  i origina la bicapa lipídica.
Les proteïnes es disposen de tal manera que els radicals polars queden fora de la membrana i els radicals lipòfils estableixen contacte amb la part lipòfila dels lípids de la membrana. Tenint en compte la seva disposició en la bicapa, les proteïnes es poden classificar en:
Proteïnes integrals o intrínseques: Estan totalment englobades en la bicapa. Si travessen la bicapa i presenten sectors polars cap al medi extern i cap al medi intern, s’anomenen proteïnes transmembranoses.
Proteïnes perifèriques o extrínsiques: estan adossades a la bicapa. Té una estrucutra asimètrica perquè només té glicolípids i glicoproteïnes a la cara externa. S’anomenen receptors de membrana. El conjunt de les cadenes d’oligosacàrids pertanyents als glicolípids i les glicoproteïnes de la membrana plasmàtica rep el nom de glicocàlix.
1.2. Funcions de la membrana plasmàtica.
La tasca més important de la membrana plasmàtica és mantenir estable el medi intern de la cèl·lula possibilitant el pas d’aigua i regulant l’entrada i la sortida de molècules.
Mantenir separats el medi aquós exterior del medi aquós interior. La bicapa lipídica és una barrera impermeable per a les substàncies polars i permeable per a les substàncies apolars.
Dur a terme els processos d’endocitosi i exocitosi. Això és possible gràcies a l’acoblament de les bicapes lipídiques.
Les funcions de les proteïnes:
Regular l’entrada i la sortida de molècules a la cèl·lula: bàsicament es tracta de l’entrada de nutrients i de la sortida dels productes finals del metabolisme, les anomenades substàncies de rebuig.
Regular l’entrada i la sortida d’ions: això permet generar i mantenir una diferència de potencial entre l’exterior i l’interior cel·
lular de manera que l’interior sempre estigui carregat negativament respecte a l’exterior.
Possibilitar el reconeixement cel·lular: les glicoproteïnes receptores de membrana fan aquesta funció. Les cadenes d’oligosacàrids que formen el glicocàlix actuen com a receptors específics de les molècules externes.
Dur a terme l’activitat enzimatica: és el cas de molts enzims que estan a la membrana.
Intervenir en la transducció de senyals: és el cas de proteïnes de membrana que, en ser activades per una hormona, canvien de conformació i envien una senyal a l’interior cel·lular.
Constituir unions intercel·lulars: com les proteïnes de membrana que s’uneixen a les proteïnes de membrana de les cél·lules veïnes.
Constituir punts d’ancoratge: per al citosquelet intern i per a la matriu extracel·lular.
1.3. El transport passiu a través de la membrana.
La doble membrana permet el pas de les substàncies apolars ( els lípds, el nitrogen, l’oxigen). Deixa passar molt lentament les substàncies amb una polaritat baixa, com la glucosa, el diòxid de carboni (CO2) i l’aigua (H2O). Ofereix molta resistència al pas de substàncies fortament polars, com els ions.
Les proteïnes , en canvi, deixen passar les substàncies polars i poden seleccionar els tipus, les quantitats i els moments en què han de passar. És la denominada permeabilitat selectiva.
El pas a través de la membrana té dues modalitats: el transport passiu, que és el que es duu a terme sense despesa d’energia, i el transport actiu, que comporta consum de energia.
El transport passiu sempre es produeix a favor de gradient, és a dir, des del medi on hi ha més substància cap al medi on hi ha menys.
Hi ha tres tipus de gradients:
el gradient de concentració: es produeix quan hi ha una diferéncia de concentració emtre l’interior de la cèl·lula i el medi extern.
el gradient elèctric: hi ha una diferència de càrregues elèctriques
el gradient electroquímic: en cas que hi hagi una diferència de concentració i de càrregues a la vegada.

DIFUSIÓ SIMPLE

És el pas de petites molècules a favor del gradient. Aquest transport és més ràpid com més petita sigui la mida de la molècula i més gran sigui la diferència de concentració. La difusió simple es pot dur a terme:
Difusió simple a través de la bicapa: com l’oxigen, nitrogen, l’aigua i el Co2, Rep el nom d’somosi (per aigua)
Difusió simple a través de canals: es fa per mitjà de les anomenades proteïnes de canal (Na+, K+,Ca+,Cl-, etc), són proteïnes transmembranoses amb un canal intern que sol estar tancat. L’obertura es regula: per voltatge (variacions en el potencial elèctric de la membrana), per lligament (determinades substàncies com neurotransmissors o hormones i s’uneixen al receptor de la proteïna de canal, quie sofreix una transformació i s’obre.

DIFUSIÓ FACILITADA


Es duu a terme gràcies a la intervenció de proteïnes transmembranoses específiques per a cada substrat, les anomenades proteïnes transportadores o permeases. Es diferencia de la difusió a través de canals:
té una especificitat molt gran
permet el transport de molècules més grans (com aminoàcids, la glucosa i la sacarosa)
no depèn només de la diferència de concentració, sinó també del grau de saturació de les permeases.
1.4. El transport actiu a través de la membrana
Aquest tipus de transport el fan determinats tipus de proteïnes de membrana. Comporta consum d’energia, que és aportada per molècules d’ATP, i permet transportar substàncies en contra del gradient electroquímic. Un exemple és el transport actiu de sodi i potassi.
La bomba de sodi i de potassi (NA+- K+) és una proteïna transmembranosa que bomba Na+ cap a l’exterior de la cèl·lula i K+ cap a l’interior.
Pot actuar contra el gradient gràcies a la seva activitat com a ATP-asa. Per cada molècula d’ATP (adenosintrifosfat) que trenca obté l’energia per bombar tres Na+ cap a l’exterior de la cèl·lula i dos K+ cap a l’interior. A causa d’això, l’exterior de la membrana plasmàtica sempre resulta positiu respecte del costat intern. La diferència de potencial generada s’anomena potencial de membrana.
1.5. L’exocitosi i l’endocitosi
Exocitosi: és l’expulsió de macromolècules i altres substàncies a fora de la cèl·lula mitjançant la fusió de la membrana de la vesícula que les conté amb la membrana plasmàtica.
Endocitosi: és l’entrada a la cèl·lula de macromolècules i altres substàncies externes gràcies a la formació de vesícules membranoses que les contenen.  Poden haver dos tipus:
Pinocitosi: la cèl·lula ingereix líquids amb substàncies dissoltes.
Fagocitosi: la cèl·lula ingereix partícules grans de nutrients a l’interior d’una gran vesícula (endosoma).

2. LES MEMBRANES DE SECRECIÓ


Les cèl·lules tenen membrana plasmàtica, anomenada membrana de secreció. La membrana de secreció de les cèl·lules animals i vegetals està formada per substàncies secretades per la cèl·lula que es dipositen a la superfície externa de la membrana plasmàtica. La membrana de secreció de les cèl·lules animals rep el nom de matriu extracel·lular. Les cèl·lules vegetals també tenen una membrana de secreció, que és rígida, de cel·lulosa, i que rep el nom de paret cel·lular.
2.1. La matriu extracel·lular
Les seves funcions són: servir com a nexe d’uníó, omplir els espais intercel·lulars i donar consistència als teixits i els òrgans. Està composta per una fina xarxa de fibres proteiques ( col·lagen, elastina i fibronectina) immerses en una estructura gelatinosa de glicoproteÑïnes hidratades, l’anomenada substància fonamental amorfa.
Col·lagen: és una proteïna filamentosa formada per tres cadenes disposades en triple hèlix. Proporciona estructura, resistència i consistència a la matriu extracel·lular.
L’elastina: és una proteïna filamentosa, li proporciona elasticitat.
La fibronectina: és una glicopreteïna, proporciona adhesió entre les cèl·lules, i enttre les cèl·lules i les fibres de col·lagen.
La substància fonamental amorfa està constituïda per: proteoglicans (glúcids molt grans), aquests estan constituits per:
àcid hialurònic (llarga cadena a la qual s’uneixen proteïnes filamentoses)
proteïnes filamentoses
glicosaminoglicans (units com si fossin branques a les proteïnes filamentoses).
Gràcies a l’aigua retinguda per la substància fonamental amorfa, la matriu extracel·lular ofereix resistència a la comprenssió. La matriu extracel·lular és especialement abundant en els teixits de tipus connectiu com el conjuntiu i el cartilaginós.
2.2 La paret cel·lular
La paret cel·lular és una coberta gruixuda i rígida que envolta les cèl·lules vegetals. El component més abundant i característic n’és la cel·lulosa. La secreta la cèl·lula i es disposa formant capes successives: làmina mitjana, paret primària i paret secundària. La paret cel·lular està formada per una xarxa de fibres de celusosa i una matriu. La paret cel·lular té la funció de donar rigidesa a la cèl·lula, de manera que n’impedeix la ruptura. La cèl·lula vegetal conté al citoplasma una elevada concentració de soluts que, a causan de la pressió osmòtica, originen un corrent d’aigua cap a l’interior de la cel·lular. Si no fos per la paret cel·lular, la cèl·lula s’inflaría i al final es trencaria.

3. EL CITOPLASMA


El citoplasma és l’espai cel·lular comprés entre la membrana plasmàtica i l’embolcall nuclear. Està constituït pel citosol, el citoesquelet i els orgànuls cel·lulars.
3.1. El citosol.
El citosol, que també s’anomena hialoplasma, és el medi intern del citoplasma . El citosol és un medi aquós en el qual hi ha dissoltes una gran quantitat de molècules: pròtids (aminoàcids, enzims, proteïnes estructurals, etc), lípids, glúcids, àcids nucleics (RNAt i RNAm), nucleòtids (com ATP), nucleòsids, productes del metabolisme i sals minerals dissoltes.
3.2. El citosquelet
El citosquelet es troba en totes les cèl·lules eucariotes.  El citosquelet és una xarxa de filaments proteics que constitueixen una bastida interna de la cèl·lula amb funció esquelètica. Es diferencien tres tipus de filaments que, de més prims a més gruixuts, són:
els microfilaments, els filaments intermedis i els microtúbuls.
A més, hi intervé un elevat nombre de petites preteïnes associades que uneixen els filaments entre si i amb el sistema membranós cel·lular.
Les funcions del citosquelet són:
Mantenir la forma de la cèl·lula i, quan és necessari, canviar aquesta forma.
Possibilitar el desplaçament cel·lular per emissió de pseudìopodes.
Fer la contracció de les cèl·lules musculars.
Transportar i organitzar els orgànuls en el citoplasma.

Els microfilaments


Són bàsicament filaments d’actina, són el components més importants del citosquelet, estan constituïts per dues cadenes de molècules d’actina, enrotllades entre si en forma d’hèlix.
Les principals funcións dels microfilaments són:
Mantenir la forma de la cèl·lula.
Generar l’emissió dels preudòpodes.
Generar i estabilitzar les prolongacions citoplasmàtiques: per exemple, les microvellositats de les cèl·lules de l’epiteli intestinal.

Els microfilaments intermedis


Estan constituïts per proteïnes filamentoses, excerceixen funció estructural. Per això es troben en cèl·lules que estan sotmeses a esforços mecànics, com ara les cèl·lules epitelials, les cèl·lules musculars de tipus llis…

Els microtúbuls


Els microtúbuls són filaments tubulars constituïts per molècules de naturalesa proteica, la tubulina. Poden formar estructures estables com els centríols i els seus derivats, com els cilis y els flagels, i les estructures de curta durada com el fus acromàtic, els presudòpodes i el citosquelet.

4. EL CENTROSOMA

El centrosoma és un orgànul que es troba al citoplasma, proper al nucli i que contè el centre organitzador de microtúbuls (COM), els microtúbuls generats intervenen tant en el moviments interns de la cèl·lula (fus acromàtic) i també  com en moviments externs (els cilis i els flagels)
Es distingeixen dos tipus de centrosomes, els que presenten centríuols a l’interior i els que no en presenten.
el centrosoma amb centríols es troba a les cèl·lules de les algues, els protozous ...
4.1. Estructura i funció del centrosoma amb centríols.
A l’interior del centrosoma hi ha el diplosoma, format per dos centríols disposats perpendicularment entre si. El diplosoma està immers en un material dins òpticament, el material pericentriolar, que és el centre organitzador de microtúbuls, on s’organitzen una sèrie de microtúbuls que parteixen radialment i que reben el nom d’àster. Cada centríol consta de nou grups de tres micotúbuls o triplets.
El material pericentriolar és un centre organitzador de microtúbuls (COM). Per tant, deriven del centrosoma totes les estructures constituïdes per microtúbuls, com ara els cilis i els flagels (undulipodis), encarregats del desplaçament cel·lular: el fus acromàtic, encarregat de la separació dels cromosomes durant la divisió cel·lular, i l’estructura del citosquelet.

5. ELS CILIS I ELS FLAGELS

Els cilis i els flagels (undulipodis) són prolongacions citoplasmatiques mòbils, situades a la superfície cel·lular i que presenten una estructura interna formada per 9 doblets de microtúbuls i 2 microtúbuls centrals (l’anomenada 9+2)
Els cilis presenten un diàmetre de 0,2 micres i una longitud de entre 5 i 10 micres. Soles ser nombrosos i recobreixen la superfície cel·lular.
Els flagels tenen un diàmetre de 0,2 micres i una longitud de 100 micres. Generalment hi ha un o dos. Les parts d’un flagel són:

Arrel


Corpuscle basal


: té dues parts, la inferior o proximal ( hi ha un eix proteic d’on surten radialment proteïnes cap als 9 triplets de la perifèria (aquesta estructura s’anomena roda de carro) ) i la superior o distal (com un centríol)

Zona de transició:


ja no presenta triplets, sinó doblets, no té microtúbuls centrals  ni membrana plasmàtica.

Tija:


presenta dos microtúbuls centrals i nou parells de microtúbuls perifèrics i els recobreix una membrana plasmàtica.

6. ELS RIBOSOMES

Els ribosomes són unes estructures globulars, mancades de membrana, que estan constituïdes per diversos tipus de proteïnes associades a àcids ribonucleics ribosòmics (RNAm) procedents del nuclèol. Es poden trobar dispersos al citosol o adherits a la membrana del reticle endoplasmàtic rugós.
Els ribosomes estan constituïts per dues parts: una subunitat petita, i una subunitat gran. En el citoplasma les dues subunitats es troben separades i únicament s’uneixen durant el procés de síntesi de proteïnes.
Els ribosomes duen a terme la síntesi de les proteïnes:
L’ARNm s’uneix a la subunitat petita del ribosoma i, posteriorment, a la subunitat gran, i així s’inicia la traducció del missatge de l’RNAm i es comença a formar una proteïna.
Un cop acabada la síntesi de la proteïna, les dues subunitats se separen.

Entradas relacionadas: